Laura Borràs: “Qualsevol taula de negociació ha de començar amb una aturada de les hostilitats”

La presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, va participar ahir al vespre en un acte exclusiu per a subscriptors de VilaWeb al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Durant l’acte, Vicent Partal, director de VilaWeb, va sintetitzar els centenars de preguntes que havien fet arribar els subscriptors del diari. Preguntes ben diferents que van abastar tots els àmbits, del personal al polític, com també sobre la presidència del parlament i la detenció del president Puigdemont a l’Alguer. Tot seguit podeu veure el debat sencer en vídeo i llegir una transcripció d’una bona part de les preguntes en forma d’entrevista.

—[Pregunta de Sílvia Bataller] El govern espanyol era darrere l’intent de detenir el president Puigdemont? I si hi era, quina actitud hauria d’adoptar el govern de Catalunya o, si més no, Junts per Catalunya?
—Les explicacions les haurà de donar el govern espanyol en seu parlamentària. És evident que hem de parlar de la partida que juga l’estat espanyol contra Catalunya, sobretot del Primer d’Octubre ençà. En aquesta partida fa servir totes i cadascuna de les eines de què disposa per liquidar el moviment independentista. A vegades tendim a pensar que són coses diferents. No. És l’estat. L’estat vol dir des de les clavegueres fins al cap de l’estat. S’haurà d’aclarir si aquesta operació era teledirigida o no, si era supervisada i si s’envien les imatges dels agents que es van desplaçar des de Roma. Això s’haurà d’aclarir i, naturalment, si hi ha responsabilitat, assumir-ho.

Sobre la taula de diàleg, que és l’altra part de la pregunta, resulta que algú que diu que dialoga s’asseu a parlar amb gent que al matí ha estat asseguda al banc dels acusats, com és el cas de l’anterior mesa del parlament. Es fan trobades de suposat diàleg el mateix dia que el Tribunal de Comptes ens dessagna a tots els servidors públics que han format part del govern i seguien un pla de govern. Hi ha una operació de blanqueig i de màrqueting, d’una banda, i hi ha una actuació efectiva de l’altra.

El que és preocupant és que no sapiguem o no siguem capaços de veure que tot forma part del mateix entramat. Que puguem fer veure que Llarena és molt dolent i Pedro Sánchez és molt bo. Ens hem fet trampes al solitari si ens creiem aquesta consideració. Són baules d’una maquinària que de manera implacable s’han proposat acabar l’independentisme. Això no s’acaba i no s’atura. A partir d’aquí la resta és una escenificació del diàleg, no una negociació. Qualsevol taula de negociació comença amb una aturada de les hostilitats, com a gest mínim de bona voluntat per a solucionar el problema.

—[Pregunta de Roser Llucena] Què ha volgut dir el president Puigdemont quan ha indicat que no era un actiu de la política autonòmica i no en formava part? Significa que es desvincula de Junts?
—Jo crec que el president és clar quan parla. Quan decideix anar a l’exili ho fa assumint les conseqüències i el rol que tindrà al govern o com a cap del govern des de l’exili. Marxa amb aquesta voluntat, de mantenir viva la lluita, de mantenir la dimensió que té el conflicte i no fer veure que el conflicte ha desaparegut. Continua actiu. Ell ho diu perquè a tots us sonarà la cantarella del president vicari, que teledirigeix des de Waterloo. Això li va resultar dolorós, per injust. Ell té el rol que té i el juga en la dimensió internacional. Vol dir el que vol dir: sóc el president del Consell per la República i represento la lluita del govern a l’exili. No deixa la confrontació intel·ligent ni deixa de plantar cara.

Des de fora es veu molt. Sempre s’ha percebut d’una manera més punyent, quina és la importància de fer veure que les coses tenen una aparença de més normalitat que la real. Decidir d’investir Sánchez va comportar en l’esfera internacional la sensació de “problema resolt”. A Catalunya hi ha un problema: els que van participar en el 155 tenen el suport d’una part de l’independentisme. Per això va ser important visibilitzar que no hi havia aquest suport. Com que sabem que hi ha un problema, fer veure que no existeix és tancar-los les portes a veure una possible solució.

—[Pregunta de Maria Dolors Sala] Si els tribunals europeus acaben donant la raó al president Puigdemont i pot circular lliurement per tota la península ibèrica, aleshores podria tornar sense perill a Catalunya? El preveu aquest escenari?
—Aquest escenari serà segur quan siguem independents, no en tinc cap mena de dubte.

—[Pregunta de Joaquim Campanya] Us n’adoneu, que cap ni un dels parlaments dels països democràtics del nostre entorn geogràfic no és format per llistes tancades de partit, gegantines i amb disciplina de vot? Penseu fer-hi res?
—És evident que hi ha hagut el repte d’abordar la qüestió de com es genera la representativitat; per tant, la llei electoral i, per tant, el procés de representació. És una cosa que es diu des de fa temps que s’ha de resoldre i no es resol. Hi ha la voluntat de fer-ho. He assumit la presidència del parlament amb la voluntat de fer una sèrie de canvis que considerava que eren importants, i n’hi ha uns que els puc fer jo directament, però n’hi ha que necessiten la responsabilitat dels grups parlamentaris. Per tant, aquí hi ha d’haver consensos per poder fer aquestes modificacions estructurals que ens acostarien a altres països del nostre entorn.

—[Pregunta de Marta Rius] Durant la campanya electoral, al míting de l’Arc de Triomf, us vàreu comprometre a fer una resolució al parlament en la primera sessió constitutiva de la nova legislatura que “ratifiqués” la declaració de sobirania del 2013, la resolució de ruptura del 2015 i la declaració d’independència aprovada el 27 d’octubre del 2017. I a “reconèixer” el Consell per la República com a “autoritat nacional” en qualitat de “dipositari del mandat del Primer d’Octubre”. Què ha passat?
—Bàsicament ha passat que el 14 de febrer hi va haver uns resultats electorals. En l’acte de l’Arc de Triomf vam explicar la proposta de Junts per Catalunya, però per fer el que vols fer has de tenir el suport dels votants. I el resultat del 14 de febrer no va representar cap mena de validació ni de la nostra estratègia, ni de la taula de diàleg, que podríem entendre que és l’estratègia d’Esquerra Republicana. Cap de les dues no ha tingut un suport massiu, però sí que hi ha hagut un escó més per a una d’aquestes estratègies. I l’encàrrec de formació de govern i l’estratègia recau en qui té més vots, que és Esquerra. Nosaltres mantenim tot el que hem dit i escrit. Quan alguns parlen de quina és l’alternativa, ja hi és i és escrita. L’alternativa hi és, el que cal és la força per tirar-la endavant.

—[Pregunta d’Enric Solana] Demà farà un any que el president Torra va ser inhabilitat. Vós li éreu molt pròxima. Essent vós la presidenta del parlament, li prendríeu el dret de vot? Quina imatge penseu que en quedarà, del president Torra?
—Demà he convocat una recepció amb el president Torra. I aquests dies, em preguntaven si l’acte era un desgreuge, i no ho pot ser perquè la retirada del dret de vot i l’acta la va produir el parlament. Però sí que vol ser una manera de reivindicar com hem de tenir cura de les nostres institucions, com hem de tenir cura de les persones que formen part dels nostres representants i com defensar-nos. Els altres ja hi són per a prendre’ns, per a dividir-nos, per a reprimir-nos. Nosaltres hauríem de fer pinya i fer-nos costat. I no vull defugir la pregunta. Si em pregunten si jo com a presidenta hauria retirat l’escó al president Torra, la resposta és no.

Al president Torra li toca fer la gestió del període més complicat des del procés d’investidura. Les urpes de l’estat interferien directament o indirectament i no es va poder investir primer Puigdemont, després Jordi Sànchez, ni Jordi Turull. I el president Torra era la quarta opció. També havia de treure el país del 155, que encara de fet no ha marxat de les nostres institucions. Després d’explosions, aiguats i focs, arriba la pandèmia. La manera com ell, malalt, gestiona la pandèmia, en les circumstàncies de més dificultats amb què s’ha trobat un governant, que ha mirat als ulls la gent i fent-ho de veritat…

—[Pregunta de Ramon Menargues] En quin punt judicial es troben les acusacions que es van formular contra vós per presumpta corrupció? A què atribuïu el silenci sobre aquest tema després de tants titulars?
—Tant de silenci? A mi m’ho pregunten cada vegada. Tant de silenci, no. Pot haver-hi gent que pensa: com que no m’afecta a mi ja no se’n parla, però us puc assegurar que se’n parla sempre. M’ho recorden en totes les entrevistes, que ja és l’efecte que pretenen en aquesta causa. Com està la meva no-causa? El 22 de juliol de l’any passat vaig anar a declarar al Tribunal Suprem, quan se’m va suspendre la immunitat en el suplicatori que es va votar el congrés de diputats.

Quan vaig arribar em vaig trobar el fiscal Zaragoza, que dius: ja és casualitat! Es veu que al Suprem entre Marchena i Zaragoza ja ho fan tot. Em va preguntar si volia defensar la meva innocència? I vaig dir: “Un moment: jo he de defensar la meva innocència, si vostès que m’acusen no poden provar la meva culpabilitat? Això com va? Tenen cap prova empírica o pericial? Poden provar la meva malversació? No poden perquè no n’hi ha. No hi ha cap prova. Els diners públics passen per unes intervencions. Per poder dir que has malversat han de poder rastrejar i demostrar.” Llavors em va donar la raó, que no ho tenien. Però diu: “Ara les encarreguem.” Va dir “encarregar”, no “fabricar”, encara hauria pogut ser pitjor. Aquest període s’acabava aquest estiu. Però com que ara ja sóc presidenta del Parlament de Catalunya, va baixar l’interès. No hi ha causa, continuo dient com sempre: he fet una feina de què em sento orgullosa a la Institució de les Lletres Catalanes.

—[Pregunta de Joan Antoni Rossell] Vau entrar en la política l’octubre del 2017, justament quan l’independentisme era, tot ell, un moviment. Després, les ambicions dels tres partits, encara que amb intensitats diferents, han anat descalçant aquest moviment. Creieu que és possible de capgirar la situació actual i refer el moviment?
—Ja ho vaig dir en un debat de VilaWeb del 28 d’abril de 2019, que vam fer en aquesta mateixa sala: junts vam poder fer el Primer d’Octubre, separats no hem pogut ni investir el president Puigdemont. I això es manté. Aquest és l’objectiu. I si volem la independència hem de seguir la fórmula del Primer d’Octubre. És la via alternativa. Avui fa sis anys de les eleccions de Junts pel Sí, i aquell va ser el preludi que va fer possible la unitat per al Primer d’Octubre. La unitat és necessària per a aconseguir la independència. Tanmateix, l’escenari ha canviat perquè la repressió ha fet el seu efecte. El Primer d’Octubre és una victòria i cal mantenir aquesta força per a tirar endavant. Quan sortim al carrer la gent ens demana unitat, ens demana unitat per a fer la independència i que els partits independentistes deixin de ser independentistes i puguem viure en un país independent. Jo vaig entrar en la política per fer això.

—[Pregunta de Jordi Serena] De què serveix tenir una majoria del 52% al parlament?
—Hauria de servir per a exercir la força que dóna ser el 52% dels vots al parlament. Això ho vaig repetir molt en campanya electoral, perquè jo havia format part d’un govern independentista. Però hem de formar part d’un govern que faci la independència. Sempre ens diuen que no som prou gent. Doncs per una vegada que els resultats electorals superen el 50%, en unes condicions molt adverses, en un context de pandèmia, hi hem de donar encara més valor. Potser alguns partits independentistes han perdut representació, però el conjunt de l’independentisme va guanyar en aquelles eleccions. Valorem el 52% dels vots. Però perquè tingui força els primers que ens ho hem de creure hem de ser nosaltres. Som els que formem part d’aquesta força. Per tant, l’hauríem d’exercir.

—[Pregunta d’Elena Sabater] Aquest cap de setmana Islàndia ha esdevingut el país amb més dones al parlament. Què més es pot fer a Catalunya? Creieu que més dones en política significa una altra manera de fer política?
—És un sí rotund. Crec que hi ha molta testosterona a la política catalana. El Parlament de Catalunya també és el que té el percentatge més elevat de dones de la història. També a la mesa, on hi ha una presidenta, dues vice-presidentes i una secretària. Som majoria a la mesa del parlament; és remarcable perquè no havia passat mai. Per tant, penso que sí, que hi pot haver una altra manera de fer política.

—[Pregunta de Josep Carbonell] Veient els problemes que ha tingut l’anterior mesa del parlament, treballeu amb por o no hi penseu?
—No pensar-hi és impossible. Enganyaria si digués que no penso en les conseqüències d’allò que faig. Tinc dosis de recordatoris permanents. Vaig ser elegida presidenta del parlament a final de març. I ja tinc anunciades dues querelles, quatre reprovacions que ja s’han cursat i dues més que hi ha en curs, una denúncia davant el Tribunal Suprem i una altra davant la Junta Electoral Central. En aquest context, dur a terme la feina que tens encomanda no sempre és fàcil. És un context de pressió i repressió que vol que t’ho pensis molt abans de fer. Per tant, és evident que m’ho penso.

Però faig la reflexió que he de fer com si no existís, perquè, si no, els dono més elements perquè em reprimeixin. Si veuen que la repressió funciona, l’exerciran més. Jo sóc partidària d’assumir riscos. És clar, quan em pregunten: “Té por d’anar a la presó?” o “Hi està disposada?”, no sé què vol dir que li digui, m’imagino molts altres llocs on voldria anar abans que la presó. La gent que no ha comès un delicte no hauria d’anar a la presó.

—[Pregunta de Sandra Llauradó] Vaig votar Puigdemont i Borràs, independència i confrontació, i m’he trobat Jordi Sànchez i un govern autonomista. M’ho expliqueu? 
—La nit de les primàries que es van fer a Junts per Catalunya vaig dir: no ha guanyat Laura Borràs, ha guanyat Junts, la força de la transversalitat… Un partit jove que va començar enmig de la pandèmia. El que ens uneix és la voluntat d’aconseguir la independència, posar-la per davant de tot perquè creiem que amb la independència es resolen molts problemes crònics. Per tant, Junts per Catalunya té molts actors i lideratges: actualment, la figura de Puigdemont i Borràs, qui va votar la militància, i el secretari general del partit, Jordi Sànchez. Hi som tots per a tirar endavant i anar essent molts més.

—[Pregunta d’Estel Sorribes] Considereu que al vostre projecte li fa mal que es tornin a col·locar convergents de tota la vida en càrrecs públics o consellers provinents de La Caixa com és el cas de Jaume Giró?
—És evident que vaig encapçalar la llista i vaig decidir de quedar-me com a presidenta del parlament. El govern és un govern buscat, com a conseqüència del resultat electoral. Els demòcrates són demòcrates sempre, ens agradin els resultats o no. El que va votar la gent, els 33 escons i 32 escons, ens deia: “Esteu condemnats a entendre-us.” En aquesta voluntat de complir el mandat i poder fer front a la pandèmia. El resultat de l’acord de govern ja era un acord a què havien arribat Esquerra i la CUP, amb l’estratègia de la taula de diàleg, que era l’estratègia del partit que havia tingut més escons. En aquest trencaclosques hi som per a continuar aquesta acció, fent valer el 52% del vot independentista. Hem de fer-ho des del parlament i des del govern.

—[Pregunta de Josep Salvanyà] Corren veus que pactareu a les municipals amb el PDECat…
—Més que un rumor, deveu haver sentit la portaveu del govern dient que no hi haurà un acord global entre Junts per Catalunya i el PDECat. Aquesta és la realitat. Això és el que ha de ser, el PDECat és un partit extraparlamentari. Junts té els braços oberts a qui vulgui formar un projecte per a culminar el Primer d’Octubre. És la nostra raó de ser, en el moment en què es crea un moviment. Hi havia gent que venia d’uns altres espais ideològics i formaven part d’aquesta transversalitat que va ser Junts en el moment fundacional i ho continua essent. No hi haurà acord, aquest rumor no existeix.

—[Pregunta de Soledad Ferran] Hi ha dos espais que encara compartiu amb el PDeCAT, la Diputació de Barcelona i el congrés espanyol…
—He estat a Madrid i vaig encapçalar la llista. Hi havia quatre persones que després de la ruptura van quedar en l’àmbit del PDECat. Jo mai no havia militat en cap partit. Mariona Illamola, Jaume Alonso-Cuevillas i jo érem independents. Míriam Nogueras va passar a Junts. La separació que va fer que quedessin dos grups de diputats sota el nom de Junts per Catalunya.

Sobre la diputació, a ningú no li cal una dosi de record. Vaig dir-ho al debat de TV3. La cantarella de la diputació és molt bonica, però què passa als ajuntaments? Parlem de revertir? Revertim-ho tot. Puc parlar del que depèn directament de mi. Jo vaig dir que no pactaria amb els del 155 i ho he mantingut. No vaig investir Pedro Sánchez. No ho vam fer mai, ni a la primera ni a la segona.

—[Pregunta de Rafael Artigas] La força de JxCat està en els seus votants i no tan sols en els militants. Molts crèiem que era una força nova, sense els vicis dels partits tradicionals. Malauradament, crec que només ho és formalment. No creieu que s’hauria de canalitzar d’alguna manera la participació dels votants?
—És evident que la força de Junts està en els seus votants i no tan sols en els militants. Estic d’acord en això. En el cas de les primàries, molts altres companys dels partits ens deien si érem temeraris perquè no teníem drets electorals, els tenia el PDECat. No teníem banderoles. No teníem temps en els debats ni minuts de televisió. Vam haver de recollir signatures. En aquest context, a les portes dels comicis vam fer un exercici de primàries, de radicalitat democràtica, unes primàries de veritat. Vam convertir aquell moviment en una força. Molta gent hi va participar. Necessitàvem 5.000 avals i en vam aportar 50.000. Això va ser gràcies a la força de la gent. Aquesta força va ser la que ens va donar el gruix electoral que tenim en aquests moments i esperem fer créixer en un futur. Fer-ho amb el curt temps de vida que tenim i amb els processos paral·lels que podien fer decantar és una aposta del partit per a dur a terme una manera de funcionar diferent de la dels partits tradicionals. Tot és millorable, però és un fet diferencial.

—[Pregunta de Ramon Martínez Sancho] Com us ho fareu per superar les discrepàncies amb ERC, cosa imprescindible per lluitar per la independència?
—Com intentem fer-ho cada dia. Hem de mirar de treballar per afavorir aquesta unitat. No ha de ser retòrica i momentània: ha de ser estructural i amb un objectiu: culminar el que vam fer el Primer d’Octubre. Per tant, és evident que hem de recosir en l’àmbit personal i que s’han de recosir aquestes possibles fissures o fractures que apareguin. Però això necessita sempre reciprocitat.

—[Pregunta de Josep Antoni Benito] Després dels últims distanciaments entre ERC i JxCat, que són evidents i no es poden negar, creieu que és possible o convenient de mantenir aquest govern de coalició?
—Ho veurem. Sempre hem estat obedients als pactes. Ho vam fer el gener del 2018, quan havíem pactat l’intercanvi de la presidència de la Generalitat i la presidència del parlament i no es va complir, almenys en la figura del president Puigdemont. Segurament hauríem pogut fer unes altres coses. En aquell moment, la voluntat era que en aquest context de dificultat, governant enmig d’una pandèmia, amb la voluntat de reflectir allò que els votants havien ofert amb els seus vots, calia tirar endavant el govern que reflecteix el resultat electoral. I per això s’han posat les persones que per les seves aptituds i habilitats professionals puguin fer aquesta feina amb la màxima solvència.

El conseller Giró, per exemple, ha fet una cosa que fins ara no s’havia fet a la Generalitat: garantir que tots els seus treballadors i funcionaris, víctimes d’aquesta persecució de l’estat espanyol, a través del Tribunal de Comptes, tinguin el suport econòmic que mereixen. Per tant, la voluntat és tirar endavant un acord de govern que avanci per a fer valer el 52% de vot independentista de què parlàvem abans.

—[Pregunta de Natàlia Sanjuan] No us sembla que hi ha, sobretot a les xarxes socials, un excés d’agressivitat de Junts cap a Esquerra? Hi ha paraules grolleres cap al vice-president Junqueras i cap al president Aragonès.
—Jo abans parlava de reciprocitat. Ara veig que els insults només són d’una banda. Tothom que em segueix a les xarxes socials sap quina és la meva manera de fer i el meu estil. Mai no he fomentat ni participo en expressions, insults, desqualificacions a persones, com en aquest cas el president de la Generalitat o el vice-president (perquè, per mi, Oriol Junqueras és el vice-president del govern legítim destituït pel 155).

És evident que les xarxes socials tenen un component d’agressivitat que segurament és directament proporcional a la capacitat d’anonimat que té la gent a l’hora de fer les seves manifestacions. Jo sempre he piulat a cara descoberta i, per tant, fent-me responsable de les coses que faig i dic. És evident que no participo en la cultura de l’insult i de la desqualificació, perquè crec que no és sa ni positiu, i segurament no és mai just. I ho he exercit, no a les xarxes socials, sinó al Parlament de Catalunya. Per exemple, quan es va dir que el president era un lladre. No vaig permetre que es pogués dir una mentida com aquesta, i l’insult que això representava per a la primera institució del país. O en debats electorals, en què es va acusar Aragonès –aleshores candidat– d’haver llançat pedres contra manifestacions a no sé on. Vaig dir que era una barbaritat. I vaig sortir en defensa seva perquè no puc suportar les injustícies. Jo tinc moltes diferències amb el president Aragonès, però hi ha d’haver aquesta lleialtat personal i sobretot institucional a allò que representa. Jo sóc així i sóc aquí.

—[Pregunta de Samanta Rossell] Considereu que ERC és un partit independentista?
—Crec que ERC sempre ha parlat de noranta anys de partit independentista i, per tant, és a ERC a qui correspon de dir què és o no és, i entendreu perfectament que no sigui jo qui digui què és i què no és Esquerra Republicana de Catalunya. Bàsicament perquè aleshores em contradiria amb el que acabo de dir. Hem de treballar per anar endavant, no per dividir-nos amb qüestions d’aquesta naturalesa.

—[Pregunta de Marta Solans] Quin és l’últim llibre que heu llegit?
—L’últim l’he revisat avui, quan he sabut la mort de Jesús Massip, un poeta de les terres de l’Ebre que m’estimo molt i que avui ens ha deixat. I he rellegit les Bíbliques perquè crec que és el seu testimoni poètic i espiritual. Com que demà no podré ser al comiat, avui he decidit de rellegir-lo.

—[Pregunta de Roc Sànchez] Dormiu mai?
—Dormo poc. Se’m veuen molt les ulleres que faig? Tinc poques hores i les he de robar a la nit. I no n’estic orgullosa. Al vespre, quan a casa se n’han anat a dormir, obro el torn de nit. De vegades quan m’agafa la son obro Twitter i llavors em desvetllo perquè hi trobo coses una mica terrorífiques. I hi deixo la meva piulada poètica, que faig d’ençà que vaig començar a Twitter.

—La feu cada dia o teniu un catàleg fet?
—La faig cada dia, i en el més rigorós directe. Ho faig segons l’estat d’ànim i de què ha passat. I llavors agafo embranzida i tinc un bonustrack per treballar una mica més. Necessitaria que els dies fossin XXL. Però encara no ho són.

—[Pregunta d’Alberto Pérez] Mirat des d’avui, com creieu que arribarem a la independència? Quin és el camí per a la República Catalana?
—És el camí que ens marqui la gent. És el camí de ser-hi i mirar endavant. El Primer d’Octubre tots pensàvem: hi haurà urnes? Hi van ser. Però sobretot hi vam ser nosaltres. Nosaltres davant l’adversitat. La ciutadania de Catalunya no es va arronsar. I per tant, els que som al davant no tenim cap dret d’arronsar-nos, sinó al contrari, escoltar el camí que la gent ens va marcar aquell Primer d’Octubre. El camí es diu Primer d’Octubre.