Laura Gost: “La meva padrina llegeix un llibre sobre el seu ex”

El nom de Laura Gost (la Pobla, 1993) ressona amb força al món literari català. El 2018, va recollir el premi Goya al millor curtmetratge d’animació per Woody & Woody com a creadora i guionista. En l’àmbit del teatre, ha estat premiada per les obres Seguí (2019), Matar el pare (2020) i La deliberació dels escorpins (2021). Va estrenar-se al món literari amb la novel·la La cosina gran (Lleonard Muntaner, 2019), molt aclamada per la crítica, i El món es torna senzill (Empúries, 2022), va traduir-se al castellà, italià i grec. Ara, amb Les cendres a la piscina (Proa), la seva darrera obra, ha guanyat el cinquè premi Proa de novel·la, dotat amb quaranta mil euros. És una novel·la basada en la història del seu avi patern –al llibre, representat per en Sebastià–, un pagès de la Pobla que va decidir de deixar el camp per enriquir-se en el món de la construcció als anys setanta, quan Mallorca començava a ser el paradís dels alemanys.

—Les cendres a la piscina és un llibre basat en la història del vostre avi patern, que va deixar enrere la vida al camp a l’interior de Mallorca per fer-se constructor davant la mar. Al llibre, representat per la figura d’en Sebastià. Per què vau decidir d’escriure sobre això?
—És curiós perquè el meu padrí patern el vaig conèixer menys que el matern, però tot el que vaig saber d’ell, el que vaig sentir en anècdotes i episodis fragmentats que m’arribaven d’uns altres familiars, va crear una llavor fantàstica per a la ficció. Saps quan a vegades diuen que algú té una vida de pel·lícula? Doncs era així en el cas del meu padrí patern.

—Vau començar a escriure el llibre quan els vostres dos avis eren a punt de morir-se.
—Sí. Quan tots dos es van posar malalts amb tan poc temps de diferència i ja sabíem que es moririen, se’m va activar encara més aquesta voluntat de deixar per escrit un testimoni. Bé, no un testimoni, però sí una novel·la de ficció que travessàs aquestes històries i que, sobretot a través de la figura d’en Sebastià, pogués explicar històries humanes vinculades a un canvi de paradigma social, econòmic i polític, però que també toca unes altres facetes. Per això hi ha molta part familiar, quotidiana, sentimental i sexual. Era allò que volia explorar. Però supòs que aquesta consciència de finitud pròxima dels meus avis va fer que encara tingués més aquesta urgència.

—Van arribar a llegir-lo, el llibre, els vostres avis?
—No.

—I, en certa manera, això us va donar més llibertat a l’hora d’escriure sobre l’avi patern?
—Sí. De fet, he intentat que la realitat no em frenàs en cap sentit. Em va sortir d’una manera bastant natural barrejar-la amb elements de ficció. Perquè la ficció, més que per a dissimular, em servia per a omplir buits. És a dir, quan has conegut algú per mitjà de vivències fragmentades, la ficció permet donar una seqüència i una coherència interna en aquest personatge.

—Com era, el vostre avi, a partir d’aquestes vivències fragmentades?
—El meu padrí era una persona que em va arribar amb molts clarobscurs i amb una vida que era una muntanya russa. El fet d’haver-hi tengut poc contacte m’ha permès acostar-m’hi des d’una objectivitat més gran. És evident que hi ha una estimació, un sentiment… però, alhora, hi ha un desconeixement del gran gruix de la seva existència. I, en canvi, és curiós perquè dos anys enrere, el meu padrí matern, que no hi veia perquè s’havia quedat cec –de fet, jo sóc la primera i la darrera néta que va veure–, em va demanar si podíem tenir durant mig any converses sobre la seva infància, adolescència i joventut. I en aquestes converses, el meu enfocament era molt diferent: era escoltar i intentar que fossin les més fidedignes en aquests records. I, per tant, aquí sí que hi ha una part d’anècdotes de context emocional i vivencial que he intentat d’aprofitar per a la novel·la.

—Què creieu que haurien pensat, si haguessin pogut llegir la novel·la?
—No ho sé. El padrí patern no sé què hauria pensat. El matern, tal com dic als agraïments del llibre, sé que s’hauria emocionat molt.

—És que en Sebastià no en surt gaire ben parat, al llibre…
—La sensació que tenc és que el meu padrí va acabar els seus dies bastant desconnectat de la idea que tenien els altres d’ell. A mi, el que em va arribar molt del padrí i que vaig voler plasmar al personatge d’en Sebastià és aquesta visió un punt utilitarista dels efectes i de les persones. Era pragmàtic, però era un pragmatisme cínic. I això fa que tots els altres personatges vagin a remolc seu i de les seves expectatives. Però, alhora, són personatges que en Sebastià necessita en tot moment. I, és clar, això fa que sigui un personatge que potser a alguna gent no li resultarà simpàtic i una altra, sí. Però tampoc no volia fer un estereotip de bons i dolents.

—Què en resta, d’aquest avi patern, a la família Gost?
—Ara mateix, un llibre [riu].

—Parleu de cinisme i al llibre hi ha molta ironia. Ha estat un mecanisme d’autodefensa per a separar entre realitat i ficció? Sobretot en el vostre cas, perquè vós també hi apareixeu, a la novel·la.
—Sí, m’agrada molt, la ironia. I tant serveix per a evitar excessos de solemnitat com per a suavitzar sentències molt contundents. M’agrada molt llegir històries amb aquest punt de somriure. En aquest cas, la ironia m’ha ajudat a presentar unes escenes punyents, però divertides.

—Un dels temes principals de la novel·la és el turisme. Com es va viure el començament de l’esclat dels turistes a l’illa als anys setanta i vuitanta? És molt diferent d’allò que ha viscut la vostra generació?
—És clar, aquesta novel·la recorre tres generacions i cadascuna ha viscut el turisme de manera diferent. És a dir, la meva generació, i fins i tot també la dels meus pares, hem viscut les conseqüències directes de tot el que va passar a la generació dels meus padrins. En aquella època, els estrangers representaven la idea de modernitat, de sofisticació, d’allò que era chic. En canvi, ara tot és molt globalitzat. Podem trobar estímuls, icones i referents pertot arreu. Al llibre he intentat d’empatitzar amb una persona que va néixer en un poble de pagesos, però somiava en una vida millor, que va tenir l’oportunitat de viure. Una vida en què podia moure’s, comportar-se, beure, fumar i tenir relacions tal com veia a les pel·lícules o en aquells europeus que venien a Mallorca. Per a ells, el turisme, era una possibilitat de millorar substancialment la qualitat de vida i, en canvi, per a la meva generació, aquesta massificació i aquesta visió ja insostenible del turisme ha implicat un empitjorament de la qualitat de vida.

—El turisme a Mallorca ha estat tractat, sobretot, de perspectives econòmiques i ambientals. Vós, en canvi, escriviu sobre l’impacte en les relacions familiars, personals.
—Exacte. Aquesta ficció permet explorar què passa quan la persona arriba a casa, com es gestionen els nous estatus, la idea de poder, d’ambició. També les expectatives que projecta en Sebastià als seus fills, perquè, és clar, ja no són fills de pagesos, sinó d’un home ric. I tot això transforma no solament una família, sinó tota una societat.

—I per fer-ho així, amb quins autors us heu emmirallat?
—En autors que m’agraden per com tracten les contradiccions, els conflictes, els dubtes i les subtileses humanes. Per exemple, Julian Barnes té un to irònic que m’agrada molt. També Quim Monzó, que té aquesta capacitat d’explicar les coses d’una manera més àcida, però molt versemblant. I, mira, una autora mallorquina que no ha parlat de turisme, però sí que ha parlat de temes durs, i sempre amb una mirada neta, transparent, pura i molt honesta, és na Neus Canyelles.

—Al llibre hi ha tres figures fonamentals: la Catalina, la Mercedes i la Leidi. Tres dones que mostren les tres cares d’en Sebastià. Per què vau voler narrar l’evolució del personatge per mitjà d’aquestes tres figures femenines?
—Ell és el personatge central, però necessita molt els altres. És a dir, no està pendent de les necessitats del seu entorn, però, en canvi, és molt conscient que els necessita. I aquestes tres dones representen, a banda de diferents maneres d’estimar i de relacionar-se a tots els nivells, la companya que en Sebastià pensa que necessita en cada moment. I el reafirmen. És a dir, li donen una força, o una companyia, o un suport. Na Catalina ho fa com a primera dona. Potser en un moment en què en Sebastià encara no pensa en ell en tercera persona i potser és un vincle més genuí, o més natural, més espontani. Però, en canvi, quan comença a tenir més clara la idea de la següent passa que vol fer a la vida, na Mercedes apareix com aquesta idea de sensualitat, de complexitat, de més sofisticació, i també com una conquesta. I na Leidi és clar que és la decisió més pragmàtica perquè en Sebastià necessita algú que el cuidi.

—Els altres personatges que apareixen són familiars d’en Sebastià: en Miquel i en Josep, els dos fills; la Teresa i la Irene, les nores… També us heu basat en els vostres familiars reals?
—Algunes coses sí, però no tot. És a dir, aquests personatges es nodreixen d’anècdotes que potser són d’unes altres persones i que he condensat en un personatge. Quan els escrivia, tenia una voluntat de ser honesta no a uns fets, sinó a una atmosfera emocional, familiar, a una manera de viure. I sobretot també una idea d’allò que podria haver passat, perquè tota aquesta novel·la se sosté en una hipòtesi, en un possible. Crei un personatge i, després, a mesura que passen els anys i amb tots els esdeveniments que passen, d’acord amb aquella personalitat que he predefinit, intent pensar com actuarien. En el cas de na Mercedes, per exemple, s’inspira d’una manera molt allunyada en aquesta segona dona del meu padrí, perquè la record poquíssim. No sé ben bé ni d’on venia, i la vaig haver de construir de zero. Els altres, en canvi, els he construït molt a partir de converses amb el meu pare, ma mare i la meva padrina, l’equivalent a na Catalina que justament ara llegeix el llibre. Llegeix un llibre sobre el seu ex! [Riu.]

—Hi apareixen moltes referències cinematogràfiques: Vértigo, de Hitchcock; Rocky, d’Avildsen, o Último tango en París, de Bertolucci. Us serveix per a contextualitzar el moment que viu cada generació?
—Sí. En el cas d’Último tango en París, és ver que el meu padrí matern va haver d’anar a Perpinyà a veure-la perquè estava prohibida. Vaig voler posar-hi l’anècdota per demostrar que era realment una cosa transgressora.

—Hi va haver molta polèmica amb aquest film per l’escena de la violació.
—Sí. El cas és que amb aquestes referències volia crear una doble via d’entrada d’elements i referents per a en Sebastià. Més enllà de voler incorporar allò que li arriba dels estrangers, també volia plasmar el glamur del cinema.

—Un cinema que contrasta molt amb el que es veia ací en aquell moment. De fet, la Teresa, la mare de la Laura a la novel·la, és seguidora de La casa de la pradera.
—Exacte! De fet, mantinc el meu nom a la novel·la no per un narcisisme desmesurat, sinó perquè realment em dic Laura per na Laura Ingalls! [Riu.] A la meva mare li agradava molt, i volia fer una picada d’ullet d’aquella època. Si t’hi fixes, és sempre una dualitat: en Sebastià i na Catalina, en Josep i en Miquel, els estrangers i els mallorquins, la modernitat amb allò tradicional…

—Al final hi ha una escena que dóna sentit al títol del llibre. Una escena bastant trepidant que intueixo que deu ser ficció. Vós, què estaríeu disposada a fer, per un familiar?
—Sí, sí. És pura ficció, aquest final. Un final una mica germans Coen a la mallorquina, no? [Riu.] He de dir que jo faria això que fan ells. I, de fet, m’agradava aquest final esperpèntic perquè, malgrat totes les diferències entre personatges, s’uneixen per un gest d’amor a algú que van estimar, a vegades, sense entendre’l. És un final totalment simbòlic.

—Si em permeteu l’última pregunta… Què fareu amb els diners del premi?
—Mira, aquest estiu vaig tornar a viure a Mallorca perquè la meva parella actual també és de la Pobla, però sobretot perquè la meva germana petita, que és l’única germana i tenim una relació molt i molt estreta, serà mare. I, evidentment, no m’ho volia perdre. Per tant, crec que una gran part d’aquests diners se n’aniran a comprar regals de tia. I l’altra part la destinaré a convidar tota la gent a qui he dit que convidaria a alguna cosa per celebrar el premi. O sigui que d’aquí a dos anys tindré deutes, perquè he de convidar molta gent! Ah, i impostos, és clar. També he de pagar impostos.