04.04.2023 - 21:40
Conec Laura Borràs des de fa temps. La Laura ha tingut, des que va entrar en la política professional, una presència mediàtica molt notable; jo sóc un humil treballador de la cultura a peu d’obra, com ho era ella. No som amics i discrepem en moltes coses, ella ho sap, jo ho sé. Però en el camp de la cultura es produeix de vegades una mena de politesse, de cortesia, que va més enllà de les afinitats. Recordo que quan li he demanat ajuda en algunes campanyes, en favor de Carles Hac Mor o quan la conselleria de Cultura no va fer oficial el centenari de Guillem Viladot, per exemple, sempre ha estat receptiva. I li ho agraeixo. I més perquè he publicat articles on criticava algunes de les seves decisions públiques. Però avui no vull parlar d’ella, ni dels afers que arrossega amb la judicatura –que dir-ne justícia seria una bufonada– espanyola. M’interessa més parlar d’aquest fenomen curiós que la seva persona genera: en podríem dir el borrassisme sever.
Tinc la impressió que els odis i les afeccions que desperta la seva persona –gairebé en diria el seu personatge– és com una metàfora d’aquest país nostre, que en comptes de complaure’s en les grans conquestes que ha realitzat, posant en tensió la configuració de l’estat espanyol, acaba caient en unes trinxeres que, ben mirat, no ens pertanyen. Almenys, meves no ho són, perquè no milito en cap partit polític, com la gran majoria de la gent. I no vull participar en aquest guió tan previsible i absurd que han creat els partits independentistes. Les seves trinxeres que se les gasegin entre ells. Oi que m’explico?
Els borrassistes ens demanen constantment un acte de fe. Ens volen col·locar, als qui no som de la seva trinxera, en una posició extrema: si no estem amb ells, som dels altres. I aquests altres són tots aquells que no són ells. Hem d’acceptar que Laura Borràs és innocent dels càrrecs que li imputen perquè –diuen o criden– és així i no hi ha cap altra manera de veure-ho. No pots introduir en l’equació arguments que no formin part del credo borrassista: els seus advocats són els millors; és irrellevant que fessin servir un perit d’ultradreta que, durant la dictadura, ens hauria pelat a uns quants; no es pot ni sentir dir que no hi ha ningú imprescindible en el món de la política. O la Borràs o les cadenes!
Una altra persona –o personatge– que és objecte d’apassionades divisions és Ada Colau. A ella no la conec de res. Entre altres coses, perquè no s’ha mogut en els cercles de la cultura i, més i tot, sempre ha demostrat preocupar-li ben poc la cultura, incloent-hi els afers transcendents del ram que pengen del seu càrrec. A ella també li he dedicat alguns articles, precisament, sobre aquesta claudicació seva de la concepció de l’art i la literatura com a possible terreny de combat. No conec Colau, però conec molts entusiastes de la seva feina o del seu personatge i, a l’altra banda, molts fanàtics que hi són contraris. I tant els uns com els altres no admeten cap mena de contrapès. És un altre credo: el colauisme. O, a la inversa, la seva versió demoníaca. Als contraris d’Ada Colau no els pots fer entendre que moltes de les seves queixes les haurien pogut dir en períodes anteriors (amb Trias d’alcalde; o amb tot el reguitzell d’alcaldes del PSC, que dir-ne socialistes seria ofendre la raó) i que si ara ho fan amb aquesta ràbia és per motius que, en realitat, no provenen de les polítiques de Colau, sinó d’alguna causa –perdoneu-me la broma– gairebé digna d’un estudi psicoanalític. Quant als fanàtics pro-Colau, mai no pots recordar-los les contradiccions de l’actual alcaldessa de Barcelona: haver accedit al càrrec amb els vots indignes de Manuel Valls; emblanquir el PSC-PSOE com si realment fos un partit d’esquerres; o, al meu entendre el pitjor de tot, erigir-se en un polític més d’aquests que s’arrapa a la poltrona malgrat les promeses inicials de renovació. Res, en aquest cas, també s’imposa l’acte de fe, el credo: o Colau o les cadenes!
Sóc conscient que, per culpa d’aquest article, hauré de fer molta penitència. Que molts lectors ja trobaran insostenible, a banda i banda, que al títol faci una comparació entre Laura Borràs i Ada Colau (posades per ordre alfabètic estricte, per cert). Estic disposat a passar el calvari, i més en aquesta setmana plena de fes impostades i de màrtirs sobre els quals s’han aixecat doctrines i esglésies. Però, abans de condemnar-me, us demano un últim punt d’atenció.
Tinc la convicció que els credos unipersonals no porten mai enlloc. Que les trinxeres dels partits polítics són nocives, especialment quan volen impedir que el poble que representen mantingui les lluites o les protestes que cregui convenient. Però les trinxeres individuals, els dogmes monolítics que s’erigeixen entorn d’una sola persona són perillosos i irracionals. Fixeu-vos en la vehemència desmesurada amb què han respost els seguidors de Donald Trump, arran de l’encausament de l’ex-president dels Estats Units per un delicte penal. Deixo aquesta darrera frase com a motiu de reflexió.
En política, si creus en herois i màrtirs, en déus i dimonis, sempre acabes prenent mal. En la meva modesta opinió, sempre és millor l’esperit crític, sense idolatries ni iconoclàsties: aquell “sapere aude” d’Horaci i Kant, és a dir, atreveix-te a saber, primer pas per a atrevir-se a jutjar.
