Laura Borràs: “Davant la intransigència de l’estat, la unilateralitat és perfectament legitimada”

Laura Borràs (1970) és candidata de Junts per Catalunya a les eleccions del 14 de febrer. Ex-consellera de Cultura i ex-diputada al congrés espanyol, ara es presenta per mirar de ser la primera dona que presideix Catalunya. Experta en literatura comparada i ex-directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Borràs va guanyar les primàries dins el partit, i ara segons les enquestes va frec a frec amb Pere Aragonès. VilaWeb va entrevistar-la al Parlament de Catalunya, per parlar de les seves propostes electorals, amb una primera i breu part biogràfica.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Es dedica, es dedica. Té setanta-set anys i continua treballant: és agent d’assegurances. El meu pare era metge. Cap d’urgències de l’Hospital Clínic. Va morir el 2008, quan jo tenia trenta-vuit anys.

—Teniu germans?
—Un germà dos anys més petit que jo. I tinc una filla, que ja té vint anys.

—Per què vau estudiar literatura?
—Tenia dues inclinacions: literatura i art. Sempre hi ha professors que et marquen i en aquest duel va acabar guanyant la literatura. Vaig acabar fent una tesi doctoral sobre la bogeria a l’edat mitjana comparant textos literaris i miniatures de manuscrit. Per tant, va sortir aquesta passió que ja era molt incipient.

—Sobre la bogeria vau fer la tesi?
—Ja devia ser premonitori. [Riu] La bogeria medieval em permetria d’assumir la bogeria digital i política. La follia sempre es veu com una cosa que es perd, jo la volia veure com un espai de riquesa. Vaig titular-ho “Més enllà de la raó”. No una subtracció. Volia intentar entendre la diferència, intentar posar-me en la pell de l’alteritat, comprendre l’altre. La pulsió empàtica.

—Si ERC i Junts voleu governar plegats, però els ponts són trencats, com ho fareu?
—No sóc mai partidària de trencar ponts. Sóc de fer-los. Sempre vaig pensar, des del desembre del 2017, que el fet de poder tenir molts vincles amb Esquerra, i procedir d’un entorn molt proper a Esquerra, hi ajudaria. I després la realitat et fa veure que hi ha interessos, lògiques de partits, que a les persones que no hem militat mai, ens costa. Sobretot per a algú que no ve del món de la política, i que quan hi entra ho fa per servir el país i aconseguir allò que en principi volem tots els independentistes. Posar allò que ens uneix per damunt d’allò que ens separa. Aquesta és la meva manera de fer. I ho continuarà essent. No espero haver de refer ponts, perquè no faig res per dinamitar-los.

—Aragonès ens deia que no hi ha tantes diferències entre Junts i ERC.
—No hi hauria d’haver diferència a l’hora de voler abordar l’objectiu, que és comú. I aquí sí que n’hem vist, de diferències. La realitat ha estat, i és, que tot i que es podia pensar que si partits independentistes governaven junts es podria avançar, no ha estat així. Contra la repressió de l’estat (perquè qui confronta és l’estat, i tu decideixes com reaccionar), nosaltres hem decidit plantar cara. Això és el que et fa no recular. Uns altres espais de l’independentisme han decidit unes altres opcions. Aquest 14-F també es dirimeix la via.

—A Junts com és que us heu deixat perdre Artur Mas?
—Ho plantegeu en passiu. Heu de presentar el subjecte actiu. Tothom és allà on vol ser. Jo hi tinc molt bona relació. Fa dos dies ens enviàvem missatges. Cadascú decideix ser on és, o on pensa que les circumstàncies l’han posat.

—Programa electoral, no en teníeu fins fa poc. Primers dies de campanya, sense. Senyal de caos?
—Caos? El nostre partit polític encara no té sectorials. Som molt joves. Vam acabar el congrés el 4 d’octubre, i la bastida d’estructura, direccions locals, és molt jove. Després vam tenir primàries. Hem fet una feina d’intensitat temàtica, però amb aquesta estructura tan tendra de partit. Cada dia hi ha hagut missatges programàtics. Cada dia. Hem anat fent actes sectorials. I després vam aplicar les cinquanta mesures tretes del programa. I ara tenim el programa sencer. Avui fem Salut, demà Cultura. És obvi que tenim programa. Ho hem anat parcel·lant. Dosificant.

—Economia, per exemple. Quina seria la proposta econòmica de Junts per Catalunya?
—Hem treballat dins la transversalitat. Ha estat un exercici molt complicat. Quan diem que prioritzem allò que ens uneix d’allò que ens separa, vol dir que tenim un ventall ideològic molt ampli. Que incorporis gent que ve d’Esquerra Republicana, dels socialistes, Iniciativa, Independentistes d’Esquerra, Acció per la República, Demòcrates, Reagrupament és un element de riquesa. Segur. Transversalitat. També. Ara, que crea tensions en segons quines àrees. I també a les àrees fiscals i econòmiques. No pretenem pas dissimular-ho. Això suscita debats molt rics. Veure parlar de l’impost de successions Toni Comín i Joan Canadell és un exercici molt interessant.

—Doncs l’impost de successions, al final, al programa, no hi surt. No hi surt perquè no esteu d’acord internament?
—Al programa electoral hi posem allò que podem abordar i que volem abordar en aquesta legislatura d’una manera consensuada i factible. Aquí hi ha molt de debat. Un programa no és una carta als Reis. Un programa és un full de ruta a què et compromets amb la ciutadania. Poder abordar una reforma integral dels tributs i la fiscalitat és molt diferent de fer-ho en una situació de dèficit fiscal, que en un altre. Quan el 95% dels impostos els recapta l’estat espanyol, tens un marge que és el que és. I en la negociació de pressupostos d’ara fa un any va aparèixer l’impost de successions. I nosaltres vam preservar que l’impost de successions protegís vídues i orfes. Som aquí.

—El PDECat demana que es canviï.
—Nosaltres no ho hem posat, al programa, perquè el mantenim en el punt que es va deixar a la legislatura. El debat hi és, és obert, i és ric. En la mesura que estiguem en disposició de poder modificar, el tornarem a obrir.

—Quin ha de ser l’estatus de la llengua catalana en una República?
—El dels països normals, que defensen i prioritzen la llengua pròpia. Si no ho fan ells, no ho farà ningú per ells.

—El referèndum acordat surt al programa. Tres anys dient que no a l’acordat, i ara sí? Què hi responeu, a aquesta crítica?
—Recordem el referèndum o referèndum? Perquè era això: o referèndum acordat o referèndum. Som aquí. El referèndum l’hem fet. És el Primer d’Octubre. Per nosaltres té un valor polític. Ara bé, abordem la sortida tenint totes les opcions obertes. Només faltaria. Si un dia ens despertéssim i descobríssim que Espanya és un estat més democràtic que espanyol, ho celebraríem. Celebraríem un Cameron a l’altra banda. Nosaltres mantenim la via de negociació amb l’estat espanyol oberta. Perquè és la que hauria de ser la inicial, la normal. Com mantenim la via de l’amnistia, tot i que pensem que no anirà endavant, perquè l’estat espanyol tira pel dret. Referèndum acordat si l’estat espanyol el vol? On s’ha de signar? Nosaltres hem de deixar de fer evident la possibilitat del referèndum acordat perquè sabem que l’estat no l’acceptarà? No. Encara més, davant la intransigència de l’estat, és perfectament legitimada la unilateralitat. Vol dir que no tenim oberta la via amb l’estat espanyol? No. Les mantenim totes. No pots perpetuar-te en una via que és morta. L’has de tenir com a opció. N’has de tenir més.

—Anem per les altres. Ja heu explicat que la DUI no la faríeu ara. Ens podríeu dir tres mesures que facin creïble que es farà diferent de com s’ha fet fins ara, també per part vostra? Tres accions en què es vegi que sí que es va endavant.
—Tenim set punts. Al programa diem que en cas de victòria independentista “Junts per Catalunya es compromet que el Parlament de Catalunya adopti una resolució constatant una nova majoria democràtica a favor de la independència i ratifiqui la Declaració de Sobirania del 2013, la Declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya del 2015 i la Declaració d’Independència del 2017”. Per mi no és simbòlic. Referenda allò que les urnes han dit.

—Passem a la campanya. Acaba de sortir com a tema de debat i crítica el vostre encausament judicial. Ja hi devíeu comptar. Així i tot, vau decidir de tirar endavant. Per què?
—Perquè no hi ha causa. Hi ha hagut una vulneració sistemàtica de drets. Ja hem vist en el cas de Lluís Puig que es deia que a Espanya no es manté la presumpció d’innocència. Hi ha un rerefons polític. Mantinc i sostinc la meva innocència, he donat explicacions sempre (en seu parlamentària, aquí i al congrés de manera voluntària, davant mitjans de comunicació), tot i que van voler que la comissió fos secreta. He pensat sempre que és una forma de la repressió: que et posin una cordada al coll, com és el cas, és una situació que paralitza. La por pot paralitzar. Que aparegui en campanya només és una manera d’aprofitar el joc brut de l’estat.

—Podeu acabar a la presó. Hi penseu, en això de la presó?
—La presó és l’amenaça amb què intenten dissuadir-nos. I no tinc cap mena de dubte que si jo m’hagués apartat, no hi hauria cas. I ara no passaria aquest calvari que representa per a mi i la meva família. Però si m’hagués apartat, em contradiria, aniria contra la meva coherència. Si m’aparto per salvar-me jo, els dono la pista que cal continuar reprimint.

—Llegint l’entrevista a El País de dimecres sobre aquest cas, apareix una Laura Borràs menys retòrica. Molt més política. Diferent de tot l’anterior. És un tall o és una cosa que era més amagada?
—Jo sóc cordial i respectuosa no perquè pugui no ser-ho. Triem ser com som. Coneixes tot el bé, i tot el mal, com la literatura ens ensenya. Jo tinc sang a les venes. I em bull. I en segons quines coses, més. Hi ha moments que la situació és d’una gran tensió. I em trobo amb un periodista de tribunals. M’esperava un periodista de política.

—El programa diu que el parlament ha de votar que el Consell per la República sigui reconeguda com a autoritat nacional.
—Volem que el Consell per la República tingui el rang d’autoritat nacional, perquè sigui un element que ajudi. D’on han vingut les victòries aquests tres anys? De l’exterior, i exili. El consell ha de poder tenir paper. Ha de poder permetre un marge de maniobra que no es té a l’interior, fruit de la repressió.

—I el carrer? Quin és el paper del carrer?
—Fonamental. Això neix del carrer. I ha de continuar tenint aquest factor desestabilitzador i mobilitzador.

—La gent s’ha sentit abandonada per la Generalitat, en aquesta lluita del carrer. En molts casos. Hi haurà un canvi? Pensem en els Mossos.
—Hem de treballar perquè hi hagi un canvi. Volem que hi hagi un canvi. S’ha fet molta feina que no es veu. Judicis que no s’han produït i causes que no han continuat. Els funcionaris de la Generalitat (siguin mestres, metges o mossos) tenen el dret d’una defensa jurídica de la Generalitat. Això és així. Aquest és el marc que tenim. I això ens ha generat, i genera, molta incomoditat per moltes de les situacions que hi ha hagut. Garantir el dret de defensa, que ha de tenir qualsevol funcionari (també mestres que reben agressions) és normal, però mai que això porti a situacions com moltes de les que hem viscut. Per nosaltres, i el president Torra s’ha fet un tip de dir-ho, és una situació extremadament dolorosa. És evident que hi ha coses a millorar en cossos concrets. Parlem de la BRIMO. Parlem de l’ARRO. És evident. També hi ha d’haver la voluntat d’anar avançant a resoldre aquests casos. Hem d’aspirar a tenir una policia plenament democràtica. Plenament respectuosa amb els drets humans i fonamentals. I això vol dir també el dret de manifestació. Efectivament, hi ha molta feina a fer.

—Hi ha 16.000 persones que han dit que no volen participar en les meses de les eleccions. Interpreteu que és gent que va contra la data, també?
—Som en un context de molta por. Alimentar la por és molt perillós. Origina una allau que té conseqüències. El govern, i la gent que s’encarrega dels processos electorals, han de poder garantir la seguretat de tothom. De la gent que forma part de les meses i dels votants. Jo vaig dir fa un temps que caldrien voluntaris per a la democràcia. Potser els necessitarem.

—Hi hagi l’abstenció que hi hagi, el resultat és legítim?
—Sí.

Qüestionari Proust

—El vostre defecte principal?
—Sovint sóc massa exigent. Pot ser una virtut, però portat a l’extrem podria ser un defecte.

—Dons naturals que us agradaria tenir?
—La teletransportació.

—Personatge històric preferit?
—Olympe de Gouges, escriptora de la declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, el 1791, i Elionor d’Aquitània, per haver encarregat a Chrétien de Troyes les novel·les sobre el cicle artúric.

—El vostre lema vital?
—El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.

—El vostre somni de benestar individual?
—Que els meus estiguin sans i feliços.

—Quina fóra la vostra pitjor desgràcia?
—Pèrdua de les persones que m’estimo.

—Darrer cop que heu fumat marihuana?
—No n’he fumat mai.

—Quants metres quadrats té casa vostra?
—Cent cinc metres quadrats, diria.

—Flor predilecta?
—Una planta, la mimosa

—Els noms de persona que preferiu?
—Els tres noms de les dones de casa meva: Maria, Laura, Marta.