Laura Huerga o Ricard Ripoll: parlen els candidats a la presidència del PEN Català

El 13 de juliol es van fer les eleccions que enfrontaven l’editora Laura Huerga i la periodista i acadèmica Marta Nadal a la presidència del PEN. Huerga, presidenta en funcions, havia convocat les eleccions arran de la fractura que hi havia hagut en la junta que presidia (llegiu el perquè de la confrontació). Però aquelles eleccions es van haver d’anul·lar, perquè l’empresa encarregada de garantir el funcionament del vot digital va fallar i més d’un centenar de vots telemàtics no es van poder comptabilitzar. Aleshores, les eleccions es van ajornar fins el dia 4 d’octubre. Entremig, la candidatura de Marta Nadal ha tingut força canvis, entre els quals, un d’important: el canvi de presidenciable. Marta Nadal va deixar pas al professor de literatura i de traducció literària a la Universitat Autònoma de Barcelona Ricard Ripoll, que ara es presenta de cap de llista. També ha caigut de l’equip d’aquesta candidatura l’escriptora i poeta Blanca Llum Vidal.

Hem demanat a Laura Huerga (Barcelona, 1978) i a Ricard Ripoll (Sueca, 1959), els dos presidenciables, que responguin sis preguntes, les mateixes per a tots dos, sobre els programes, la situació del país i les vicissituds que ha patit l’entitat aquests darrers anys.

—La fallida del vot digital en les eleccions del dia 13 de juliol i la consegüent necessitat de tornar-les a convocar per a l’octubre en condicionarà el resultat?
—Laura Huerga [L. H.]: Espero que no! La nostra candidatura i el nostre programa és el mateix que al juliol i hi arribem amb la mateixa il·lusió i energia. La tecnologia ens va jugar una mala passada, però la participació havia estat altíssima i vam rebre moltes felicitacions per fer-ho possible. I, tal com va dir una sòcia, ens hem de felicitar! El vot telemàtic ara ja és una realitat, s’ofereix en molts àmbits i, en associacions com la nostra, en què els socis viuen arreu dels Països Catalans, és imprescindible, com l’AELC, que fa temps que només ofereix aquesta opció. També és l’únic format que, a distància, garanteix el secret de vot amb total garantia. El vot delegat és el que permetia fins ara votar als socis que viuen fora de Barcelona, però no és secret perquè algú vota per tu i ha de passar per la validació d’una mesa electoral, que sap a qui delegues el vot. El vot delegat és un sistema amb moltes irregularitats, confies que el teu vot el faci una altra persona per tu, i origina un seguit de dependències i procediments que fan desconfiar. Per exemple, com li dius que no a algú que et demana que li deleguis el vot? A més, el vot telemàtic es va implantar per majoria absoluta de l’assemblea de socis i cap dels membres de la junta no hi va votar en contra. És clar que els socis el necessitaven i que és un sistema més segur, que garanteix el secret en el vot, que permet de votar fàcilment des de casa i que augmenta la participació en tots els territoris. Respecte de l’errada que vam patir al juliol, l’empresa responsable va donar explicacions a l’assemblea de socis i ens han escrit fa poc per dir-nos que aviat tindrem l’informe tècnic, però que, tal com van dir, tot apunta a un error en un servidor d’IBM. En tot cas, l’error va ser totalment aliè al PEN, en què tot el procés es va fer correctament i en el temps estipulat, i també val a dir que tot aquest procés no ha costat diners. Ara a l’octubre, canviem d’empresa i tindrem el servei de l’empresa que proveeix a l’AELC i que molts socis ja coneixen, atès que en compartim molts.
—Ricard Ripoll [R. R.]: No crec que el resultat pugui ser diferent a causa de les eleccions fallides del juliol. En tot cas, aquest fet ha estat un moment clau en la desconfiança que la junta anterior havia patit durant tot el mandat de la Laura Huerga. Perquè ja vam avisar que no hi havia temps per preparar bé unes votacions electròniques. I vam ser una majoria a oposar-nos a implantar-les. Potser tècnicament era possible, però des de la junta volíem tenir tres pressupostos de tres empreses, per poder valorar-les. I solament ens van oferir els serveis d’EKRATOS. Crec que una institució com el PEN no pot funcionar amb presses i amb exigències de darrera hora. Hem d’administrar bé els diners dels socis i destinar-los a accions que aportin un “valor” (en el sentit més humanístic del terme). Si el soci valorés aquesta prudència, potser alguna cosa podria canviar. Tanmateix, algunes persones, manipulant el nostre discurs, es van burlar dels advertiments. I som on som: sense cap informe de l’empresa, com s’havia compromès de fer-ho arribar a l’assemblea. D’una altra banda, això ha creat nombroses tensions entre amics i coneguts, que han tingut repercussions en membres de la nostra candidatura. I hem desitjat de reestructurar-la, perquè no és normal que algú que no havia tingut cap responsabilitat en la junta anterior assumís les conseqüències d’una junta sense rumb, sense rigor i mancada de debat i d’esperit crític. Per això vaig acceptar de presentar-me com a president en aquesta segona oportunitat.

—Quins són els grans envits del PEN català a la segona dècada del segle XXI?
—L. H.: La societat s’enfronta a canvis molt ràpids i governs que volen controlar més i millor els seus ciutadans. Entre aquests canvis, podem trobar noves lleis europees que pretenen de censurar els ciutadans i, per tant, els escriptors –hi estem molt atents i seguim l’actualitat d’aquesta qüestió molt de prop–, eines de control cap als periodistes i les seves fonts d’informació –és important que les noves lleis garanteixin la protecció i llibertat dels periodistes com demanen totes les propostes anti-SLAPP–, noves formes de censura silenciosa –que van més enllà de no programar escriptors que escriuen en català o no adquirir les seves obres a biblioteques. També la intel·ligència artificial i com pot afectar a la veracitat de la informació, o com pretenen substituir el pensament i l’activitat intel·lectual dels escriptors o traductors. Hem de formular la defensa de la creació feta per humans, valorar-la i protegir-la, no rebutjant la IA en si mateixa i en tot el que podria fer de positiu sinó analitzant quins són els riscos i les amenaces. Sens dubte el creixement de l’extrema dreta, que anul·la i aniquila les minories i les seves llengües i cultures, és també una amenaça a casa nostra, com s’ha vist al País Valencià i a les Illes, però també a Catalunya o a Catalunya Nord. L’emergència climàtica és un dels fronts que haurem d’encarar, no solament a casa nostra, perquè afecta les condicions materials de vida en si mateixa, sinó també perquè a escala mundial és l’origen de guerres i desplaçaments que acaben en la persecució de molts escriptors i periodistes. L’enfortiment de les fronteres i l’externalització dels conflictes empitjora aquesta situació i ara ens trobem un ICORN (xarxa de ciutats refugi de la qual el PEN Català forma part) i un PEN desbordats per l’allau de peticions de protecció i refugi que rebem.
—R. R.: El PEN Català no és un gremi. El PEN Català és un club, i un club d’escriptors i escriptores. Els seus estatuts ho diuen clarament. Cal haver publicat un llibre per poder ser-ne membre. Hi poden entrar periodistes, si han publicat un mínim d’articles; hi poden entrar editors, si han editat un mínim de llibres –és a dir: si han fet una feina filològica, si han escrit un pròleg, si han fet una edició anotada…–, etc. Per mi, aquest punt és essencial. I, per tant, els grans reptes estan associats al caràcter del club i a la seva essència. Es tracta de defensar la llibertat d’expressió dels escriptors, defensar els drets lingüístics, fomentar l’amistat entre tots els escriptors en sentit ampli –escriptors, traductors, agents literaris, editors, llibreters, etc.–, crear un vincle de cooperació entre ells, defensar els seus interessos en tots els aspectes, col·laborar, en un àmbit de lliure intercanvi de pensament, amb l’expansió de la literatura, i formació i sensibilització de la comunitat per la cultura com a element vertebrador dels valors de les societats, que és el que diu l’article 2 dels Estatuts. Tots aquests anys, sens dubte, el PEN Català ha estat un dels centres més actius (i més reconeguts) internacionalment. Hem estat molt atents a totes les injustícies comeses arreu del món. Hem estat els primers a aixecar la veu i a denunciar els atemptats contra la llibertat d’expressió, els empresonaments, els assassinats de gent de la cultura en països en què la llibertat és molt cara. I hem de continuar. El PEN, i el PEN Català en particular, és la casa dels escriptors i escriptores en un sentit ampli. Qui sigui perseguit per opinar, per crear, per criticar, per anar en contra de les doxes de circumstàncies és benvingut al PEN i el PEN té l’obligació moral d’acollir-lo. I també ho hem fet. A casa nostra hi han vingut refugiats que, després, s’han incorporat a la nostra cultura i que han pogut fer la seva feina sense témer per la seva vida. I també hem treballat molt en el sentit de donar visibilitat als traductors. Tots aquests desafiaments encara són sobre la taula, perquè no caduquen mai. Però se’ns ha afegit feina, i és de portes endins. La configuració política als Països Catalans ens obliga a fer front a l’emergència lingüística, que és una emergència cultural. Hem de multiplicar, més que mai, les accions que posin de manifest la unitat lingüística.

—Davant aquests grans desafiaments, què cal prioritzar?
—L. H.: La recerca de recursos i la col·laboració amb altres entitats. Per fer tot el que cal fer caldrà enfortir l’entitat amb més socis i més vincles amb entitats afins, sobretot, perquè no volem renunciar a cap d’aquestes lluites. El PEN treballa per comissions, i ja sigui en matèria de drets lingüístics, d’escriptors perseguits, d’emergència climàtica o de llibertat d’expressió caldrà que els socis ens impliquem i treballem. Podem fer front a tot, però necessitem més gent i més recursos mentre anem establint col·laboracions i relacions exteriors que ens enforteixin com a entitat i, així, la nostra activitat tingui més impacte en la societat.
—R. R.: Sens dubte, el repte més important i immediat és el de la defensa de la llengua, de la cultura, perquè són les bases de la creació i dels escriptors. I és una línia que no s’ha treballat prou aquest darrer any. Hem de tornar a posar la literatura en català al davant de les nostres accions. Això vol dir proposar més accions per a fomentar la lectura, més diàleg entre escriptors, entre generacions d’escriptors, més debats al voltant de la literatura en català, i arreu dels Països Catalans. Sembla mentida, però hi ha poca coneixença dels autors entre diverses regions. Hem de tornar a fer circular la cultura, del País Valencià a Catalunya Nord, de la Franja de Ponent a les Illes Balears. Segurament, els valencians, els algueresos, els mallorquins… coneixen prou bé la literatura que es publica a Barcelona, però a l’inrevés és menys evident. Més enllà de les publicacions més comercials i de grans editorials, la literatura catalana no és prou coneguda pels seus lectors.

—Com afrontarà la vostra presidència els atacs al català i la retallada de drets i llibertats que ja es comença a exercir al País Valencià i a les Illes amb els governs del PP i Vox? I a Catalunya la laminació constant de drets lingüístics, a l’escola o en tants àmbits més per part de l’estat espanyol?
—L. H.: La nostra junta té diverses idees per crear grups de treball a cada territori, amb reunions periòdiques i accions liderades sobre el terreny. És important de treballar descentralitzant i en local, la nostra candidatura té gent que s’hi dedica des dels territoris on treballen: Josep Manuel Vidal-Illanes i Miquel Àngel Llauger, a les Illes, i Gustau Muñoz i Lourdes Toledo, al País Valencià, actuaran per fer créixer el nombre de socis a cada zona i col·laborar en xarxa amb entitats locals per pressionar, sumar forces i mobilitzar-nos conjuntament. I més enllà, també ens cal anar a Europa i al món. És molt important establir relacions de col·laboració amb entitats i institucions que treballen en aquestes mateixes qüestions dins i fora del país, perquè si treballem plegats pels mateixos objectius tindrem molta més força. I fer denúncia, molta denúncia, exercir pressió, tenir iniciativa i explotar tot el potencial del PEN. Podem començar actuant als llocs més pròxims, i entendre la incidència que podem tenir dins del PEN Internacional on membres destacats del PEN Català han aconseguit grans fites i grans canvis, com ara en matèria de drets lingüístics.
—R. R.: És cert que ara coneixem, i cada cop serà més forta, una bel·ligerància contra el català. Però ve de lluny. Vox ho ha posat de manifest, perquè van de cara i sense complexos. Al País Valencià es qüestiona la unitat de la llengua, tornem a ser uns “pancatalanistes” que volem trencar la identitat valenciana i, curiosament, aquesta identitat, ells l’expressen en castellà. Però no és nou. Tornem a èpoques del passat, i malauradament de seguida em vénen al cap les bombes a casa de Joan Fuster. Quin missatge més potent seria triar un president del PEN Català nascut a Sueca! És el moment de demostrar, amb fets, amb escrits, amb feina, que els Països Catalans formen una entitat potent, en cultura, en economia, en ciència… I per això hem de fomentar el diàleg entre els socis: crear vincles de cooperació. Pensar-nos més enllà d’una Catalunya estricta per mostrar la força de la nostra cultura, i la seva diversitat. Si sóc president organitzarem trobades regulars a partir del model dels Sopars Estellés. I escoltant els socis, les nostres actuacions seran més motivades i motivadores. Cada soci del PEN s’ha de sentir un element essencial en la defensa dels valors que tots compartim. I més enllà dels homenatges, hem d’ajudar a difondre totes aquelles obres que no tenen prou visibilitat. Cal, més que mai, activar els grans principis recollits als estatuts i, en particular el que marca la importància de fomentar l’amistat entre tots els escriptors en sentit ampli. Entre tots els escriptors del món i entre tots els escriptors dels Països Catalans. I per això també cal fer una feina de difusió de les literatures menys conegudes, establir un diàleg fructífer amb escriptors en llengües minoritzades, anant del més llunyà fins al més pròxim, de les literatures africanes, asiàtiques, de l’oceà índic… fins a la producció més actual dels Països Catalans, passant per literatures, per dir-ne tan sols algunes, com ara la corsa, la gaèlica, la bretona, la ucraïnesa, la txeca… El nostre programa és: literatura i més literatura!

—Com pesa encara avui la crisi oberta dins el PEN per la gestió econòmica de Carme Arenas durant la seva presidència i vice-presidència? El cas és als tribunals.
—L. H.: Doncs encara no s’ha resolt, però forma part d’un procés extern al PEN Català. Serà el jutge qui decidirà com es tanca aquest tema, cal que nosaltres pensem i treballem pel nostre present i el nostre futur.
—R. R.: Deixem que parli la justícia. Nosaltres informarem en tot moment els socis i ells decidiran com actuar.

—Com es pot superar-la del tot per recuperar la fortalesa de la institució?
—L. H.: És necessari que els socis de l’entitat revisem els estatuts i hi fem canvis importants. Sóc la primera presidenta en molts anys que no ha cobrat ni un euro ni en concepte de representació, ni com a sou, ni per l’activitat que hi faig. Representar l’entitat i cobrar no és desitjable i les administracions així ens ho han fet veure. Crec que això s’ha d’acabar. És una de les propostes que vull fer als socis, que els estatuts recullin que cap membre de la junta no pot cobrar res de l’entitat, ni ser contractat laboralment. El nostre lloc al PEN l’ocupem perquè assumim un compromís: els recursos i diners del PEN han de ser per a l’activitat que s’hi fa i amb un despatx amb professionals que no hagin de canviar perquè canvia la junta. Una vegada proposat en assemblea, seran els socis els qui decidiran si ho volen o no, igual que van poder fer amb el vot telemàtic. També crec que és important tenir juntes fortes i unides, amb candidatures que siguin llistes tancades i que qualsevol canvi que es produeixi sigui comunicat als socis i referendat tan aviat com sigui possible. La fortalesa de la institució la trobarem també en la participació dels socis. La participació i la possibilitat d’incidència i decisió en l’entitat seran elements que sens dubte enfortiran el PEN Català. El primer pas cap a aquest canvi essencial és votar el dia 4 d’octubre, de manera que animo a tothom a participar-hi i dir la seva sobre allò que vol que sigui el PEN.
—R. R.: El PEN Català és prou sòlid per a tirar endavant malgrat les crisis que es presenten. Ara es presenten dues candidatures amb una visió del PEN totalment oposada. El nostre fil conductor, clarament, és la promoció de la literatura catalana, a banda de totes les accions i programes que ja existeixen. Però volem que els socis puguin participar en les activitats que proposem. No serveix de res multiplicar els actes si, després, els socis no hi participen. La nostra fortalesa són els escriptors d’arreu dels Països Catalans. Sens dubte, la presentació de dues candidatures ha pogut crear una tensió que era innecessària. Nosaltres vam proposar fer una fusió de totes dues candidatures i presentar una sola llista amb una presidència de consens. Jo m’hauria retirat. Penso, sincerament, que hauria estat la millor opció. Crec que els socis ho haurien agraït. No ha estat possible. Després de les eleccions, guanyi qui guanyi, hem de tornar a unir-nos, a saber treballar junts malgrat totes les discrepàncies. I a valorar la crítica i el debat com una manera d’avançar. I de ser vigilants per no repetir errors del passat. Si hem après alguna cosa és que, al capdavall, qui té l’última paraula és l’assemblea. Nosaltres volem crear la figura del president d’honor, la funció del qual serà assessorar-nos, però també serà un element crític, per sobre de la junta, i una mena de “jutge” per evitar conflictes i aportar una mirada exterior.