Laura Borràs: “El foc amic és el que fa més mal”

Ens trobem amb la presidenta Laura Borràs al Parlament de Catalunya. Ella vol deixar clar que malgrat que ha estat suspesa com a presidenta i diputada, continua activa en el dia a dia del parlament. Ens rep amb fermesa, amb les consignes molt ben apreses, però durant l’entrevista deixa veure una mica més la Laura Borràs persona. Parla com mai de la presó i de la possibilitat d’entrar-hi. “Resisteixo per indignació, rendir-me seria donar-los la raó. Sé qui tinc davant, i em defensaré amb dents i ungles. Amb la meva manera de fer i ser, em moriria en dos dies, a la presó.”

—Després de la Diada sembla que es va movent alguna cosa. Confieu que hi hagi canvis?
—Després de la Diada hi ha hagut un tornar-hi a ser. Ha estat un punt d’inflexió dins un sentiment de desànim, de desmobilització i fins i tot de tristesa. L’independentisme havia estat capaç de generar molta esperança, i cinc anys després del Primer d’Octubre, amb la repressió, d’una banda, i la inacció, d’una altra, s’havia instal·lat aquesta sensació de molta tristesa. Tots sabem que cap de les persones que van votar el Primer d’Octubre ha deixat de ser independentista, però sí que hi havia hagut una desmobilització, fins i tot a les urnes. La manifestació de la Diada ha creat un canvi de rumb. La gent ha respost a la crida, i ha sortit en massa. Ha quedat clar que la gent hi és. Hi hem de ser tots, per avançar.

—Parleu de la gent. I els polítics? Aquesta setmana hi ha hagut una reunió entre Esquerra i Junts. Diuen que hi ha hagut molta tensió…
—Als polítics ens toca reunir-nos i treballar. Hem de fer allò que ens vam comprometre a fer. Nosaltres mantenim un nivell d’exigència alt, molt alt, respecte dels acords a què hem arribat. I precisament per això, volem que aquests acords es compleixin. Nosaltres arribem a aquesta represa del curs polític després de tot un conjunt de fets que van passar a l’agost: la taula de diàleg, la meva suspensió com a presidenta… Tenint en compte això, podríem haver optat per una via del memorial de greuges, de retrets i discussions amb els qui han de ser els nostres companys de viatge. En canvi, a Junts diem que no podem menystenir això que ha passat, però sortim amb una proposta de compromís amb el país, amb el mandat del Primer d’Octubre i amb el govern que surt de la majoria del parlament, amb un 52% del vot independentista. Sabem, amb dades, i no opinions, que aquest govern no avança cap a la independència, sinó al contrari, recula. I, per tant, això que fem és amb generositat i mà oberta, però també amb exigència, per treballar per redreçar aquest rumb i fer complir l’acord de govern. Hem començat el curs polític de manera positiva, propositiva i treballant al servei del país.

—Però hi va haver tensió?
—Va ser una reunió intensa, perquè vam proposar un seguit d’exigències.

—Després de la reunió, veieu factible reconduir aquesta situació. O Junts per Catalunya sortirà del govern?
—Nosaltres som aquí, i estem compromesos per unanimitat en el partit a mirar de redreçar aquest acord de govern, que no es compleix. Tenim identificat en quins punts no es compleix, i tenim tota la voluntat de fer-lo complir. Ara treballen en aquesta qüestió. Aquest acord de govern és el que porta Pere Aragonès a la presidència, i ell en el debat d’investidura diu que aquesta legislatura culminarà la independència. Nosaltres estem compromesos amb aquest acord de govern.

—Què ha de canviar? Què no es compleix?
—Hi ha tres grans punts que evidencien fins a quin punt no es compleix l’acord. No hi ha una direcció estratègica de l’independentisme. En l’acord de govern, quedava molt clarament delimitada en quins termes havia de ser. No es compleix la taula de diàleg tal com la descriu l’acord. En l’acord de govern es recull l’escepticisme i les reticències de Junts per Catalunya, però, tanmateix, diu que estem disposats a fer confluir diverses estratègies. I, per tant, som conscients que cal donar-li una oportunitat. Ara tenim identificat molt clarament què és i per a què ha de servir. De fet, nosaltres l’anomenem taula de negociació, diàleg i acord, perquè és per a resoldre el conflicte polític i, per tant, s’ha d’emmarcar en l’autodeterminació i l’amnistia. I no del que es parla. En l’última reunió ja es parlava de desjudicialització. Ja passaven per alt la separació de poders, perquè que tu parlis amb l’executiu sobre la desjudicialització que afecta un altre poder, com el judicial, em sembla estrany. L’amnistia és la millor desjudicialització, perquè és de caràcter polític. També van parlar del català, i l’endemà de la taula diàleg, que semblava que l’havia blindat, anava al Tribunal Constitucional. Per tant, la taula de diàleg queda recollida en l’acord de govern, però hi queda recollit en un marc, i això no passa. I finalment, també identifiquem què passa a Madrid. No es compleix perquè vam pactar d’actuar de manera col·legiada, i que això ens permetés de fer coses molt bàsiques, com ara no deixar-nos prendre competències o laminar l’autogovern… No es fa.

—En la reunió vau exposar aquests punts?
—No us ho diré. La voluntat d’ahir era anar més enllà de parlar per als mitjans, que l’únic que fa és distorsionar el missatge. Volem actuar amb el rigor i la seriositat amb què nosaltres hem fet l’anàlisi de l’auditoria de govern. Els països seriosos, amb els partits seriosos, compleixen els acords. I això és seriós i responsable. Com que Junts per Catalunya ho som, i hem entrat en aquest govern amb aquest acord, estem plenament disposats a complir-lo. Pensem que és el millor per al país. La reunió va ser una primera trobada de treball llarga. A partir d’aquí, és evident que la millor manera de progressar és no afegir tensions derivades d’allò que s’hi diu i que no s’hi diu. Em permetreu que no aprofundeixi com va anar la reunió. Només afegiré que nosaltres estem convençuts que cal reunir-nos tantes vegades com calgui per redreçar un acord que no es compleix.

—Junts hauria de formar part de la taula de diàleg?
—Junts és lleial amb els acords que pren. En aquest acord, malgrat les reticències, hi ha la taula de diàleg. I si es llegeix l’acord, diu que fins i tot hi han de poder participar actors de l’independentisme. Resolem un conflicte polític amb l’estat, per tant, hi ha de ser l’independentisme, no un partit o un govern. El problema és que quan fem una proposta de noms, aquests noms són vetats.

—Hauríeu de ser-hi?
—Hauríem de veure què és exactament aquesta taula i per a què serveix. Quan tu desvies la taula de diàleg del que ha de ser una taula de resolució d’un conflicte polític i parles del català, una cosa que es pot parlar en qualsevol altre àmbit… No ho sé. A la pròxima reunió, de què parlaran, de Rodalia de Renfe? Recordo que això correspon a una reunió bilateral. A la taula de diàleg, s’hi ha de ser per a parlar d’allò de què realment s’ha de parlar.

—Heu dit que la possibilitat de sortir del govern és sobre la taula. Però el conseller Giró us ha contradit, i ha defensat de continuar treballant-hi.
—És una opció, sortir del govern? Sí, és una opció. És una opció, quedar-s’hi? Sí. Aquest govern no s’hauria engegat si no hi hagués Junts per Catalunya. Sense nosaltres, Pere Aragonès no seria president de la Generalitat. Ara, de la mateixa manera que hi havia hagut una votació de la militància per a mirar si s’entrava el govern, la nostra ponència política va aprovar molt majoritàriament què es feia si aquest acord no es complia. Aleshores, sortir del govern ha de poder ser una opció. Però això no és notícia. Això va ser aprovat en la ponència política. Que siguem dins el govern no és que sigui una opció, és que és una realitat.

—Podria ser que Junts sortís del govern, i els seus consellers no hi estiguessin d’acord i hi romanguessin?
—He estat consellera i m’he aixecat de la cadira per anar a Madrid. Sé que quan ets conseller i estàs compromès amb la teva feina, vols continuar-la fent. És perfectament lògic i natural. Però tots som aquí, no pas treballant a títol personal, sinó treballant per a Junts per Catalunya. El partit és una eina al servei del país.

—Formeu part d’un executiu en què el soci de coalició ha votat per fer-vos fora de la presidència del parlament. Podeu continuar endavant com si res?
—És una situació que ho és tot menys fàcil, en aquest cas, per a la persona que ho viu, és a dir, jo. Però no és una qüestió personal, sinó institucional. Sempre hem dit que és un error molt gran facilitar les coses a l’estat. Aquesta situació no ens acosta a la independència. Quan vaig entrar a la política, sabia que podria estar immersa amb una guerra amb l’estat perquè no vol que ens separem, però no m’esperava veure una guerra entre els partits que es diuen independentistes. No participo en cap guerra, ni vull formar-ne part. Estic disposada a aguantar el que calgui amb un torcebraç amb l’estat. La decisió de la mesa del 28 de juliol va ser arbitrària, política i partidista. S’ha volgut vestir d’una decisió automàtica i reglamentària, per tant, de naturalesa jurídica, però no és així. Hauria pogut ser evitable. És més, s’ha volgut fer sense cobertura jurídica, la qual cosa demostra que és una aberració democràtica. Aquest diumenge, a la manifestació, molts militants i votants d’ERC i la CUP se’m van acostar a dir-me que no entenien què feien els seus partits. El que va passar no és normal. Que la reconsideració no sigui ni tan sols acceptada a tràmit, perquè no es considera un acte parlamentari, encara ho és menys. A més, passa l’endemà d’una resolució del comitè de drets humans de les Nacions Unides que diu que suspendre algú de les seves funcions del dret fonamental de representació i participació política abans d’un judici o una sentència és una vulneració de drets. Ara el lawfare no el practica solament l’estat espanyol, sinó també el Parlament de Catalunya. És molt dolorós.

—Dieu que us ataquen políticament els vostres socis de govern?
—Ens ataquen en una dimensió que ja no és només política, que afecta Junts per Catalunya o el Parlament de Catalunya, sinó que vulneren drets fonamentals. Això és el que sempre hem dit que feia l’estat espanyol amb tots nosaltres. Tots els partits accepten que hi ha una situació de lawfare que vivim tots els qui som independentistes. No entenc que hàgim criticat tant que els jutges facin de polítics i ara els polítics facin de jutges. I, a més, que ho facin amb companys de moviment és incomprensible i dolorós.

—Quina coherència demostreu, doncs, si continueu governant amb ells?
—He dit que és dolorós a escala personal. És una aberració des del punt de vista democràtic. Però, alhora, cal un exercici de generositat i estar per damunt de les situacions personals. Nosaltres som aquí per complir un mandat. Per responsabilitat, com a presidenta de Junts, he de dir que sóc aquí per complir aquest acord. No sóc aquí per presidir el parlament. Si es compleix, l’acord que es va signar és bo. I, per tant, la meva proposta, malgrat que pot semblar desconcertant, és complir-lo. Penseu que fa quatre anys que em pengen quatre delictes, i ara resulta que, a l’hora de la veritat, quan han hagut de fer un escrit d’acusació, ni el ministeri fiscal s’ha trobat amb la possibilitat de mantenir una prova per a acusar-me dels dos delictes greus, que són els que m’han estat acompanyant com una gota malaia aquests anys: el frau i la malversació. Volien instal·lar un horitzó públic de corrupció, i en el moment de la veritat no ho poden sostenir. Estic convençuda que els altres dos delictes també cauran. Sempre ho he dit: jo no he comès cap delicte. Em defensaré amb dents i ungles de tot això. Ara, és sorprenent que quan l’estat espanyol abaixa la bandera de la corrupció, qui li agafi el testimoni siguin els partits independentistes, que utilitzen un article desviant-lo absolutament del propòsit que tenia quan el legislador el va fer. Jurídicament, tots els lletrats del parlament han dit que aquest article es va colar en el reglament, que té rang de llei, sense que hi hagués hagut cap vist-i-plau jurídic. Des de la meva presidència, hem corregit el mecanisme pel qual això que ara em passa a mi no passi a ningú més. Hem de treballar perquè el parlament garanteixi drets, no perquè els destrueixi.

—No hi ha moltes paraules i, després, pocs fets?
—Sóc una dona de paraules, i no veig que siguin incompatibles amb els fets. Les paraules anticipen i esperonen els fets. No ho veig com una disjuntiva, ho vull tot. Sí que puc entendre que aquí hi hagi una crítica retòrica, que hi hagi una crítica a un suflé de paraules que sigui estèril. Però no és el meu cas, sempre faig el que dic i el que penso.

—Aquesta és una crítica que ha anat molt dirigida al vostre partit. Fa molt de temps que us queixeu de la manca d’entesa amb Esquerra. No obstant això, continueu al govern.
—Dos no es barallen si un no vol, és clar. Però dos tampoc no avancen si un no vol. Nosaltres hi som, hi volem ser. I això que dic no són paraules, sinó fets. Qui han suspès com a presidenta del parlament és a mi. I, en canvi, en lloc de sortir a dir que ho trencàvem tot, he sortit a dir el contrari.

—Dieu que dos no avancen si un no vol. Qui no vol?
—Junts ha estat sempre disposat a fer propostes inclusives perquè qui avanci sigui el país. Jo entro en política quan m’ho demana Puigdemont el 2017. En aquelles eleccions, com a ciutadana que no militava, hauria volgut que anéssim tots junts. Pensava que hi havia d’haver una única llista de tots els partits que volien la independència de Catalunya. El president va fer aquesta proposta i no va ser possible. Uns altres ho van rebutjar. Recordo que quan em vaig presentar a aquelles eleccions, sempre deia, d’una manera molt naïf, que no diria mai a ningú que no votés la CUP o Esquerra. Jo pensava que el vot era com una bústia on posaves la butlleta d’un dels tres partits però que, en el fons, tots anaven a la mateixa saca. Després m’he adonat que això no funciona així. Però això no és obstacle perquè Junts continuem fent propostes inclusives. El president Puigdemont es va presentar a les eleccions europees dient al vice-president Junqueras que encapçalés la llista, i que ell aniria de dos. Això són paraules, però els fets depenen d’uns altres que recullin el testimoni. Malgrat tot, nosaltres continuarem fent propostes.

—Dins aquestes propostes d’unitat, ara hi ha la de la llista cívica que proposa l’Assemblea. Hi ha qui diu que podríeu afegir-vos a aquest projecte.
—Jo no he militat mai a cap partit. He hagut d’esperar a fer cinquanta anys. I ara milito en un partit polític que té una ànima de moviment d’alliberament nacional, i per això és transversal i inclusiu. El que ens importa a Junts per Catalunya és poder acabar el mandat del Primer d’Octubre amb tota la fortalesa possible. Si ara jo presideixo aquest partit polític, perquè ho ha decidit la militància, és per alguna cosa. És evident que l’arquitectura política del nostre país passa pels partits. Jo m’he presentat sense drets electorals, ni pressupost, ni propaganda electoral ni temps en els debats. I davant els partits polítics amb tota la trajectòria i fortalesa, hem tret un escó menys que el Partit Socialista i que Esquerra. Ho hem fet amb una mà al davant i una al darrere. Per tant, continuaré treballant per la independència, i ho faré des de Junts per Catalunya.

—Acabeu de sortir d’una reunió amb l’ANC, però no semblen gaire contents. No veieu factible d’aixecar la DUI d’ací a un any, tal com proposen?
—No he tingut temps de sentir què han dit, però jo no he tingut la sensació que anés malament. Els hem felicitat per l’èxit de la mobilització. Compartim que l’Assemblea faci d’esperó perquè els partits avancin cap a la independència. Creiem que és molt important treballar amb una direcció estratègica, tal com surt a l’acord de govern. Això va ser fonamental per a poder fer el Primer d’Octubre. Més que no que hi hagi una proposta de cada partit polític i una altra de l’ANC, ens cal un espai de debat on les propostes siguin de tots. Tots els actors són benvinguts, i imprescindibles.

—Heu dit que assistireu als plens…
—Aquesta entrevista, la fem al Parlament de Catalunya. Encara sóc presidenta del parlament i sóc diputada. Estic suspesa, no puc votar, no puc presidir el ple, ni les meses ni les juntes de portaveus, però continuo present al parlament. Aquest cap de setmana passat vaig fer la jornada de portes obertes, avui m’he reunit amb una presidenta d’un port d’Israel… Assistiré als plens.

—Però on?
—Des de l’hemicicle. A la tribuna, hi puc entrar, així com hi poden entrar els ex-diputats i els ex-presidents. Doncs jo, essent diputada i presidenta suspesa, hi puc ser. Una cosa és que m’hagin volgut suspendre de drets i deures, tanmateix, estic preparada per complir els meus deures en tot moment. I, per tant, em sento interpel·lada per allò que passa al Parlament de Catalunya.

—Esquerra, la CUP, el PSC… Tots els partits insisteixen que plegueu.
—Dec ser la persona que ha fet més compareixences i entrevistes dient que no dimitirà. No ho faré. Ara tenen un problema, doncs, haver-ho pensat abans de crear-lo. I no poden demanar a qui causen aquesta qüestió que ho resolgui. Correspon a un servidor públic saber quina és la magnitud de l’efecte de la decisió que pren. I això no ha passat, perquè hi havia una intencionalitat política d’utilitzar com a coartada un article del reglament que és fraudulent en aquesta defensa de dret i de llibertats, per poder apartar un rival polític. Per tant, el rival polític no s’apartarà voluntàriament. Tot allò amb què tu col·labores amb els que et volen reprimir, ho guanya el repressor. No he vingut a apartar-me, he vingut a treballar activament. Ara m’aparten. Doncs no dimitiré. Sempre són a temps d’usar la resolució de les Nacions Unides i dir que no volem ser un parlament que vulnera drets. No hi col·laboraré apartant-me. És més, la gent em demana que no ho faci. La gent em diu que saben que és molt difícil, però que no em rendeixi.

—Tot plegat té un cost personal?
—Té un cost personal. Si digués que no, mentiria. Ara m’ha vingut al cap el dia que vaig rebre el missatge dels anys de presó i inhabilitació que em demanen. Era a casa amb la meva filla i el meu marit, mirant una sèrie, quan vaig saber que el ministeri fiscal em demanava entre tres i sis anys de presó, i entre quinze i vint anys d’inhabilitació. No els vaig dir res. Era una informació que m’arribava per la premsa, no pas pel meu advocat, com hauria de ser. La meva família se’n va anar a dormir i els vaig deixar una nota dient que escoltessin un àudio que els havia enviat al grup familiar. No sabia com explicar-los-ho. Tenia clar que volia que ho sabessin per mi. La meva filla, que té vint-i-dos anys, em va fer un missatge només llevar-se. Em va dir que no sortiria de casa en tot el dia. “Com que no sé en quin moment serà, i no sé si ploraré, no sortiré de casa.” La tortura psicològica també rau en el fet que treuen això la nit abans, i tarden més de 24 hores a lliurar-ho. I t’ho lliuren i llavors tens un acte. Tothom ho sap, però ningú et mira ni et diu res. Els de protocol em van proposar d’anul·lar-ho, però no, ser presidenta del Parlament de Catalunya és això, assumir les responsabilitats encara que en aquell moment sabia que la justícia espanyola anava a totes contra mi. Recordo el piulet de Josep Rull, dient que com podia ser que a ell, per rebel·lió i sedició, li haguessin demanat nous anys d’inhabilitació, i a mi vint-i-un. De debò? Rebel·lió no era el pitjor delicte del món mundial? I, en canvi, a mi em demanen vint-i-un anys. El lawfare s’ensenya també en aquesta petició desmesurada de penes. Per tant, és clar que té un cost personal.

—I val la pena?
—Val la pena, perquè la meva autodeterminació i convenciment és que això és una injustícia. Ho suporto per pura indignació. Tinc molts amics que em diuen que em veuen molt orgullosa, i em recomanen reconèixer alguna cosa per a evitar la presó. Però per què? Evitaré la presó i on aniré? Al cementiri, directament? Que m’enterrin, no diré una cosa que no he fet. No ho faré, és superior a mi. Resisteixo per indignació, perquè rendir-me seria donar-los la raó. Em rebel·lo davant això. La meva manera de fer, de comportar-me al servei públic, ha estat sempre impecable, ha estat especialment escrupolosa. Sóc la primera presidenta que no té targeta de crèdit, que deixa de cobrar dietes… És clar que m’indigna que em puguin suspendre per un article que parla de corrupció, quan tots saben que no sóc una corrupta. Val la pena? Val la pena si això serveix perquè no torni a passar. M’agradaria que tot plegat servís per a adonar-nos que no es poden fer les barbaritats que s’han fet en el meu cas. I perquè entenguem que el rival no és Laura Borràs, és l’estat espanyol.

—Sempre dieu que no penseu en la condemna, perquè negueu haver comès cap delicte i confieu en la vostra defensa. Però també heu dit que no confieu en la justícia espanyola. Què passa si arriba aquesta condemna?
—Hi penso sempre, contínuament. Sempre he dit que no he comès cap delicte. Això ho defensaré fins a les últimes conseqüències. La meva feina a la Institució de les Lletres Catalanes és la meva vida. Sóc jo en estat pur. No hi ha diners per a rescabalar tot el que vaig fer a la institució, amb tota l’alegria i orgull. Seria suïcidar-me, perquè seria negar una part que ha estat fonamental a la meva vida. I, per tant, és clar que penso què passarà. M’he passat tres anys de la meva vida visitant presons. Feia nou hores per ser una hora amb ells, intentant animar-los i parlar-hi. I surts amb l’ànima als peus. He dit que la justícia espanyola és més espanyola que no pas justícia respecte dels catalans. I també sé que això no agradarà a qui sigui que m’ha de jutjar. Però jo he estat davant Zaragoza i aquest senyor m’ha dit: “Vostè què ha de dir de la seva innocència?” Recordo de mirar sorpresa els meus advocats. Això no va així. Li vaig dir que era ell qui havia de demostrar la meva culpabilitat, i no pas jo defensar la meva innocència. Li vaig retreure que no tenia cap prova de la meva culpabilitat. I em va respondre: “Té raó, ara les encarregarem.” No sé què volia dir. Però he llegit a l’informe de la Guàrdia Civil i, per tant, no tinc cap confiança. Confio en la meva defensa, naturalment. Ara, sé qui tinc davant, no sóc una ingènua. Em defensaré amb dents i ungles.

—Penseu en la presó, doncs?
—Quan era consellera sempre deia que entre presó i exili, trio l’exili. Tothom sap com és la presó. No té sentit. Amb la meva manera de fer i ser, em moriria en dos dies, a la presó. És horrorós. Penso que és una situació possible. Mai defujo. Tothom parla de fraccionament. A mi m’acusen de fraccionament? No, perquè això no és un delicte. A més, no ho he fet. Però és que no és un delicte. Llavors, què passa? Com és que estic imputada d’aquesta manera? I com és que hi ha aquesta petició? Com pot ser que el vice-president Junqueras el condemnessin a tretze anys d’inhabilitació i a mi me’n demanin vint-i-un? Ja m’han jubilat. A més, m’impediran ser el que jo sóc, que és professora universitària. Si aquí no hi veuen una intencionalitat política, i una voluntat de retirada de circulació… És clar que hi penso, no puc no pensar-hi. Forma part del “és dur” que us deia abans. Ho és perquè per a la meva filla la presó és una realitat, ella coneix fills de presos polítics. I fa uns anys ja em va dir que ella no volia haver d’escriure un llibre per explicar com era tenir una mare a la presó. I la meva mare és en una situació de tristesa absoluta per això, perquè és conscient que tinc companys que han anat a la presó malgrat no haver fet res. Però ho afronto com ho afronto tot, donant la cara i sent-hi. Defensant-me amb dents i ungles, defensant la meva innocència. Els moments de feblesa em vénen quan veig gent que hauria de ser al meu costat i no hi són per un interès partidista. Això sí que fa mal. El foc amic és el que fa més mal.