Laura Masvidal: ‘Mantenint-los a la presó volen atemorir-nos, no ho hem de permetre’

Concretem l’entrevista amb Laura Masvidal quan va cap a Estremera a veure en Joaquim Forn, el seu marit. Va acompanyada de les seves filles. És al tren. Mentre intercanviem missatges intueixo que se li farà molt llarg aquest dia que tot just comença. M’adono que no m’havia imaginat que fos tan complicat. Aquell dia, una bona part del país rep un watsapp amb unes paraules d’ella, que algú ha reenviat. Són paraules valentes i dures. Gens conformistes. L’endemà sortiran en una carta que es llegirà a la plaça del Rei de Barcelona i que publicarà VilaWeb. Demana, entre més coses, que no callem mentre uns s’atreveixen a tot, que no es deixi de fer denúncia des d’enlloc i que la societat civil s’organitzi per trobar el camí.

Amb aquestes paraules, consistents, precises, descobrim la veu pròpia de Laura Masvidal. Ella, que no es correspon a l’arquetip d’activista, demostra una valentia i una força de persona de pedra picada. Ho fa sense amagar el sofriment i la perplexitat del que viuen ella i la seva família. Parla de tot obertament. De la intimitat sense dissimular els neguits d’una situació hostil. Diu en veu alta que si parlar ha de perjudicar el seu marit vol dir que no anem bé. Hi ha qui li recomana que no parli, però no vol deixar-se endur per la por i ens recorda a cada gest que no ho hem de fer. No estalvia somriures ni positivitat. Val més que la llegiu.

—Com l’heu trobat aquests últims dies?
—En Joaquim ens sorprèn positivament, és una persona molt forta. Està convençut que allà no pot fer res, té ganes de sortir i es prepara la declaració del dia 11. Està serè perquè té la consciència molt tranquil·la i això li dóna molta pau i molta força. Ens asserena a nosaltres. Les visites acabes dedicant-les a la logística, perquè són molt limitades i has d’aprofitar el temps. Ell ens explica anècdotes del que viu. Ho escriu perquè no ho vol oblidar. Sempre intenta treure lliçons del que li passa i convertir-les en positives. Quan surto és un xoc molt bèstia, te’n vas molt enfadada. Quan veus que ell es queda allà a dins et desesperes. L’última vegada que ens vàrem veure sense vidre, amb les meves filles i una cunyada, va ser més distès.

—Us heu d’aprendre a relacionar en aquest entorn?
—Tot i que fa molts anys que som casats, en la distància trobes molts recursos que no sabies que tenies. Així i tot, la intimitat és una cosa que es va trencant. Les trucades són de quatre minuts i quan han passat es talla. Tots dos ens diem que estem bé, però sabem que no és així. Quan penjo el telèfon sento un gran trasbals i a ell li deu passar igual. Quan vas amb amics això queda més dissimulat. Però quan et trobes només amb ell, en una habitació de presó, amb un fred horrorós, on hi ha un catre i se suposa que allò ha de ser una relació íntima… sents que la comunicació íntima et fa por perquè no vols trencar-te. Ens intuïm però t’has de mantenir fort. Això és molt dur, com a parella. Si la presó provisional és curta no passa res, però si s’allarga pot fer malbé el que tenim. La família és la nostra fortalesa. Estic molt indignada perquè això és molt injust.

—Fa poc vàreu fer vint-i-cinc anys de casats…
—Quan vaig parlar amb el mossèn de fer alguna cosa, hi havia dues possibilitats. Una que ja fos fora i féssim una acció de gràcies. L’altra, fer una pregària si era a dins. Quan vaig veure que seria a dins li vaig trucar i li vaig dir: ‘Ara que sabem quina és la situació farem una pregària.’ Allò es va mig desbordar perquè la gent l’estima molt i van voler donar suport des del cor venint. Va venir molta gent. Estic molt contenta d’haver-ho fet. Em va donar molta força. En Joaquim és una persona de pau; n’hem parlat moltes vegades: la seva acció política i de servei públic, en part li ve d’una vocació des de l’humanisme cristià. Ell és una persona de fe.

—Arribar a Estremera no deu ser fàcil?
—Anar a Estremera, si hi vas amb cotxe, és molt pesat perquè són moltes hores per estar allà quaranta minuts i a sobre fer una vista amb un vidre al mig. Amb tren és més còmode perquè pots treballar i aprofites més l’estona. Si hi vaig amb tren, quan baixo llogo un cotxe fins a Estremera i quan torno ho faig al revés. Amb prou feina tens temps de menjar perquè el temps és molt just. Ara, com que l’han canviat de mòdul, el podem visitar el dissabte a la tarda o diumenge al matí a les deu. Si hi vas el diumenge, o hi fas nit o no hi arribes. Però, vaja, tota la logística de la presó és del segle XIX. L’altre dia parlava amb en Romeva, que era el seu company de cel·la, i m’explicava que havien d’omplir instàncies amb tres fulls de calca. T’ho imagines? Paper de calca. Després, omplen la instància i encara passen cinc o sis dies fins que la direcció no respon. Llavors et passa el que li va passar al bisbe Novell de Solsona, que, malgrat tenir els permisos, va fer el viatge fins a Estremera i la directora de la presó li va dir que no entrava. Tot és molt absurd. Imagina’t, ens va demanar música i al final ho hem hagut de deixar estar. Es veu que és un problema molt gran. En aquesta presó no poden tenir música. No tenen cap accés a cap aparell tecnològic mentre fan la presó provisional.

—Abans dèieu que havíeu parlat amb Raül Romeva. Teniu relació amb els consellers que han sortit de la presó?
—Jo no tinc ganes de molestar-los, perquè ells també han fet un parèntesi i la qüestió de la presó ha quedat com en una capseta. Però és veritat que, com que han viscut una experiència molt forta i molt íntima amb en Joaquim, sí que tinc necessitat de parlar amb ells perquè m’expliquin què feien, com el veien, com convivien. Però és complicat, perquè hi ha coses molt íntimes, moments molt difícils. No és bo remoure el que els recorda la presó.

—Estàveu mentalitzada per a una situació així?
—És obvi que havíem parlat de moltes coses. Una cosa és imaginar-t’ho i una altra és quan et passa. Jo li vaig fer una comparació, a en Joaquim. Li deia que és com quan tens por de certes malalties que saps que estadísticament et poden tocar i tenen conseqüències molt greus. No és igual pensar que la pots tenir que el dia que et donen el diagnòstic. I ell em va dir: ‘No comparis, és molt pitjor estar malalt.’ I sí. Té tota la raó del món.

—Quan va tornar de Brussel·les vàreu viure un moment molt dur, amb aquella rebuda d’uns ultres, sense cap protecció …
—Va ser molt dur, però han passat tantes coses difícils en tan poc temps que també m’agrada pensar en les coses positives. El dia de Cap d’Any tothom deia: ‘A veure si aquest any tot va més bé perquè el 2017 ha estat un any horrorós.’ Jo em vaig aturar a pensar el que tothom em deia. Per a mi també havia estat dur abans de les detencions perquè havia tingut un accident molt fort de genoll. Fins al juny vaig estar amb cadira de rodes i no em vaig reincorporar a la feina fins al setembre. Així i tot, sí que m’agrada pensar que, malgrat que l’any ha acabat horrorós, hem viscut coses molt boniques, que són aquí per sempre i no les podem oblidar.

—Què hi poseu a la llista positiva?
—Com a col·lectivitat hem viscut coses molt maques i encara ara les vivim, malgrat la situació personal. Veure les reaccions de la gent d’aquest país m’emociona. En Joaquim en algunes visites em torna un paquet de cartes. En algun viatge de TGV, de tornada, les que veiem que no són de gent que coneixem, en llegim alguna. Hi ha gent de tot el món. Hi ha gent del país que et diu coses des del cor, gent que fa ironia, gent que fa dibuixos, hi ha poesia… Com a poble vivim moments indescriptibles, que ens uneixen, ens identifiquen, que ens enforteixen i no vull de deixar de veure el costat bonic de tot plegat. Jo des del dia que el van tancar a la presó tinc en un costat el que és dolent en vermell i a l’altre costat vaig fent llista de les coses maques i positives. La llista de les coses positives creix i creix.

—Podeu explicar-ne algunes?
—Jo he fet amistat absolutament amb tots els veïns de l’escala, pensin el que pensin. Això no té res a veure amb el pensament, en Joaquim és un veí estimat i la gent ens aprecia. Aquestes mostres de sincera estima, de gent que troben que és injust que sigui a la presó, són bones. Hi ha gent que diu que han tingut grans discussions, jo no n’he tingudes, jo tinc amics que no opinen igual que nosaltres i els he tinguts al costat del tot. A alguna filla no li ha passat així, però ha estat capaç de parlar-ne des de l’amistat… Al final això també ens dóna molta força. En Joaquim ens deia aquests dies: celebreu Nadal, penseu en el sentit de Nadal, perquè a dins de la presó hi ha gent que està molt sola. Jo entenc el sentit del meu presidi, no seré amb vosaltres, jo us tinc a vosaltres. Els amics han respost de manera inimaginable, ens fa costat tothom, jo no estic sol.

—Quan van deixar anar als altres consellers i el vostre marit es va quedar, devíeu quedar molt afectats.
—Aquell divendres, quan el jutge no va voler decidir, tothom estava molt convençut que sortirien. Vam pensar que calia fer-los una rebuda digna. Jo vaig dir: ‘Atenció, no organitzem res perquè no sabem què passarà. I si no surten tots?’ I vam quedar a Sants esperant la decisió, teníem temps de sobres per a arribar-hi. Mentre érem allà vaig rebre un missatge de l’advocat dient que no hi havia bones notícies i al mateix temps una trucada d’en Joaquim que havia vist a la tele que ell es quedava, quan encara l’advocat no havia rebut la notificació. Llavors uns van marxar i uns altres ens vam quedar. No entenc que surti una notícia per la televisió i l’advocat encara no l’hagi confirmada. De tot, ens n’assabentem per la premsa i ell per la tele.

—I a partir d’aquell moment vàreu entrar en una fase molt més dura.
—Jo tinc molta esperança que surti. En principi, hem delegat en un bon professional que porta la defensa i se suposa que les lleis han de funcionar. En teoria, això m’hauria de fer estar tranquil·la, però quan veus que els arguments són que pugui causar aldarulls violents se’t posen els cabells de punta. En Joaquim és una persona molt pacífica. El risc de la violència no el veig enlloc. Quin altre perill volen que hi hagi? Que marxi? Però si va tornar. Jo li vaig dir: ‘No vinguis…’

—No volíeu que tornés?
—Jo, sense valorar-ho, impulsivament, per intuïció, a cop calent, li vaig dir: ‘No vinguis. Espereu.’ Ara no sé què faria, també és molt fort que haguessin de marxar, que hagin d’estar a fora. Tot plegat, no ho sé….

—Quan heu entrat parlàveu de la perplexitat que us crea la situació.
—Sí, estic perplexa quan veig què diuen. És un argumentari que es munten per justificar de tenir-lo allà. El principi d’In dubio pro reo, no el veig enlloc, no hi és. El jutge ha de valorar uns fets, no unes opinions. En Joaquim no s’ha amagat mai de les seves opinions. Les sap tothom i ningú no se n’amaga. Una altra qüestió és que assumeixi els ordenaments. És una persona d’ordre… La justificació de la presó provisional no existeix en absolut. Ara ha demanat de tornar a declarar sobre el fons. Estic convençuda que quan el jutge l’escolti l’haurà de deixar anar. Però és clar, jo sóc jo.

—A la carta explicàveu que a un amic vostre l’havien amonestat per haver explicat la situació dels presos i que no havíem de callar, que no havíem de resignar-nos…
—Sí, un amic meu, catedràtic, va fer una conferència i en acabar va fer un comentari dient: ‘Avui no hi som tots, tinc uns amics a la presó….’ D’això se’n diu llibertat de càtedra. I llavors hi ha presentadors o moderadors que ho veten o ho amonesten. Tot això em recorda coses que m’havien explicat i que no em pensava viure. Quan nosaltres hem de vigilar què diem i ens autocensurem, tolerem unes situacions que han fet molt de mal i és quan jo penso que potser hem callat massa temps. Això m’ho diu la meva mare. Que ara siguem tanta gent reclamant segons què no és fruit d’un dia. Aquest moviment creix perquè s’acumula molta sensació d’injustícia. Per això jo dic que és hora que si considerem que unes certes situacions no són justes i no ens sentim ben tractats ho diguem. Jo mateixa he callat moltes vegades a l’escola i a la universitat. Quan estudiava dret, demanar les classes en català era un problema molt gros, no únicament no hi havia manera d’aconseguir-les, sinó que molts estudiants ens maltractaven. Hem estat massa temps sentint-nos petits. Això no ha de tornar a passar. I si la gent considera que les situacions són injustes, que no ens tracten justament, que les presons provisionals són un escàndol, ho hem de dir a tot arreu.

—Us fa por que ens acostumem a aquesta situació?
—No es pot convertir en normal una cosa que és una vergonya. Aquesta militància, jo no vull deixar de fer-la. Jo sola no faré res. No podem viure eternament indignats, aniríem enrere, hem de canalitzar aquesta ràbia de manera positiva. Ens hem d’organitzar. Ara ja ens qüestionen el dret de reunió. Jo al·lucino. Justament Catalunya ha estat pionera en això. Moltes vegades la societat civil ha passat davant de la política. Amb cultura, amb art, en ensenyament això és un valor enorme que té aquesta societat.

—Però de vegades la gent fa un esforç enorme, com per exemple anar Brussel·les. I el fet de veure que la repressió no s’atura li crea una sensació d’impotència.
—La tenim, la tenim, la sensació d’impotència, però és una sensació. Jo vull dir a la gent que potència en tenim. Volen atemorint-nos mantenint-los a la presó. Pensen que tots hem d’escarmentar, que hem de tenir por i que hem de pensar que no ha valgut la pena i que hem de tornar a allò que ells consideren ‘el orden establecido’. Jo ja no sé si puc parlar o no, però tinc clar que això no ho hem de permetre. Voler llibertat, voler cultura, voler gestionar-te les coses d’una manera millor no pot ser un delicte i no pot ser prohibit.

—Teniu la sensació que pel fet de pensar d’una manera teniu una vida diferent que la que pot tenir una persona que pensa com el govern espanyol?
—Òbviament, que la tinc. Tampoc no acabo d’entendre els mitjans de comunicació, i n’estic molt dolguda. És obvi que tots tenen llibertat d’opinió, però dir mentides i intoxicar no pot ser. No pot ser que el poble veí o germà vegi les coses com les veu perquè li han venut constantment mentides. Necessito dir-los-ho. Molta gent que conec que té família a Espanya estan molt dolguts. Em diuen que costa d’entendre que els seus parents acabin creient-se més la tele que a nosaltres, la seva família. Vull fer un clam en aquest sentit. Són periodistes i no poden dir mentides.

—A l’agost vàreu viure l’atemptat des de primera fila. És xocant veure que el conseller que tothom va valorar que havia afrontat aquella difícil situació de la millor manera, ara sigui a la presó.
—En aquest país el mes d’agost va passar una cosa molt forta, però com després n’hem passades tantes encara no hem pogut fer el dol ben fet del mes d’agost. I no s’hi val. Allò que va passar va ser terrible. A en Joaquim ara el veus i, malgrat tota la situació que viu, té la cara relaxada. El mes d’agost estava molt tens. Gestionar els fets de l’agost, sabent que ell havia entrat al juliol, va ser un impacte molt gran. Sort que treballava, que no feia vacances. Però ell, tot i ser fort, és molt sensible. I amb l’atemptat de la Rambla va patir moltíssim i va actuar amb responsabilitat. En Joaquim quan treballa sempre confia molt en tots els equips. El cos de Mossos estava molt preparat, els equips d’emergència són model a Europa. Ell és un generador d’equips. Li agrada entendre’s amb la gent i va donar un protagonisme als tècnics. Els altres cossos policíacs es van sentir molt incòmodes. Jo no vull creure que això és una revenja perquè ha fet bé una gestió d’aquesta mena. El meu cap no pot ni podria processar això, tot i que hi ha qui m’ho comenta. No ho tolero. Com a policia t’has d’alegrar de l’èxit dels altres cossos.

—Quan us vàreu fer independentista?
—D’independentista jo ho he estat de manera natural de molt joveneta. El perquè no el sabria dir. A casa meva, de moltes coses no se’n parlava. La meva mare ara ha obert un calaix que no havia obert mai. Els meus avis per part de mare van ser rojos i van tenir la vida molt complicada. L’àvia va ser empresonada amb la meva mare –perquè encara era un nadó– per haver fet classes de costura a les noies d’Esquerra Republicana. Quan la Generalitat va reconèixer els funcionaris de l’època republicana, allò es va començar a tocar. Fins llavors no n’havien parlat. Van començar a explicar coses, però molt poques. La mare era una dona prudent. Quan li deia que anava a una manifestació sempre em deia: ‘Vigileu!’ Ara lideraria qualsevol manifestació. Com et deia, ella ha obert un calaix i comença a pensar que horrorós que devia ser el que van viure els seus pares, que no en parlessin mai. Viu això com si fossin els anys de la dictadura.

—Però la cosa que impressiona és que abans es frenaven per por i ara ja no en tenen, de por.
—És veritat, no els frena pas, la por.

—Què la por hagi desaparegut us colpeix?
—Això m’esperança moltíssim. Això vol dir que només podem anar endavant. Ara sabem on som.

—He llegit que el 1991 us van retenir abans d’entrar a l’estadi olímpic perquè dúieu una pancarta de ‘Freedom for Catalonia’.
—Això no ho recordo. A la inauguració de l’estadi olímpic jo duia una bandera catalana i la policia que hi havia a l’entrada em va dir que no la podia entrar, que l’estripés, que era molt grossa. Vaig dir que no i em va dir que me la retenien. Jo els vaig contestar que quan acabés l’aniria a buscar. Quan hi vaig anar, a banda que em van humiliar de mala manera, em van dir que l’havien llençada al contenidor perquè la senyera era escombraries i aquell era el seu lloc. Jo, que era molt joveneta, no m’ho podia creure: com, que l’havien llençada al contenidor? Em van dir que posés una denúncia. Vaig anar a fer-la i no me la van agafar. Me’n vaig anar al jutjat de guàrdia a posar-la. Després vaig rebre una citació per desordres públics i a la feina em van dir: ‘Què has fet?’ Jo no havia fet res, només havia volgut entrar una bandera catalana. Aquell dia vaig començar a intuir que alguna cosa en aquest país no anava bé. Nosaltres no ens amaguem del nostre passat, però per les nostres opinions no ens poden tancar a la presó.

—Els familiars dels presos i exiliats heu fet l’Associació pels Drets Civils.
—La gent ens vol ajudar i és important que conegui aquesta associació. Quan el principal aportador econòmic d’una família de cop i volta es queda sense feina i és a la presó o a l’exili les famílies reben un impacte molt fort. L’associació és de tots els qui som ara i els qui puguin afegir-s’hi. La llista és molt llarga. Anar a Estremera és car, jo he de deixar la meva feina, la meva filla ha de deixar d’anar a classe… Comprar tres o quatre bitllets de TGV, llogar un cotxe. Imagina’t els que van a Brussel·les. Tot plegat són molts diners. La Caixa Solidària recollia diners per a les fiances, però, és clar, s’han de pagar els advocats. Totes les defenses legals valen molts diners. Perquè la gent ho sàpiga, l’Associació pels Drets Civils recull diners per a les despeses que origina aquesta situació, que són bàsicament trasllats i pensió de nens i aliments i la Caixa Solidària per a pagar les fiances.

—Veieu la situació negra?
—La veig cada dia més negra, perquè ells van dir que ens donaven una eina que eren unes eleccions democràtiques, però és mentida, perquè no podem fer res. És com una ficció, que hem acceptat tots i ara som on som i ens han de dir com avancem al tauler. Ells també han de donar pistes de com podem sortir-ne. Cada vegada estarem més enfadats.