21.07.2018 - 22:00
Després d’anys amagada rere els micròfons de la ràdio, Laura Rosel (Sabadell, 1980) ha fet un salt professional i ha decidit de donar la cara davant de les càmeres. La seva carrera televisiva és curta però meteòrica. La presentadora actual de ‘FAQS’ és la dominadora absoluta dels dissabtes de la nit. Estil desimbolt, caçadora de pell i quatre hores de directe sobre actualitat política.
Rosel ens rep a TV3, en plena preparació del penúltim programa. És un dia xafogós, però prefereix fer l’entrevista a l’exterior, a la rampa d’accés als estudis. Passa una mica d’airina i també Toni Soler. A l’ombra d’una magnòlia, i amb el Walden 7 a l’horitzó, parlem sobre la professió, els reptes i el funcionament de ‘FAQS’, les polèmiques, les crítiques i una mica de política. Voleu saber si el programa renova l’any que ve? Llegiu fins al final.
—Una pregunta fàcil per a començar. Qui és Laura Rosel?
—[Riu] Ui. Sóc una persona normal i corrent. Sense grans pretensions, sense grans ambicions. I amb una passió que és el periodisme.
—I què fèieu abans de dedicar-vos al periodisme?
—No ho sé.
—No ho sabeu?
—No ho sé. No feia res. En tot cas, em preparava per a ser periodista. El primer contacte que tinc, oficial i formal amb la professió és quan entro a la facultat. Ara bé, el primer contacte personal i emocional, si li vols dir així, és durant l’EGB, que és una cosa que s’estudiava abans [riu]. En un treball en concret ens demanaven de fer un informatiu i és quan vaig dir: ‘Ostres, això m’agrada.’ Després també m’ha estivat la literatura i escriure, que m’agrada molt, perquè tenen molt a veure amb el periodisme.
—Però crec que en aquest treball iniciàtic també vàreu tenir un petit trauma.
—Sí, sí [riu]. Havíem de fer un informatiu i enregistrar-nos amb una càmera a casa. Aquelles càmeres dels pares que eren unes andròmines enormes. I la vergonya em superava. La vergonya d’enregistrar-me a casa amb els meus pares però sabent que després em veurien els companys de classe. I és aquell punt que encara no he perdut. L’he camuflat, però encara el tinc.
—Ara ja fa uns mesos que treballeu a la televisió i heu passat de presentar ‘8 al dia’ a ‘FAQS’. Qui ha estat més difícil de substituir, Josep Cuní o Ricard Ustrell?
—Buf. Cap dels dos i tampoc no els vull comparar perquè tenen trajectòries molt diferents. Sempre, quan agafes el relleu d’algú de qui has après o admires, el repte és molt gran. Salvant les distàncies entre un i l’altre, perquè reitero que no es poden comparar, jo he après de tots dos i els admiro. Cap de les dues situacions era fàcil. Però no m’agrada parlar de substitucions perquè jo no havia vingut a ocupar el lloc de ningú.
—I quins referents teniu en el món del periodisme i de la televisió?
—De jove, durant la carrera, escoltava molt Iñaki Gabilondo. I gràcies a ‘FAQS’ el vaig poder conèixer ara fa uns mesos. Però per a mi el meu pare periodístic és Jordi Basté. És qui m’ha ensenyat a perfeccionar aquesta bogeria que és la ràdio i el periodisme.
—No en teniu de femenins?
—És clar. També escoltava i veia molt l’Àngels Barceló. I després hi ha el mite de la Mònica Terribas i ‘La nit al dia’. Allò era… Algun cop m’han dit que ‘FAQS’ recorda a ‘La nit al dia’. Tant de bo sigui així perquè ploraré d’emoció. Ara mateix, si hi ha algú dalt de tot del cim del periodisme, són la Terribas i en Basté. Amb la diferència que amb ell he conviscut professionalment i per això et dic que és el meu pare.
—Us falten dos programes. Com avalueu aquests mesos al capdavant del ‘FAQS’?
—Em vaig estrenar un 20 de gener i, encara que no em creguis, aquests mesos m’han passat volant. Com si fossin un dia i mig. Però, l’esgotament, el començo a notar. El balanç? Molt positiu. És la millor cosa professional que he fet fins ara.
—Sí, millor que la ràdio?
—No vull dir que no torni a la ràdio. Però mai havia fet una cosa tan bèstia i tan intensa, a tots els nivells, com el ‘FAQS’. És un projecte que comporta molta responsabilitat, repercusió i dedicació. No faig res més que no sigui ‘FAQS’: pensar ‘FAQS’, preparar ‘FAQS’, fer ‘FAQS’… recollir [riu] les conseqüències de ‘FAQS’. Professionalment és allò que més m’ha omplert, fins ara.
—El programa són unes quatre hores de directe. Fins a quin punt hi ha guió i improvisació?
—No hi ha pràcticament guió. N’hi ha de les entrevistes i poc més. Hi ha molta improvisació i tenim molt clar què volem fer. Entrem així, preguntarem allò, ara donem pas a tal convidat… Hi ha l’escaleta, però poden passar, i passen, mil i una coses. I crec que és la gràcia de ‘FAQS’. Que jo em pugui aixecar i dirigir-me a un periodista o fer un comentari al públic. Que entri la Pilar Rahola i t’ho desmunti tot o que s’enganxin dos periodistes. O que un convidat s’aixequi i se’n vagi [riu]. Per a mi és la gràcia del format. Un cop som en antena mana el directe.
—I no us han censurat mai res per l’auricular?
—No. L’única cosa que em censuren és el temps. Jo m’allargo, m’allargo, m’allargo i llavors patim. En realitat, la nostra escaleta és de tres hores o de tres hores i mitja, però ens acabem allargant sempre fins a les quatre hores.
—Al cap i a la fi, no ve ningú rere de ‘FAQS’.
—Sí, però al final, un cop som al plató, suposo que ja no ens ve d’aquí allargar-ho mitja hora. Una pregunta per aquí i una broma per allà i acabes fent les quatre hores. L’única censura és la del temps. ‘Laura, prou, hem d’anar de publicitat’, i coses així [riu].
—Heu dit unes quantes vegades que a ‘FAQS ‘voleu escoltar a tothom. Aquesta voluntat de pluralitat ho ha d’emparar tot? Penso, per exemple, en el portaveu de la Fundación Francisco Franco.
—Li hem donat moltes voltes a això. Crec que hi ha dos terrenys diferents. Un, la pluralitat política, és a dir, les forces representades dins del parlament o el congrés. Com a televisió pública i com a periodistes és el nostre deure plasmar aquesta pluralitat. Ara bé, arribem fins on arribem i, si alguns polítics no volen venir, tampoc no els podem anar a cercar a casa. I l’altra part és la pluralitat de punts de mira. El fet que nosaltres entrevistem i donem veu a la Fundación Francisco Franco o a VOX no vol dir que n’avalem el discurs. És una manera d’ensenyar que això, aquesta apologia de la dictadura, per exemple, existeix. I no anem a cercar aquests perquè ens vingui de gust. No. Ho fem perquè han estat d’actualitat durant aquella setmana o dies. I crec que si un dels problemes que arrosseguem és no haver paït bé el passat més immediat d’Espanya i de Catalunya és, precisament, per no haver volgut afrontar certes coses. Aquests senyors existeixen. Aquests senyors funcionen i són legals. Aquest és el seu discurs i arriba a molta gent. Per tant, no els amaguem, però tampoc no els aplaudim. Hem de ser conscients de què tenim.
—En la reunió de dimarts passat, quan es va proposar l’entrevista a la Fundación Francisco Franco, quin debat va tenir l’equip?
—Va generar debat. Passa que tots vàrem estar molt d’acord que els havíem d’entrevistar. De fet, els volíem portar al plató. Però no va ser possible per temes d’agenda. I per això vàrem anar a Madrid. I és una opció que sempre ens plantegem com a programa. Si ens interessa molt alguna veu o algun convidat, hi anem nosaltres. Per sort tenim aquesta facilitat.
—Argumentàveu abans la idoneïtat d’aquestes entrevistes en el component d’actualitat. La ‘Manada’, per exemple, també ho ha estat. Us atreviríeu a entrevistar-los?
—Crec que aquest cop no. És molt diferent. Són criminals jutjats i sentenciats.
—Dins del plató, quina ha estat la pitjor situació que heu viscut?
—La d’en Joan Planas. Em vaig aixecar i el vaig convidar a fúmer el camp del plató. Aquella situació va ser molt incòmoda i molt desagradable a nivell personal. Va ser també una decepció perquè amb el pas dels dies m’he adonat que, el numeret, el tenia preparat. Ell venia disposat a fer un xou i a treure’n rèdit personal perquè té un canal a Youtube. Venia amb aquest objectiu. I això, no ho havíem pactat pas. Em va saber molt greu i personalment em vaig sentir molt decebuda. Si som capaços de conversar entre amics i familiars d’ideologies diferents, també hauríem de ser capaços de fer-ho davant d’una càmera. Per tant, fem-ho. Més enllà dels polítics, perquè ens distorsionen aquest diàleg, i aquesta era la nostra intenció, però va saltar per l’aire.
—Quan passen coses com aquesta repasseu el programa per entendre què ha passat?
—El repassem sempre. El dimarts, una de les coses que fem és autocrítica.
—També en feu visionat?
—No, això no. Però fem molta autocrítica. Mirem per on ens allarguem, si les entrevistes són feixugues, etc. L’única vegada que ens hem escrutat amb ull clínic, com si fos una biòpsia, va ser el programa sobre el final d’ETA. Perquè vàrem rebre moltes crítiques, i jo especialment, arran de l’entrevista a l’etarra. Nosaltres teníem molt clar tot el raonament d’aquell programa, per a mi i per a tot l’equip és un programa rodó, i el tornaríem a fer igual. Ara bé, després de rebre tantes crítiques, el vàrem repassar al detall. A mi, m’acusaven d’haver somrigut les gràcies a l’entrevistat i que hi havia cercat complicitats. Aquella entrevista, me l’he vista del dret i del revés.
—Deixem els programes passats i mirem endavant. Quina entrevista us agradaria fer?
—En general m’agradaria entrevistar tots els polítics perquè tots ens representen. I voldria que el seu missatge arribés a la gent. Saber com veuen la realitat i com podem sortir de la situació actual. Per exemple, m’agradaria molt poder entrevistar Mariano Rajoy, ara que és registrador de la propietat. Vull saber com torna a la normalitat una persona que ha presidit un moment tan convuls com aquest. M’agradaria entrevistar els lehendakaris Urkullu i Ibarretxe. També Zapatero, però sobretot Jordi Pujol. Tant de bo s’atrevís a sortir del seu silenci. Malgrat tot, crec que és una veu que es troba a faltar. El seu punt de mira, la seva capacitat analítica, crec que té moltes coses a dir encara.
—Fa poc va fer un acte que sembla un retorn a la vida política.
—No sé si cal que torni en aquest sentit [riu].
—A l’entorn com a veu influent, vull dir.
—Després de tot això que ha passat i com estem com a país, crec que a mi, i a molta més gent, m’interessa molt què pensa.
—Com s’explica que Mariano Rajoy, quan era president del govern espanyol, no es deixés entrevistar per TV3?
—Ni Rajoy, ni Soraya, ni ningú… No ho sé, ho hauran d’explicar ells i ho hauran de fer millor de com ho han fet fins ara. Això també implica Pedro Sánchez i tants dirigents espanyols més, però també catalans. Per què no es deixen entrevistar per una televisió pública? Crec que va ser Felipe González que ho va respondre a Salvados dient que ‘jo no vull ser excusa per a ningú’. Ostres, crec que això falta el respecte a molta gent que consumeix TV3 i que la paga. Si vols servir d’excusa per a alguna cosa, és perquè tu ho decideixes. Però parlem d’espectadors que s’informen mitjançant aquesta tele, i només per això tots els polítics ja haurien d’estar desfilant per aquí.
—Un quart d’hora abans d’aquesta entrevista han saltat les alarmes dels mitjans. El president del parlament, Roger Torrent, ha decidit de suspendre l’últim ple abans de les vacances. Com veieu el moment polític?
—La classe política necessita vacances i els periodistes també. Aquest curs va començar de manera molt intensa el 17 d’agost passat. I han passat coses molt gruixudes en aquest país. I dubto molt que les haguem paït totes. Crec que unes setmanes de calma ens aniran bé a tots.
—Arran de la polèmica de la samarreta de Puigdemont sents que ets observada amb lupa?
—Sí, tot allò que faig és pensat al mil·límetre. La cançó, la samarreta, els blocs temàtics, els convidats, etc. Això no treu que sempre surti gent amb una interpretació que no havies previst. Quant a la samarreta de Puigdemont, crec que era el meu tercer programa, no vàrem calcular bé l’impacte que tindria.
—Però heu sortit també una samarreta de Felipe VI…
—Sí, la setmana següent, i no va passar res. Però crec que el càlcul de danys no el teníem prou afinat encara.
—La crítica pot ser totalment legítima, però de vegades també és interessada. Patiu per entrar en antena i autocensurar-vos?
—És un dubte que hem tingut molts cops a l’hora de plantejar algun tema. Tampoc no cal posar la bena abans de la ferida. ‘Perquè no ens diguin tal, nosaltres fem això.’ No, no, no. Nosaltres intentem aïllar-nos d’aquest soroll i, de fet, fa mesos que no escolto programes de crítica de televisió. No en llegeixo. Tampoc no repasso Twitter.
—Molta bilis?
—A Twitter insultar i faltar al respecte és gratuït. No em ve de gust consumir-ho. Si m’ha d’arribar algun missatge o crítica important ja m’arriba pels canals que ho ha de fer. Intento aïllar-me molt del soroll. I al final, fem com fem, de crítiques, en tindrem sempre.
—Sense Twitter, com us informeu?
—Bàsicament ràdio i digitals.
—Fins fa gairebé un any éreu una de les veus més conegudes de RAC-1, però ara la gent sap quina cara fa Laura Rosel. Com us ha canviat la vida la televisió?
—M’ha canviat la vida, sí. L’exposició mediàtica és molt més gran. Ara vaig a comprar pernil dolç i la dona del costat em coneix. A més, la meva feina, com que té molta més repercussió, doncs he d’anar amb molta més cura amb tot allò que faig. La responsabilitat que m’autoimposo és molt més gran.
—Fora de càmeres, al carrer?
—Dins i fora.
—Però sona com un pes.
—De moment va bé [riu]. D’aquí a un any en tornem a parlar, si vols [riu].
—I la temporada que ve tornarà ‘FAQS’?
—Tot a punta que sí. Però has vingut massa d’hora per a fer-me aquesta pregunta [riu].
