Durant aquest mes de juliol, i dins la programació del festival Grec, el Teatre Romea ofereix una versió renovada d’un dels clàssics més importants del país: Tirant lo Blanc. Joan Arqué dirigeix aquesta adaptació teatral signada per Màrius Serra sobre el clàssic literari de Joanot Martorell, amb una perspectiva trencadora i actual. Ofereix una mirada totalment nova, i amb una posada escènica dinàmica i innovadora, en què la música i el moviment tenen un paper molt important.

Parlem de l’obra amb una de les protagonistes, Laura Aubert, que fa el paper de Plaerdemavida. Aprofitem l’ocasió per parlar-hi de la seva carrera. És una de les cares joves amb més projecció en el teatre català. Com va arribar al món de l’actuació? Sempre s’havia imaginat com a actriu? Què li agrada més de la seva professió? Ens ho explica, i confessa que res de tot això no hauria estat possible sense la seva companyia, els Pirates.

 —Què vau pensar quan vau rebre la proposta de fer Tirant lo Blanc? Havíeu llegit la novel·la?
—Vaig rebre la proposta directament de Joan Arquer, amb qui ja havia treballat. Això va fer que sabés des del principi on em ficava. A més, ell m’ho va vendre molt bé, en sap [riu]. Però sí, és clar, et diuen el nom de l’obra i espanta, però vaig pensar: per què no? Vaig llegir Tirant lo Blanc a l’institut, i confessaré que primer vaig pensar: quina mandra! Però realment la proposta era molt diferent. Des del primer moment, tenia molt clar com seria l’espectacle, i amb quin equip el faria. Llavors, no vaig poder dir que no.

—Precisament us ho demanava per això, perquè els de la nostra generació la vam llegir a l’escola obligats, i em fa la sensació que ens fa molta mandra, l’obra…
—Ens la van fer llegir quan teníem quinze o setze anys. Quan t’imposen una cosa ja no t’entra de la mateixa manera. Però s’ha de dir que aquesta proposta de Tirant lo Blanc és molt diferent. Se centra en una part de la novel·la que no s’explica normalment, que no hem llegit a l’institut. És quan Tirant naufraga i va a parar al nord d’Àfrica. És una part bèstia, perquè no deixa de ser un imperialista. Arriba allà i vol convertir els musulmans en cristians. De fet, ho fa. Per tant, en l’obra veureu una part de la història que la majoria desconeixem. A més, aquest espectacle combina molt el gest, la música, la paraula, la dansa… i això la fa especial.

—De fet, veient l’obra vaig pensar: com pot ser que tothom miri Joc de trons i, en canvi, li faci mandra Tirant lo Blanc? Què ens passa?
—Tens tota la raó, ens costa valorar el que fem aquí! Ens passa perquè tenim prejudicis. Aquesta fragilitat cultural que tenim provoca que ens costi molt convèncer-nos a nosaltres mateixos que el que fem està bé. Encara que també ens aporta coses boniques, i m’agrada mirar-ne la part positiva. Ens dóna una fragilitat i una sensibilitat a l’hora de fer les coses que potser no tenen en compte uns altres països. Ens costa molt valorar el que tenim. De fet, estic convençuda que si anés a Londres i em posessin aquest espectacle, m’impressionaria.

—També presenta una mirada diferent de Tirant lo Blanc…
—Sí. L’obra es pregunta: és un heroi, Tirant lo Blanc? Què és un heroi? Una persona que mata gent sense parar i imposa la seva manera de pensar als altres és un heroi? Una persona que no sap gestionar bé les emocions és un heroi? De fet, en aquesta versió de Màrius Serra s’afegeixen unes escenes, que en diem declamades, en què els personatges donen l’opinió del que va passant i a la vegada fan evolucionar la història. Això acosta l’espectador a una actualització, a la història en l’actualitat. Perquè, malauradament, hi ha coses que continuen essent actuals. Continua havent-hi conflictes religiosos, gent que mor a la Mediterrània…

—La música i el moviment hi tenen un paper molt important.
—És una proposta de Joan Arqué i Carla Tovias, tots dos han dirigit l’obra plegats. La Carla ha treballat molt el moviment. Hem treballat de la mateixa manera la paraula, el moviment i la música. En aquest cas, tenim la figura de la Judit Neddermann, que n’ha fet la banda sonora i és tota l’estona a l’escenari. La música fa de fil conductor, et guia. Tota l’estona se sent música. És un personatge més.

—Però Judit Neddermann no és l’única que toca…
—No, el càsting ja el van fer expressament. Molts de nosaltres toquem, cantem… Hi ha gent que balla molt bé i té un domini del cos increïble. Al final, ajuntant tot això, hem aconseguit construir un espectacle més ric. La música, per a mi, té un paper superimportant, perquè no només guia, sinó que crea ambients, tensions, distensions… Crea un imaginari.

—En el vostre cas, sorpreneu tocant el violí.
—Sí, i el contrabaix i el pandero…

—La música té un paper molt important en la vostra vida?
—Sí, moltíssim! Si no fos per la música, no seria actriu. El meu pare és violinista, i he tingut una formació musical des de ben petita. Jo vaig entrar al teatre per la música. Tot va començar quan em van agafar per a un projecte educatiu on cantaven i actuaven nens petits. Una òpera que feien les escoles durant la secundària. A mi em van agafar per actuar i cantar, i tot va canviar. Allà vaig conèixer els Pirates, que és la meva companyia. Sense això, no m’hauria dedicat a la dramatúrgia. N’estic segura.

—Heu pensat mai què hauria passat si no us haguessin agafat en aquell càsting?
—Buf! Què hauria passat? Potser hi hauria arribat d’alguna altra manera, o m’hauria quedat amb la música… Suposo… En realitat, no ho havia pensat mai. No m’acostumo a plantejar què hauria pogut passar si… Sóc bastant de mirar cap endavant. Però és clar que la meva carrera no s’entendria sense els Pirates. Sense els Pirates jo no seria actriu. No sabia ni que existia tot això. Em vaig presentar a l’Institut del Teatre de rebot. Tots els meus amics hi havien anat entrant, jo era la petita, era la que faltava. D’alguna manera, ho vaig fer perquè volia continuar essent dels Pirates. Cada vegada es feia tot més professional i, per tant, jo havia d’estudiar en aquest lloc que no sabia ni què era. Fins aquell moment, havia actuat moltes vegades, però no havia fet mai cap classe de teatre. De fet, recordo que a les proves ja em van dir: “Mira, una pirata més!” Hi havia una certa pressió, perquè pensava que encara podia ser la primera que no aconseguiria d’entrar-hi. Però al final hi vaig poder entrar.

—Com és això de començar de tan petita, a dotze anys, i continuar amb la mateixa gent vint anys després?
—És increïble. Per a mi és una manera de viure. A més, són els qui m’ha ensenyat la professió. En realitat, m’han ensenyat molt més, junts hem après una manera de fer en la professió, una manera de viure, de compartir. Crear una companyia t’ensenya tantes coses, fins i tot la manera de viure, va més enllà de les coses professionals. Jo crec que, si continuem junts, és perquè hem sabut respectar-nos bastant bé, i entendre les prioritats dels uns i els altres. Sabem donar-nos espais. Revisar-nos contínuament. Avui mateix ens hem reunit. Any rere any, cadascú pot dir com se sent, i ens revisem. Evidentment, ens enganxem, però sense aquestes converses no podríem continuar.

—Recordeu el moment que els Pirates va deixar de ser un grup d’amics i va passar a ser una companyia professional?
—No, no hi va haver un moment. És curiós, però a mi tot m’ha anat així a la vida. No hi ha un moment en què decideixo de ser actriu, no hi ha un moment en què la companyia diu: “Som professionals”. És una cosa que va passant. És a dir, en el moment en què et veus dins del panorama, que comences a cobrar, que comences a pensar a millorar les condicions, que comences a veure que formes part d’un sistema, veus que ja ets professional. Però jo crec que és una cosa molt generacional, que és que ens sentim impostors. Fins que no fa molt de temps que no ets actriu, no t’ho acabes de creure. I, així i tot, hi ha moments en què tampoc. Som una companyia que, per bé i per mal, ens ha costat molt sempre creure’ns-ho. Hem lluitat contra moltes adversitats, no hem fet grans produccions amb molts diners perquè no hem pogut, i mira que fa més de vint anys que existim. No hem trepitjat mai un gran teatre ni un teatre públic. El màxim que hem fet és un Teatre Condal en què ens vam enganxar els dits. Gairebé ningú no va saber que hi érem.

—No han arribat les grans propostes, o en realitat ara ja és una manera de fer de la companyia? Teniu el Maldà, una sala petita però molt pròxima al públic…
—Segurament són moltes coses diferents. Nosaltres hem picat moltes portes, i no ens han arribat propostes. Encara que he de dir que la temporada que ve sí que estrenarem per primera vegada una cosa a la Sala Beckett. I això ens fa molta il·lusió. Durant aquests anys hem tingut la sensació que no se’ns tenia en compte. Nosaltres això no ho controlem. I sí que hi hem reflexionat, i de vegades hem pensat que potser no ens sabem vendre. Però també hem de ser conscients que, des del moment que vam decidir quedar-nos amb el Maldà, això ens ha xuclat molta energia. Ens ha donat milions de coses positives, però com a companyia ens ha donat molta feina. No et pots arribar a imaginar què vol dir gestionar un teatre, és una feinada. Segurament, el projecte del Maldà ens ha restat temps a la creació. Però, si hi reflexiono, m’adono que en realitat això ens defineix, nosaltres som així: potser no sabem vendre motos, però tenim un teatre! Som com formiguetes.

—Les companyies joves costa més que les tinguin en compte?
—Sí, i mira que ja tenim vint-i-dos anys. Però, precisament, una de les coses que fem al Maldà és acompanyar aquestes companyies. No tan sols els ajudem en l’àmbit de producció, sinó que expliquem a les companyies joves coses com ara on poden trobar subvencions. Ningú no te les explica, aquestes coses. I al Maldà fem una gran feinada per a ajudar la gent que comença. Nosaltres sabem de primera mà com n’és, de difícil. Per tant, volem contribuir al fet que les companyies que vénen tinguin més eines.

—Una de les crítiques que es podria fer al teatre català és que fa grans produccions, amb noms que saben que ompliran segur, i que s’arrisca poc?
—Sí, segurament això ha passat sempre. A un teatre privat, no li podem retreure això, però als teatres públics sí que els hauríem de reclamar més espais per a innovar. Però també he de dir que és molt complicat; quan ho veus de prop, ho saps. S’han de vendre entrades. Sí que crec que caldria que hi hagués una mica més de risc. No només per nosaltres, sinó pels espectadors i la salut de la professió i artística. I un projecte com el Tirant lo Blanc ho demostra. Una de les coses bones que té aquest projecte és que hi ha molts actors que no són coneguts. Això és un risc, perquè no hi ha grans caps de cartell. Potser els qui ho som més som el Quim Vila i jo, però tampoc no ho som tant, perquè crec que la nostra generació encara no hem aconseguit ser tan visibles. Mentida! Els qui surten a sèries sí que ho han aconseguit, però la resta no.

—Però ja sou un referent… No us sentiu així?
—Sí, sí, em sento molt consolidada i reconeguda per la professió. Em sento molt privilegiada. Sento que se’m reconeix la feina i que sóc valorada. I tant, si jo no em sento així, no sé qui s’hi pot sentir! I tant! Tinc molta feina. Puc dir que no. Això no ho pot fer tothom. De fet, encara no m’ho crec. Cada dia estic agraïda de poder actuar. Puc estar cansada, i queixar-me per alguna cosa, però sé que sóc una privilegiada. Però també sóc conscient que són molts anys de feina, de treballar molt. De vegades, m’ho he de recordar: he arribat aquí perquè he treballat molt, a mi ningú no m’ha col·locat enlloc. He arribat aquí jo tota sola! Bé, mentida, he arribat aquí amb una companyia darrere. Tenir-los m’ha ajudat en molts sentits. Amb ells, tinc la pau de saber que cada any tindré feina, encara que sigui un projecte. Aquesta pau ha fet que pogués anar pels llocs amb més calma. A mi els Pirates em fan créixer. Ara, per exemple, he començat a escriure un projecte. És que jo, si no fos per aquesta companyia, i pels meus pares i el meu germà, no seria aquí…

—Sense sortir a la televisió costa més el reconeixement del públic?
—Crec que no és ben bé això, sinó que amb el teatre arribem a menys gent. Tu surts un dia a la televisió i et veu més gent que tota una temporada al teatre fent tres obres o quatre. Són dos àmbits molt diferents, en aquest aspecte. Però a mi m’agrada fer teatre. Jo entenc l’ofici fent teatre. M’encanta fer coses en el sector audiovisual, però n’he fet moltes menys. I en el teatre ja em començo a sentir com un peix a l’aigua; en canvi, en l’audiovisual em sento més insegura. No podria viure sense fer teatre. Encara que també he de dir que és molt cansat, mentalment i vocalment. Em guanyo bé la vida fent teatre, però n’he de fer de manera constant per poder viure bé. I ho dic jo, que tinc diversos projectes cada any, i treballo en grans produccions. Jo no puc estar tres mesos sense treballar. Amb l’audiovisual cobres molt millor. Perquè arribes a molta més gent i per tant hi ha molts més beneficis. I això et permet d’aturar-te.