L’auge de la sarna a l’estat espanyol

En l’última dècada s’ha detectat un augment notable de la incidència d’escabiosi (més coneguda popularment com a «sarna») a l’estat espanyol, sense que estiguen encara clares totes les raons que poden haver contribuït a això. La pandèmia de la covid-19 ha empitjorat encara més la situació i els dermatòlegs assenyalen que estan veient molts més casos que abans de la crisi sanitària. Resulta complicat conéixer quina és la magnitud exacta d’aquest increment de la sarna a l’estat, ja que aquesta malaltia no és de declaració obligatòria per part dels metges.

Hi ha diversos factors que els sanitaris remenen com a responsables de la major freqüència d’aquesta dolentia infecciosa de la pell causada per l’àcar Sarcoptes scabiei. Pareix probable que els confinaments, especialment el que va tindre lloc durant març de 2020 i que va durar diversos mesos en tot el territori nacional, van propiciar els contagis per aquest aràcnid, arran d’una convivència molt més estreta a les llars. A més, la saturació dels serveis sanitaris i la por a acudir al metge pel risc de contagi al SARS-CoV-2 va endarrerir els tractaments oportuns per a l’eliminació del paràsit, augmentat així les probabilitats de contagi a partir dels pacients afectats.

L’àcar responsable de la sarna sol necessitar un contacte directe, pell amb pell, entre persones per a la seua transmissió i, per això, l’amuntegament és un factor de risc. No obstant això, també és possible la infecció a través de peces de roba, roba de llit, etc. El contagi a partir de provadors de roba no és impossible, però sí molt poc probable pel temps limitat d’exposició i perquè aquest paràsit només pot viure uns 2-4 dies fora del cos humà i sol tindre hàbits nocturns.

Encara que la sarna pot paréixer una malaltia pròpia de segles passats, la realitat és que continua molt present en les zones més pobres del planeta, on el 10% dels xiquets i xiquets poden arribar a patir-la. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, al voltant de 200 milions de persones pateixen escabiosis, concentrant-se sobretot en països tropicals càlids i zones d’alta densitat de població.

L’àcar llaurador de la pell

L’escabiosi és una vella coneguda de l’ésser humà. El seu tret més representatiu és una intensa picor a la pell, que predomina ala nit. Les primeres referències a aquesta malaltia es remunten a l’any 482 a.C. en l’antic Egipte, encara que amb tota seguretat afectava les persones des de molt abans. Personatges il·lustres com Aristòtil van documentar en el seu moment la presència d’un «poll» que sortia de certes lesions de la pell. No obstant això, haurien de passar molts segles fins que la causa de la sarna quedara completament clara. No va ser fins a 1687 quan el metge Giovanni Cosimo Bonomo va identificar per primera vegada al culpable amb detall, gràcies a la invenció del microscopi: l’àcar Sarcoptes scabiei. Però la culpabilitat d’aquest diminut aràcnid va estar rodejada de gran controvèrsia científica i fins al 1834 no es va acceptar plenament la seua existència a la comunitat mèdica.

A diferència d’altres àcars que conviuen amb l’ésser humà i que són generalment inofensius (a excepció d’al·lèrgies), com els àcars de la pols o els àcars Demodex, Sarcoptes scabiei var. hominis és un paràsit obligat que provoca lesions característiques en la pell durant el seu cicle vital. Aquests animals amb quatre parells de potes (a la fase adulta), redons, blanquinós i amb gran quantitat d’espines estan especialitzats a parasitar única i exclusivament l’ésser humà, l’únic lloc on poden completar el seu cicle vital.

Les femelles (de 300-450 micres) i els mascles (150-250 micres) copulen en xicotets caus a la superfície de la pell i, després d’aquesta etapa, els mascles moren i les femelles excaven la capa més externa de la pell (l’estrat corni) per crear túnels d’uns 1-10 mm de longitud. És a aquests diminuts solcs on les femelles depositen els ous (30-50) durant 4-6 setmanes, fins que moren una vegada finalitzada la posta. Els ous eclosionen en tan sols 3-4 dies en forma de larves, passen per la fase de nimfa i arriben a la fase adulta en 12-15 dies.

En general, a una infecció típica solen haver-hi al voltant de 10-15 femelles excavadores. No obstant això, les persones immunodeprimides poden patir una infecció massiva d’aquests animals anomenada sarna noruega (o crostosa) en la qual hi ha milers o milions d’àcars llauradors sense quasi picor (per la mínima resposta immunitària). Aquesta forma de la  malaltia és greu, ja que pot presentar complicacions com infeccions que duen a la mort. A més, el pacient que ho pateix és molt contagiós degut a l’elevat nombre de Sarcoptes presents a la seua pell.

El llaurador de la sarna té preferència per zones amb plecs com els espais entre els dits, els canells, els colzes, les aixelles, la zona al voltant del melic, les natges… En si, la picor i les erupcions de la pell no són provocades pels danys directes que provoquen els diminuts àcars, sinó per la reacció inflamatòria que desencadena la presència de femtes i les proteïnes d’aquest aràcnid a l’interior dels túnels. Per aquesta raó, les persones que s’infecten per primera vegada poden tardar entre 5 i 15 dies a manifestar la característica picor (algunes poden tardar a sentir-ho fins a un mes), ja que és el temps que necessita la resposta immunitària. No obstant això, les persones que ja han passat la infecció anteriorment pateixen els símptomes tan sols 1-4 dies després del contagi, per ser una reacció inflamatòria molt més precoç.

Afortunadament, els tractaments farmacològics, si s’apliquen de manera correcta (a totes les persones infectades i que convisquen juntes) i durant prou de temps, són molt efectius contra els citats paràsits. Entre ells destaquen la permetrina al 5% aplicat a la pell, la ivermectina oral i la loció de benzoat de benzil al 10-25%. També és essencial per tallar els contagis la neteja de peces de roba, llençols i tovalles amb detergent a 60º C per a la destrucció del Sarcoptes. Aquells teixits que no puguen netejar-se poden guardar-se en bosses de plàstic hermèticament tancades durant un mínim de quatre dies per assegurar la destrucció dels àcars.

Esther Samper és Doctora en Medicina Regenerativa i comunicadora. 

Aquest article ha estat publicat a la secció «Medtròpolis» a la Revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací.