27.06.2016 - 22:00
Si el 1930 Antoni López Llausàs afirmava que ‘cada cent catalans compren cinquanta llibres castellans, i no arriben a comprar catorze llibres catalans’, conclourem fàcilment que fins avui, si parlem en termes relatius, el percentatge de lectors en català es manté pràcticament igual –un 26,4% dels catalans que llegeixen algun llibre a l’any ho fan habitualment en català segons dades del 2015–, però, sobretot, ens confirma el que sabíem però que molts s’entesten a ignorar: que la castellanització de Catalunya prové històricament de les lleis que impedien l’ensenyament en català i del català a les escoles i, com a conseqüència, que el gruix de l’edició, tant la literària com la destinada a l’ensenyament universitari, la qualificació professional i l’accés al pensament universal en totes les disciplines es feia en castellà.
Els fets són tossuts i no cal daurar més la píndola: és en l’ensenyament on es construeixen els lectors i és en l’oferta editorial necessària i adequada on es remata i es consolida la feina feta a l’escola i a l’institut.
És a l’escola i a l’institut on cal evitar el divorci que hi ha entre l’aprenentatge literari i l’aprenentatge de la llengua. La literatura és l’ànima de la llengua. L’aprenentatge de la llengua pren cos intel·lectual i formatiu quan es fon i es modela amb la llengua literària.
Cal ampliar l’aprenentatge literari cap a la literatura universal ben traduïda en la nostra llengua i no circumscriure-la exclusivament en obretes que, per més nostrades que siguin, són perfectament prescindibles.
I cal que a les escoles s’acostumi els alumnes a llegir de manera sistemàtica (n’hi ha exemples, en aquest sentit).
L’altre aspecte de la qüestió és que quan parlem de guanyar lectors en català cal, per aconseguir-ho, salvar un escull imprescindible: la manca d’oferta de l’edició en català respecte de la que s’ofereix en castellà. I no pas pel fet que l’edició en castellà editi molts més títols, és que s’editen tots els indispensables per a una cultura, tots els que obren les finestres al món que ens envolta, tant en el camp de la literatura com en el de l’assaig en tots els ordres, i que ens proporcionen l’accés a la cultura universal. Tots els que per la influència de la informació i la formació globals els lectors demanen i necessiten.
És aquí on plora la criatura. Si entrem a les llibreries veurem que al taulell de novetats, tant de literatura traduïda, en tots els gèneres, com de l’assaig traduït, en totes les matèries, la presència del català és absolutament marginal i irrisòria (m’imagino que això sol ha de ser un problema per a les biblioteques a l’hora de fer les compres i oferir el que demanen i convé als seus lectors, per exemple).
Aquesta realitat significa que la majoria de lectors catalanoparlants s’inclinen a comprar en castellà allò que no troben en català i fa que l’hàbit de lectura en castellà es consolidi en la inèrcia que ja porta acumulada d’anys. Com s’explica que el 70% de la compra feta a Catalunya sigui en llengua castellana? Què fa que hi hagi aquesta enorme desproporció?
Parlo per experiència. Un editor català no es juga una milionada o un bon grapat de milers d’euros a traduir una obra, encara que sigui novetat, quan sap que es troba davant la indefensió d’un mercat captiu del castellà amb un diferencial potencial de lectors esfereïdor i d’una bona part de lectors catalans que llegeixen en castellà girats d’esquena, i quasi mai, quan l’obra ja ha estat editada en castellà, per valuosa i imprescindible que sigui per a la pròpia cultura. I totes aquestes obres són les que omplen els taulells, són les que seleccionen els llibreters perquè els proporcionen els ingressos, són les que alimenten els catàlegs de totes les editorials castellanes de fora i les d’aquí i consoliden la seva capacitat industrial. Només cal repassar les novetats d’editorials com ara Anagrama, Lumen, Tusquets, Alba, Acantilado, etc. En català no tenim cap editorial com Gedisa, Tecnos, Taurus, Crítica, Debate, etc., ni de més petites; les col·leccions d’assaig traduït són inexistents o ben minses, a les editorials catalanes…
Evidentment, els principals mitjans de comunicació de casa nostra estan girats cap a la modernitat, cap al present, cap a la novetat. Per tant, cap al castellà prioritàriament. Sense entrar en altres consideracions, que també hi són. I ja no parlem dels mitjans de fora i consumits aquí.
Avui dia només tenim una línia d’ajuda a la traducció literària d’altres llengües al català per part de la Institució de les Lletres Catalanes, amb una única convocatòria anual, que en la seva escarida dotació no té gens en compte la ferotge competència amb el castellà i la necessitat de respondre de manera immediata quan es produeix la demanda lectora i no al cap d’un any. És una relíquia històrica que perviu al llarg dels anys. De fet, ja ni ens recordem de quan es va crear.
La traducció d’altres llengües al català és doncs, per a mi, el moll de l’os, la segona pota, per a assolir el canvi en els hàbits lectors i transformar favorablement, a mitjà i llarg termini, el mercat del llibre en català.
Crec modestament que seria un error pensar que podem fer front i assolir algun objectiu deixant de banda l’ajut a les traduccions literàries i d’assaig al català, o bé que això es pot solucionar amb ajuts promocionals de tipus genèric, com ara ‘compreu llibres en català’, o bé particular, com ‘compreu-me el que acabo de publicar’. Fins i tot incentivant les llibreries per la venda en català. El pes de l’edició en castellà és tan enorme, els mitjans de comunicació estan tan abocats a la indústria castellana, que ofereix dia per dia les novetats internacionals en tots els ordres, que ningú no s’arrisca solet a canviar una tendència si no canvia de soca-rel l’oferta global en català.
És evident que fem algunes traduccions i que surten coordinades amb el castellà, sobretot, i quasi exclusivament, de novel·la, que tenen més públic, que busquen l’èxit i que poden confondre algú fent-li pensar que per això anem la mar de bé, però aquí s’acaba l’excepció, mentre el tant per cent de compradors en castellà i català es manté, com l’oferta, inalterable.
Pensar que un canvi en l’oferta es pot fer sense la implicació profunda, sostinguda i durant molts anys de l’administració catalana és com a mínim irresponsable. Tota la resta són articles de propaganda destinats a quedar bé o a justificar la incapacitat de tirar endavant les decisions que calguin. L’administració catalana, tant a Ensenyament com a Cultura, no pot amagar més el cap sota l’ala. Això val per a tots els governs que hem tingut, ja que el problema és endèmic. Depèn de nosaltres. L’augment de lectors depèn de la política educativa i cultural que promoguem. I, per favor: prou plans de lectura. Deixeu-nos tranquils! Estalviem propaganda i gastem el poc que tenim adequadament.
Josep Cots, director editorial d’Edicions de 1984
