11.04.2022 - 21:30
Raig Verd enguany fa deu anys, com també l’Editorial Periscopi i Males Herbes. Són tres segells magnífics, que fa cinc anys van celebrar junts el seu primer lustre de vida. Enguany faran la celebració per separat, no pas per desavinences, sinó perquè d’aleshores ençà totes tres s’han consolidat, han crescut, han trobat un espai, en definitiva, han trobat lectors. Totes tres fa deu anys que conformen i connoten la literatura catalana.
Laura Huerga, fundadora i editora de Raig Verd, enmig de l’estrès pre-Sant Jordi i en aquells dies clau per decidir reimpressions, ens rep al seu (relativament) nou despatx, al sobreàtic d’un edifici de l’Eixample, que comparteix amb Llibres de l’Avenç i la redacció de la revista Enderrock. D’ençà del començament, Huerga ha treballat amb esperit de cooperació. No debades, també va ser una de les editorials impulsores de l’associació Llegir en Català.
Repassem amb ella la trajectòria de Raig Verd, els seus orígens, grans (i perillosos) moments viscuts, com ara quan Svetlana Aleksiévitx va guanyar el Nobel de Literatura el desembre del 2015 i Raig Verd havia comprat els drets de La pregària de Txernòbil, evidentment sense imaginar el Nobel, i va publicar-lo pel Sant Jordi del 2016. Analitzem com aquest segell ha anat conformant la seva identitat combativa: una de les línies que la defineixen és, tal com Laura Huega mateixa diu, no contribuir a la colonització cultural anglosaxona. Va començar amb narrativa, sobretot traduïda, i amb algun autor d’ací. Després va arribar l’assaig, en què fa el 50% de traducció i el 50% d’assaig d’ací, una part important encarregada.
—Com va, Raig Verd? Dieu que fareu moltes reimpressions, tot i el risc que impliquen?
—La veritat és que l’editorial ens va bé. Res a veure amb ara fa cinc anys. I sí, reimprimim molts títols, ara: Un final, de J.P. Sansaloni, aquesta novel·la distòpica i fins i tot apocalíptica; també Estripar la terra; farem una edició nova d’Els desposseïts; reimprimirem L’accidental… De L’home revoltat d’en Camus, en fem segona edició. Això és important, perquè és d’aquells llibres que editem perquè som conscients que han de ser traduïts, però pensàvem que seria difícil de vendre.
—També feu una nova edició del primer títol de l’editorial, A dalt tot està tranquil, del neerlandès Gerbrand Bakker. D’ençà del començament que heu cercat noves mirades, més enllà de l’anglosaxona.
—No començar amb una traducció anglesa ja era una declaració d’intencions.
—Per tant, ja hi havia una actitud combativa de bon començament? Això es porta a l’ADN?
—Sí, però també és veritat que m’hi he anat atrevint cada vegada més. He anat perdent la por. Al principi no saps fins a quin punt necessites l’acceptació de segons qui per poder funcionar en el mercat del llibre. He acceptat que no vull aquesta acceptació ni que m’entenguin en segons quins espais, perquè correm el risc que absorbeixin l’ideari de l’editorial. Prefereixo que ens ignorin. Parlo de certs mitjans de comunicació, llibreries, institucions, l’administració. És molt difícil de combatre-ho, saps que hi ha coses que no passaran perquè formes part d’aquesta resistència.
—Parleu de mantenir-vos com una editorial independent?
—Independent en un sentit estricte. Necessito la independència per poder fer allò que vull i com vull. Ara no ser acceptada m’és igual. I me n’alegro molt que hagi passat. Diria que allò que em dóna seguretat o m’ajuda a no tenir tanta por és tenir el suport de molts llibreters i de periodistes que admiro, i això m’ha reforçat en la meva convicció que allò que feia era correcte. Encara que quan vas a la contra molts ho qualifiquin de rebequeria o d’innecessari. Però després hi ha gent que t’escriu en privat donant-te les gràcies i suport. També és veritat que els atacs són difícils de rebre.
—Hi ha més elements que caracteritzen Raig Verd: us heu arriscat i hi heu posat imaginació.
—I et diria una cosa més: curiositat. Gràcies a la curiositat hem arribat molt més lluny que no m’imaginava. La curiositat m’ha portat a muntar una col·lecció d’assaig. Així vaig descobrir Svetlana Aleksiévitx, perquè mirant quins assaigs publicaven a França, vaig descobrir que li havien donat un premi. D’entrada, la vaig llegir en francès. Em va encantar. I vam decidir de publicar-la, tot i que era un assaig molt llarg i difícil de vendre. Era arriscat. I encara no tenia el Nobel, evidentment. Vam tenir la sort que va guanyar-lo.
—Recordo que aleshores em vau explicar que per publicar Aleksiévitx vau haver de demanar un crèdit.
—És clar, era un llibre llarg i car de fer. Durant els cinc primers anys de l’editorial, vaig haver de demanar molts crèdits que sortosament ja hem pagat.
—El Nobel va ser un gran regal, però també vau aprendre coses desagradables.
—Sí, perquè vaig haver d’aprendre a negociar els drets d’autor a un altre nivell. Una autora meva que aquí era absolutament desconeguda, d’un dia per l’altre tothom sabia qui era. I el mateix dia o l’endemà d’anunciar-se el Nobel, la seva agent ja havia rebut una contraoferta per publicar-la en una altra editorial catalana. L’hauríem poguda perdre. Vam escriure un correu explicant no solament què hi posàvem econòmicament sinó què hi posàvem de feina: nosaltres tenim pocs llibres i cada llibre que fem ens el creiem molt i el volem de fons de llibreries i biblioteques. No sé si ho poden oferir totes les editorials. I també explicàvem l’esforç que hi havíem posat fins aleshores i l’esforç que hi continuaríem posant. Perquè la negociació era per als quatre llibres següents. I al final vam poder comprar els drets de tots quatre títols i publicar-los.
—Us va caure algun vel?
—Sí, perquè fa deu anys era molt ingènua.
—Sou molt idealista. Això deu tenir els seus riscs.
—Imaginació, risc, curiositat… tot va de bracet, però és perillós. També és veritat que feia molts anys que treballava amb números. De fet, ja ho he dit alguna vegada, si hagués de tancar l’editorial demà, haver fet aquests deu anys de recorregut ja m’hauria omplert. I faria una altra cosa, amb la mateixa il·lusió, els mateixos ideals, amb la mateixa convicció, en un altre àmbit. Sempre he estat així.
—Però no sentiu que després de deu anys aixecant aquest projecte, heu anat aprenent un ofici, també?
—No ho deia en aquest sentit. Parlar de tancar l’editorial en sentit literal avui és absurd. Ens trobem en el millor moment, un moment ben dolç. Després del premi Llibreter de l’Ali Smith, que va ser per a Tardor i ha arrossegat els altres títols (Hivern, Primavera, Estiu), ens visitarà aviat. Els seus llibres són molt especials i, alhora, ens parlen del nostre temps i ens interpel·len sobre els problemes que tenim, que són tants i tan importants. No són solament les guerres. És la crisi dels refugiats, la crisi climàtica, el racisme, el feixisme, el masclisme… Al final, és la crisi del capitalisme. Ho vivim en directe. I l’Ali Smith sap traslladar tot això a una novel·la, en què els personatges gestionen totes aquestes crisis com les gestionem nosaltres, o sigui, malament.
—Raig Verd va començar publicant ficció. I de mica en mica va anar cercant i trobant el seu estil, que podríem resumir que es troba entre l’Ali Smith i l’Ursula K. Le Guin. Un camp molt ampli.
—Publiquem tot allò que comporti un desafiament, des de la literatura més transformadora, des de l’assaig i el pensament crític. Perquè sense esperança no hi ha lluita i sense lluita no hi ha esperança. Aquest és un bucle del qual no hauríem de sortir. El nostre catàleg conté una ambició que teníem des del principi, que era que cada llibre fos diferent. O sigui que no volíem construir un catàleg en què sempre veiessis la mateixa mena de llibre. Volíem que cada llibre fos una sorpresa, remogués coses diferents.
—Mentre que la ficció és molt oberta, en la qual entra la ciència-ficció, la col·lecció d’assaig té una línia més marcada. I d’alguna manera, connota i defineix molt l’editorial.
—Per a bé i per a mal.
—Expliqueu-vos.
—No m’agrada que ens encasellin. M’agrada pensar que Raig Verd pot fer allò que vulgui quan vulgui. Per això l’any vinent traurem el primer llibre de poesia del nostre catàleg. Un llibre de poesia experimental. I sobre la col·lecció d’assaig, que per mi és un dels tresorets de l’editorial, publiquem quatre llibres o cinc l’any. No són gaires, però fan molt de soroll. Posen el debat sobre la taula, tot i que són llibres que no es venen gaire.
—Quant?
—Prou. El llibre d’assaig té una venda mínima més alta que una novel·la que no es ven o es ven poc. Però alhora li costa molt més que es vengui molt. Una novel·la que es ven, es ven molt més. De fet, d’assaig descartem molts originals i proposem molts llibres per a fer, dels quals se’n consumen pocs. El lector veu quatre títols l’any, però al darrere hi ha moltíssima feina. I el que m’agrada és que aquests llibres posin debats importants sobre la taula. Per exemple, el volum Refugiats climàtics, de Miguel Pajares, ha avançat el debat als mitjans de comunicació. O per exemple, parlem d’ecofeminisme. I parlem de com el capitalisme absorbeix l’art. [Precisament, Art (in)útil acaba de guanyar un premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art.] Intentem que els nostres llibres d’assaig toquin qüestions que no es tracten en uns altres llocs.
—Els vostres llibres d’assaig també es caracteritzen per tenir una voluntat divulgativa. Que puguin ser entesos per un públic ampli.
—No és un assaig destinat a quatre experts. Necessito assaigs que pugui entendre. Jo no en sé, sobre els refugiats climàtics. Per tant, trio un llibre amb el qual en pugui aprendre. Aquesta divulgació, amb l’expertesa combinada, ha de permetre a públics amplis d’entendre d’una manera completa diferents temes actuals. Ara, així com hi ha una voluntat de divulgació, també hi ha un altre eix vertebrador, que és el fet d’explicar les coses des de la versió no oficial de la història. Aleksiévitx, Ngũgĩ wa Thiong’o…
—Té bona salut, l’assaig en llengua catalana?
—En realitat som poques les editorials que publiquem assaig en català. Amb tot, hi ha un seguit d’editorials (Arcàdia, Tigre de Paper, Saldonar…), que cadascuna ocupa un espai diferent. Les necessitem totes. L’assaig va millorant, sobretot des que vam començar, el 2013. Però encara necessitem molt més assaig en llengua catalana i més suport per part de l’administració. En assaig és més fàcil traduir que no pas fer producció pròpia. Perquè si volem tenir assaig propi, hem de poder pagar quatre mil o cinc mil euros a l’autor perquè pugui fer la recerca tranquil·lament durant dos mesos. Aleshores, d’on estirem? D’on sempre estirem a Catalunya: precarietat, activisme i no esperar un retorn tangible. Ho faig amb mi, que m’autoexploto. Però fer-ho amb els altres és molt pitjor. L’administració s’ha fixat en àmbits atractius, com ara el còmic, però no dóna una beca d’assaig de 5.000 euros. L’única beca que hi ha, i és ben nova, és la de la llibreria Finestres d’assaig. I em demano com és que aquest àmbit el faci un mecenatge privat i l’administració no el contempli. S’ha de potenciar el pensament i l’assaig.
—Parlem una mica de l’estructura actual de Raig Verd. Quantes persones treballeu, ara per ara, a l’editorial?
—Som cinc i una persona en pràctiques remunerades. Abans deia que era una editorial micro. Ara ja puc dir que som una editorial petita.
—I quants llibres publiqueu l’any?
—Vam començar amb deu títols anuals i enguany en farem vint-i-cinc (a més de les reimpressions i reedicions). Gairebé tots els títols en català. D’aquests vint-i-cinc, n’hi ha sis o set en castellà. Sobretot l’assaig, que l’acostumem a comprar en totes dues llengües. Hem començat a fer exportació a l’Amèrica Llatina, també. Però la meva motivació es troba en l’edició en català, perquè hi ha més feina a fer i és més divertit. Però en aquests deu anys hem crescut en tots els sentits: de publicacions, d’espai, en nombre de persones… I també ens han ajudat a créixer les aliances que hem anat creant, des de Llegir en Català fins al nou despatx, que compartim amb dues editorials com ara l’Avenç i Enderrock. Cadascú té uns punts forts i ens enriquim mútuament. Però també Llegir en Català, que ja té nou anys. Tant amb una cosa com amb l’altra compartim coneixement. I gràcies a Llegir en Català hem creat un espai a fora, a través de vincular-nos amb l’Alianza de Editores Independientes, que la conformen més de quatre-centes editorials dels cinc continents.
—Fa poques setmanes vam entrevistar Joan Sala, ex-president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i fundador de Comanegra. Sobre Llegir en Català va dir: “Llegir en Català fa molt bona feina. Però s’han quedat a mig camí: aquestes editorials fan promoció conjunta i unes altres coses, però no han anat més enllà. Tenen distribuïdors diferents, impremtes diferents… De manera que, ni davant el distribuïdor, ni davant la impremta, no tenen més força. És una idea fructífera, però que podria haver anat més enllà i tenir un sol distribuïdor, una producció conjunta, una administració conjunta. Parlo d’economia d’escala.”
—Amb en Joan Sala tenim una bona relació des de mentalitats molt diferents. Tot i això, res Llegir en català penso que parla des del desconeixement. I ell no ho ha intentat mai, això que predica. I per això potser no ha vist que sí que ho hem intentat, però que potser ens dóna més valor tenir 20.000 seguidors a Twitter com a associació; o muntar parades conjuntes a les fires; o fer esmorzars conjunts per a presentar les novetats a llibreters, per premsa, per biblioteques… En part és desconeixement de tot el que arribem a fer. I el coneixement compartit és valuosíssim.
—En quin moment és Llegir en Català?
—Penso que som en un moment molt dolç. Som deu socis, alguns de molt nous i uns altres que hi som des del principi. Algunes editorials amb una solidesa consolidada, com ara Raig Verd, Llibres de l’Avenç, Saldonar i Alrevés. Unes altres de menys. La mirada dels més nous ens ajuda als que fa més anys que hi som i viceversa. I tot això crec que és positiu. Tenim idees noves, ens repensem, fem autocrítica… Hi ha dues frases que no suporto: continuar fent les coses perquè sempre s’han fet així i que no es poden fer d’una altra manera.
—Fa un cert temps que vau engegar una línia de subscripció amb l’Aixeta, un projecte de mecenatge, sense deixar de banda les llibreries.
—Sí i ens porta molta feina. Però hem trobat la complicitat de les llibreries. Hi ha llibreries que funcionen molt bé amb aquesta línia de subscripció. Tenim dos-cents trenta subscriptors. I més enllà dels llibres, els subscriptors es fan seu el projecte i fan una gran difusió dels nostres llibres.
—El món editorial en català creix. Projectes com ara els segells de Random House en català (Rosa dels Vents, la Campana, la Magrana), la nova Navona… tots volen mossegar un tros del pastís. Ho noteu?
—Són articuladors d’una manera d’editar i de publicar que no m’interessa. Hi sóc als antípodes. És una manera d’anar a picar els altres i creen una bombolla artificial al voltant d’uns diners que no es guanyaran mai. Quan fas segons quines ofertes econòmiques per segons quins llibres, crees una bombolla artificial en el mercat de la literatura en llengua catalana, que té els lectors que té. Ho començarem a veure als catàlegs en els mesos vinents. D’aquesta manera, ofegaràs un mercat ja de per si delicat. I pots matar projectes. I, atenció a posar a certs editors en certs altars, perquè són els que faran caure els editors que ens interessen, que m’interessen.
—Com veieu el món de l’edició en català?
—En general, sóc optimista. És un bon moment, amb moltíssimes editorials. Les editorials que van fan néixer fa uns anys es van consolidant i això està molt bé, perquè vol dir que en tenim per anys. Alhora, no paren de néixer noves editorials. És una notícia excel·lent. La bombolla la creen unes editorials en l’àmbit de la ficció contemporània, traduïda o original en català. Però totes les editorials petites que de vegades es menyspreen, arriben a un públic lector que no existia en llengua catalana fins ara. Gent com ara Mai Més, Cronos i Extinció. Són aquestes editorials les que amplien els marges del sector editorial en català, respecte dels continguts. És on pots trobar més risc, més creativitat i més curiositat. És allò que dèiem al començament.
—Fa unes setmanes denunciàveu a Twitter la propaganda descomunal que els mitjans públics fan dels seus periodistes i col·laboradors que tenen un llibre publicat de cara a Sant Jordi.
—Els mitjans públics no tenen un codi ètic que digui que el periodista no pot fer publicitat en el seu propi canal. El comentari el vaig fer després d’escoltar tres dies la mateixa persona en cada programa de Catalunya Ràdio que posava. No pot ser. Perquè d’aquesta manera contribueixen a destruir la literatura catalana. Perquè, al marge d’allò que facin aquests periodistes amb llibre, els seus mitjans solament donen visibilitat a aquests llibres. Aleshores, què passa amb les altres novetats literàries, que no surten perquè tots aquests espais queden ocupats pels llibres dels periodistes de la casa? Hem d’exigir un codi ètic. I no ho dic perquè vulgui que hi surtin els meus llibres, que segurament tampoc no hi sortiran. És que no pot ser. També cal dir que això no passa en el programa d’en David Guzman, que és específic de literatura. Però en els espais que no ho són, tan sols conviden els periodistes amb llibre del mitjà. A sobre els aplaudim i anem a comprar el llibre per Sant Jordi. No ho hauríem de fer. És un error. Ens empassem una publicitat encoberta.
