22.02.2023 - 13:48
|
Actualització: 22.02.2023 - 19:27
Avui ha declarat al judici contra Laura Borràs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el testimoni fins avui més comprometedor per a l’ex-directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Assumpta Pagespetit, que era la responsable de contractació de la institució quan Borràs la dirigia, ha fet una declaració molt dura i contundent sobre la manera com es van tramitar els contractes que d’ençà del 2013 es van anar adjudicant a Isaías Herrero, tant de manera explícita com de manera encoberta. Pagespetit ha declarat que a la ILC tothom sabia que Herrero era darrere de cooperatives a les quals s’havien adjudicat alguns projectes, i que això la molestava perquè anava contra les recomanacions sobre contractació de la Generalitat. “Sabia que totes les feines les feia el senyor Herrero. S’adjudicaven les feines sobre el portal de les lletres catalanes a empreses i sempre les feia ell. Això ens estranyava molt, però ho sabia tothom”, ha declarat tot responent a les preguntes de la fiscalia. La funcionària ha trenat un relat en què ha posat molt difícil a Borràs de demostrar que no hi va haver una prevaricació, perquè diu que la va advertir repetidament, amb el suport de personal del Departament de Cultura i de la Intervenció General de la Generalitat, que no es podien fer totes aquelles contractacions menors com es feien, que hi podia haver fraccionament i “es podria infringir el marc legal”.
La declaració de la funcionària ha estat d’alt voltatge, amb moments de molta tensió quan ha hagut de respondre a les preguntes de l’advocada de Borràs, Isabel Elbal. Però el gruix de la declaració ha estat a preguntes de la fiscal Assumpta Pujol. Segons Pagespetit, hi havia un “projecte de gran envergadura” que significava “un abans i un després” sobre la presència a la xarxa de la ILC, que era la renovació del portal de la institució i els continguts que s’hi van anar fent. Ha explicat que el 2013, quan es van començar a adjudicar els projectes, es va sentir incòmoda per la manera com es feien les contractacions; que ella havia dit que tot aquell projecte s’hauria de fer mitjançant un procediment negociat i no pas amb tot de contractes menors d’entre 3.000 i 18.000 euros. Perquè un contracte negociat permetria que es pogués adjudicar tot el projecte pel valor total que tenia després d’un procés basat en la publicitat i la lliure concurrència de totes les empreses que hi optessin.
Però no fou així, perquè Laura Borràs li va dir que eren projectes diferents: “Em va fer veure que no era un únic projecte, sinó que eren projectes diferents i que no es podia fer un encàrrec per valor de 50.000 o 60.000 mil euros, que no es podia fer pas per un contracte negociat. Va dir que eren temes diferents que havien de fer persones o empreses amb especialitats diferents.”
Pagespetit ha explicat que durant el 2013 va anar veient que aquells contractes menors no anaven a parar a persones o empreses diferents, sinó que sempre se’ls enduia Isaías Herrero.
—Els va dir si ja tenia pensades les empreses que farien aquell projecte? –li ha preguntat la fiscal.
—No. Però sí que recordo el senyor Herrero.
—Ja els va dir que ho encarregaria al senyor Herrero?
—Va dir que hi havia una persona que ho podria fer, que era Herrero, i ens el va venir a presentar. A mi em va estranyar que això no ho fessin els informàtics del Departament de Cultura.
—Laura Borràs era experta en xarxes socials i literatura digital?
—Sí.
—En tots aquests projectes, qui fixava els conceptes de cada contracte?
—La directora.
—I els imports màxims que tenien?
—Ja els sabíem. 18.000 euros. I hi havia diversos pressupostos i s’adjudicava al més avantatjós.
—Borràs rebia els pressupostos?
—Sí, tot i que jo en rebia i vaig dir que prou, perquè els rebia d’una sola persona i no m’agradava, això. Era cada empresa, que m’havia de fer arribar el seu pressupost, no havia de ser una sola persona que me’ls enviés tots, i li vaig dir que els fes arribar a la senyora Borràs. Era el senyor Herrero qui me’ls feia arribar tots.
—Qui decidia l’adjudicatari?
—La directora.
Pagespetit ha explicat que això era irregular perquè hi havia unes instruccions clares per part de la intervenció de la Generalitat perquè en el cas dels contractes menors s’aportessin tres pressuposts diferents i l’adjudicatari fos el més avantatjós. Eren unes instruccions de la Generalitat que també recomanaven que no es repetissin els adjudicataris durant un mateix exercici pressupostari. Ara, la llei de contractació en aquell moment no ho exigia pas, que hi hagués aquests tres pressupostos, segons que ha reconegut la funcionària a preguntes de la defensa de Borràs.
Però el fet que totes les adjudicacions anessin a parar a Herrero la molestava molt. “Quan vaig veure com anava el 2013, vaig insistir que el 2014 s’havia de fer amb un contracte negociat, perquè era un projecte de més envergadura i, segons el marc legal vigent, s’havia de fer d’acord amb el principi de lliure concurrència, i hi havia més gent a la ILC que hi estava d’acord”, ha declarat. Va cridar el cap de contractació del Departament de Cultura, Joan Muñoz, perquè li aportés la documentació necessària per a fer-ho, però Borràs “va dir que no, que s’havia de continuar fent d’aquella manera”.
I el 2014 mateix va demanar una reunió amb Borràs i amb dues interventores de la Generalitat, que van advertir, segons que ha declarat, que aquells contractes que es feien eren “reiterats, repetitius, que semblaven fraccionats, i que això podia infringir el marc legal del moment.” Les interventores deien que hauria d’haver estat un contracte negociat, i no fraccionat –ha continuat explicant Pagespetit–, però Borràs els feia entendre que eren feines diferents, i no un sol projecte.
I aquesta qüestió és fonamental, perquè d’això depèn que el tribunal consideri si hi va haver una fragmentació, si es va fer de manera conscientment irregular per part de Laura Borràs per a afavorir Isaías Herrero i si per a dur-ho a terme es falsificaven documents oficials. És l’acusació de la fiscalia, i per això li demana sis anys de presó i vint-i-un d’inhabilitació. El testimoni d’aquesta funcionària, que és molt important perquè era la responsable de la contractació de la ILC, encaixa amb el relat acusatori.
Isabel Elbal ha provat d’assenyalar els punts febles de la seva declaració volgudament acusatòria, molt vehement. Com ara, el fet que la necessitat d’aportar tres pressuposts no era pas una exigència legal sinó una recomanació de la Generalitat, és a dir, no era pas una il·legalitat sinó, si de cas, una possible infracció administrativa. Però no ho ha tingut fàcil, en un interrogatori molt tens i interromput sovint pel magistrat, Jesús María Barrientos, que considerava que ja s’havia explicat prou a preguntes de la fiscal.
Elbal ha mirat de fer entendre que els pressuposts comparsa d’Herrero, els falsificats, eren innocus jurídicament. “Els pressupostos presentats eren necessaris, o eren innocus?”, ha demanat. La funcionària ha respost: “Eren necessaris per a decidir quin era el més avantatjós. No eren innocus. La teoria és aquesta.” Després, Elbal ha recordat que qui decidia sobre els contractes en tot cas era Borràs com a directora, perquè ella era qui estava qualificada i qui en tenia l’expertesa necessària.
Ha combatut així l’argument de l’arbitrarietat en l’adjudicació que ha sobrevolat tota la declaració de la funcionària, i que és un element clau per al delicte de prevaricació. Però la defensa de Borràs necessitarà els tres dies de judici que queden per a aportar unes proves prou contundents per a desmentir el relat d’Assumpta Pagespetit i la càrrega incriminatòria que contenia; per a assenyalar la manca d’encaix penal dels fets i la desproporció de les penes que li demanen. Els advocats d’Isaías Herrero i d’Andreu Pujol, Marina Roig i Àlex Solà, respectivament, no han fet ni una sola pregunta a la testimoni. La conformitat és això.
