Laura Borràs: ‘La prioritat principal és l’exigència del final de la repressió’

Laura Borràs (1970) és candidata de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats espanyol a les eleccions de diumenge que ve. Després del seu breu pas com a consellera de Cultura en el govern del president Quim Torra, aquesta filòloga experta en literatura comparada, professora de la Universitat de Barcelona, ara té la intenció d’anar a Madrid i ser diputada. Borràs va rebre a VilaWeb a la seu de Junts per Catalunya, al barri de Gràcia de Barcelona. L’entrevista es va fer abans de les conferències de premsa de Jordi Sánchez i Oriol Junqueras des de la presó.

—Es pot dirigir l’independentisme des de la presó?
—L’independentisme l’han de poder dirigir totes les veus que siguin determinants en la seva acció. Tothom és benvingut a fer aportacions significatives, des de la presó i des de l’exili. Jo ja entenc que qui hi és sofreix en primera persona la repressió, però precisament per la seva generositat i fortalesa les seves aportacions han de ser tingudes en compte. No solament, però també. I de manera molt rellevant.

—Es pot investir un president espanyol sense pactar un referèndum?
—En la situació actual la prioritat principal és l’exigència del final de la repressió. Nosaltres, el referèndum l’hem fet. El Primer d’Octubre. L’exercici del dret d’autodeterminació ha derivat en l’escenari de repressió actual. I aquest escenari és intolerable. A Madrid hi hem de demanar que aturin la repressió. Quina és la solució política? Que hi hagi una expressió de la democràcia, com un referèndum, perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur.

—De diferències entre el PP i el PSOE, quines n’hi ha?
—Teòricament són partits diferents, però la unitat d’acció respecte de Catalunya és monolítica. Ho hem vist amb el 155, però també en més coses.

—L’independentisme ha de promoure una República Espanyola?
—Nosaltres ja hem fet un referèndum que resol aquesta qüestió. Vam votar un país independent en forma de República. Voler reformar l’estat espanyol és molt legítim, però no és el nostre projecte.

—Quina part del programa dels vostres rivals independentistes que es presenten a Madrid us agrada?
—Parlar de rivals quan entenc que tots han de ser companys de viatge… Aquest viatge o el fem col·lectivament o no arribarem a bon port. La República la vols més de dretes o d’esquerres? És que si no la tinc, no podrà ser ni l’una cosa ni l’altra. Tant de bo hi hagi un dia en què ens puguem posar a parlar de polítiques concretes per al país. De programes. Però ara és la prèvia, que no la tenim. I si no fem força per a aconseguir-la, difícilment la tindrem.

—Quina part del programa dels vostres rivals unionistes us agrada?
—Ah, però en tenen? De moment només sento o bé destruir allò que s’ha fet, o desqualificacions, mentides i intoxicacions. Em costa de veure-hi propostes.

—Quina part del vostre programa és la més important?
—La unió dins la diversitat. Contra l’adversitat del moment present, això és un actiu. Aquesta diversitat de veus també es reflecteix al programa. Que puguem disposar d’una persona com Marina Geli, amb l’expertesa que té en la Sanitat. Que hi hagi una persona com Laura Borràs, que ha treballat en la Cultura. La riquesa, la pluralitat, la transversalitat fan el nostre programa més ric, i més plural.

—Què opineu de la feina de l’exili?
—Fan una feina extraordinària en termes d’internacionalització de la situació. De divulgar què passa des d’un espai lliure. La repressió funciona, amb censura i autocensura. Ho ha explicat perfectament Marta Rovira quan diu des de l’exili: ‘Jo, a dins no era lliure. Jo, a dins, no podia dir què puc dir ara estant a fora.’ Només per això l’exili ja ajuda.

—Quin valor doneu a la sentència alemanya?
—Que a un país amb la potència i el prestigi d’Alemanya facin una sentència en aquesta direcció no solament va ajudar el president Puigdemont, va ajudar tots els exiliats. Hi ha un abans i un després d’aquesta sentència.

—Què us sembla l’actitud de Marchena?
—Haig de fer una pausa dramàtica. El to, les formes, la prepotència amb la qual s’expressa és molt definitòria de què podem esperar d’un judici com el que veiem. Marchena pot ben ser una imatge bastant prototípica de què és el rostre de la justícia espanyola ara com ara.

—La condemna, què creieu, ja la tenen decidida i escrita?
—Acusar persones pacífiques de delictes violents és despropòsit. La presó preventiva ja ha format part d’un càstig. La presumpció d’innocència no ha estat mai damunt la taula. No sé si la tenen escrita o no, però que la intencionalitat d’això que ha de ser aquest judici ja hi era abans de començar, sí.

—Algú us pot dir: Per què demaneu la unitat si no en sabeu mantenir a casa vostra? Junts per Catalunya, el PDECat, la Crida…
—Està bé que m’ho pregunteu, perquè de moment, dins aquesta diversitat, els únics que han pogut afirmar la unitat han estat els d’aquest espai polític que engloba l’exili, la presó, Junts per Catalunya, el PDECat, i la Crida. Fixa’t quin espai, quina forquilla que dibuixo. I conjuntament, tot aquest espai, ha decidit de fer un pas endavant i concórrer com a Junts per Catalunya. Si persones que, com jo, no venim de cap militància política, i algunes altres que vénen de militàncies polítiques rivals, com podria ser Campdepadrós (ERC), Toni Morral (ICV) o Marina Geli i Mascarell (PSC), ara convergeixen a l’espai comú amb gent del PDECat o la Crida, és evident que tot això implica un esforç. Tenim l’heterogeneïtat pròpia de la transversalitat. Però per més discordant que pot semblar fora, demostra que hi ha una voluntat de practicar una unitat real, no pas retòrica.

—Quina diferència hi ha entre Laura Borràs i Carles Campuzano?
—Home, moltes. És evident. Del tot. Jo sóc una dona, i ell és un home. Ell té una experiència política llarguíssima. I jo no en tinc gens. Ell coneix extraordinàriament el Congrés dels Diputats, i jo en absolut. Ell milita al Partit Demòcrata, i jo no milito en cap partit. Personalment hi tinc una bona relació. I espero poder aprendre d’ell.

—Per què ara hem de votar a les espanyoles? Cal?
—Jo mateixa, independentista de sempre, no creia que fos un escenari que m’interessés. Durant molts anys no vaig votar-hi. Però ara és diferent. Ara on es coarten les llibertats és a l’estat espanyol. Allà on hi ha hagut intervenció brutal de les institucions catalanes és a l’estat espanyol. Allà on hi hagi interessos i drets dels catalans en joc, hi hem de ser. Com diu Fuster, tota política que no sigui feta per nosaltres serà feta contra nosaltres.

—Fareu blocatge a Madrid?
—En funció de què. Hem d’anar a blocar el feixisme? Sí. Però també vull desblocar la repressió. Sóc capaç de dialogar amb algú que sigui a les meves antípodes ideològiques. I entenc la política com un exercici d’empatia i que això ajudi a desblocar una situació. Fer política vol dir parlar, parlamentar. La idea de diàleg és bàsica.

—On dormireu, a Madrid?
—No hi he pensat, la veritat. Penso en el dia a dia.

—Què opineu de la desobediència civil?
—És una de les fites més admirables que ha aconseguit la societat per a assolir drets negats. Admiració màxima a tots els moviments de desobediència civil que han treballat partint de postures pacífiques, reivindicatives i legítimes. Que no eren legals, però si justes.

—I aquí caldrà? Més enllà del vot?
—És que el vot que hem practicat ja ha estat vist com una desobediència.

—El de l’1-O, sí. La resta, no.
—En canvi, penjar un llaç, sí. Portar un color, també. Experimentem àmbits de desobediència perquè ens volen no tan sols obedients, sinó vinclats, vençuts, humiliats. I la desobediència és una manera de plantar cara. De ser-hi. De no fer-nos doblegar. I penso que això ens reclama el poble de Catalunya. Per això quan vas per Catalunya tanta gent et diu ‘gràcies’. Gràcies perquè hi ets en aquest moment. Gràcies per haver-t’hi posat. Per haver fet un pas endavant. Per haver sortit de la zona de confort. L’altre dia ho deia al debat de VilaWeb. Quan qui et precedeix són a la presó o a l’exili, no és que sigui una hipòtesi, és que tenim el precedent. Sabem els riscs que implica. Uns riscs no hipotètics. Riscs reals i, tanmateix els hem assumits, en els quals la desobediència va incorporada, perquè tenim un estat que veu com a forma de desobediència allò que és perfectament legítim.

—La via ha de ser unilateral, com fins ara? Per què?
—Diem que l’1-O va ser unilateral, però l’1-O constava en un programa electoral que va aprovar una Junta Electoral Central, que es va anunciar a tothom i sense amagar-nos-en.

—La pregunta seria si el pas següent haurà de ser pactat o sense permís?
—Els processos d’independència només s’han aconseguit per una via violenta –que és evident que el poble de Catalunya l’ha rebutjada– o per una via de reconeixement internacional i procediments democràtics. Ens toca d’innovar i de trobar un interlocutor que ho faci possible. Idealment hauria de ser l’estat espanyol. Però de moment les seves credencials són en números vermells. Però en canvi la solució potser vindrà per la via de la pressió internacional. La cosa que serà segura és que no renunciarem a fer efectiu el dret d’autodeterminació.

—Quines lectures us han influït darrerament?
—Dues Europes, de Ramon Tremosa. M’ha influenciat molt. I el de Jaume Alonso-Cuevillas, 101 preguntes i un judici. A la tauleta de nit hi tinc el darrer llibre del pare Massot, Cròniques de la Ciutat.

—Voldríeu afegir res més?
—Poca cosa puc afegir.