29.01.2017 - 22:00
|
Actualització: 29.01.2017 - 23:36
L’efervescència de la política catalana d’aquesta setmana ha deixat en un discret segon pla un acte fet al Parlament de Catalunya que mereixia titulars més generosos i compromesos. El dilluns 23 la presidenta de la cambra catalana rebia de mans del president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) un llibre únic: el Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya.
L’envergadura i la transcendència d’aquell encàrrec parlamentari, gestionat durant més de dos anys pel CAC, s’han camuflat darrere d’algunes referències cridaneres com ara ‘El CAC demana més diners per a la CCMA’ o ‘El CAC proposa una Netflix a la catalana’. No és ben bé això. No és tampoc, com algú ha dit, ‘El Llibre del CAC’.
Es tracta en realitat del primer ‘llibre blanc’ sobre les dinàmiques presents i les oportunitats de futur d’un ecosistema audiovisual català i en català, problemàtic. Mai no s’havia preparat cap informe tan complet, sistemàtic i documentat sobre l’evolució del sector audiovisual català situat en context, és a dir, en l’actual entorn tecnològic i en el marc de relacions europeu i internacional.
Un memoràndum general
El procés d’elaboració d’aquest memoràndum general sobre la cultura de l’audiovisual a Catalunya ha estat ardu i lent, no sols per la inexperiència d’un debat tan ampli, sinó també per la participació òbviament interessada de les diverses parts implicades (polítics, empresaris, professionals, experts, acadèmics).
Una de les gran virtuts que té el document és la preocupació central que el vertebra, des del bloc de diagnòstic fins al de les propostes d’actuacions i recomanacions. Quina preocupació? Com procurar les millors condicions de viabilitat d’un espai audiovisual en català per als pròxims anys. I no solament pensant en la Catalunya estricta, sinó també en benefici de tota l’àrea lingüística. El neguit per la llengua emergeix en tots els racons del discurs. En aquest sentit, el Llibre blanc aborda amb decisió els grans desafiaments actuals del català en l’audiovisual derivats de la implosió tecnològica, dels nous models de negoci i del canvi d’hàbits de consum en l’era digital global.
El paper actual i futur de la CCMA mereix un ampli escrutini. El document destaca les greus mancances existents: no hi ha mandat marc (acabat el febrer del 2016), no hi ha hagut cap contracte programa entre govern i CCMA després del vigent entre el 2006 i el 2009, TV3 ha sofert una dràstica reducció d’ingressos, arrossega una greu crisi de model amb pèrdua continua d’audiència, de competitivitat i de prestigi. Ara, el Llibre blanc no deixa de denunciar la distorsió estructural amb què topa la CCMA en el mercat per la doble competència que pateix: la del sector privat català i sobretot la de tot el sistema espanyol, públic i privat, via TDT, cable, satèl·lit i IPTV.
En relació amb la potenciació de la CCMA, a més de justificar l’increment anual de 137 milions del pressupost públic, l’informe introdueix una proposta realment innovadora respecte de la reorganització de la corporació per a encarar els desafiaments de la nova etapa. Proposa de dividir la corporació en tres unitats: la CCMA Editorial, la CCMA Producció i la CCMA Distribució. Ben segur que aquesta serà una de les propostes estrelles del document i del debat que en seguirà.
Un autèntic llibre blanc?
El Llibre blanc s’estructura bàsicament en dos blocs: un de diagnòstic sobre com la nova ecologia de l’audiovisual afecta Catalunya; i un segon dedicat a la definició de vuit eixos d’actuació i a un consegüent ‘pla d’actuacions’ estratègiques. El pla, que dona lloc a 135 accions o recomanacions, és digne de ser considerat atentament. Aporta múltiples idees i recomanacions sobre la planificació d’accions coherents d’acord amb l’objectiu final: assolir un ‘sistema audiovisual català sostenible i equilibrat’. Al meu parer, entre els vuit eixos d’actuació, tres són d’especial interès: el referit a la prestació de serveis públics audiovisuals com a vertebradors del sector (A.2); el que considera Catalunya com a ‘factoria de continguts audiovisuals d’excel·lència’ (A.4); i el que aborda les previsions sobre competències legislatives i de regulació de l’audiovisual (B.1).
Els dubtes apareixen quan les recomanacions pressuposen l’adopció de determinades reformes o d’iniciatives legals o de decisions amb implicacions econòmiques que requereixen acords polítics entre els governs de Catalunya i de Madrid o entre les forces catalanes. Moltes de les accions proposades impliquen canvis de regulació que ja d’entrada es preveuen inviables amb l’actual estatus polític entre Catalunya i l’estat espanyol. El sostre de l’autonomia no permet aixecar el vol…
D’una altra banda, moltes de les recomanacions no acaben en propostes concretes d’acció, sinó que es queden en recomanacions genèriques o en declaracions de bones intencions. Dos exemples: es parla de la necessitat d’acordar un nou model de gestió per a la CCMA, però no s’hi apunten criteris de revisió (model de consell, nomenament de president i membres, funcions, etc.); es proposa una estreta cooperació entre CCMA i els productors independents, però no se suggereix cap quota de producció independent en la programació ni en els catàlegs de la CCMA.
La singularitat d’aquest primer Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya pot explicar la seva condició d’informe a mig camí entre allò que sol ser propi dels ‘llibres verds’ (document d’una institució de govern per estimular la reflexió i la consulta sobre un tema concret; exemple: llibre verd sobre la BBC, juliol del 2015) i allò que sol ser típic dels ‘llibres blancs’ (document d’una institució de govern per al debat polític en un tema concret a fi de propiciar i adoptar unes polítiques amb el màxim consens possible; exemple: llibre blanc sobre la BBC, maig del 2016).
Segons el meu parer, si el document no acaba de ser un autèntic ‘llibre blanc’, amb formulació de polítiques i línies d’actuació que es tradueixin efectivament en acció de govern (d’un govern que fa valer la seva majoria al parlament) és per raó de la debilitat del seu encàrrec original. El parlament no l’encarregà al govern, sinó al CAC. És gran mèrit del CAC d’haver conduit a bon port l’encàrrec. Però és també manifestació d’una debilitat política que el Llibre blanc no pot superar.
Autonomia o sobirania?
Així, el no menys admirat Llibre blanc avança de la solidesa de les anàlisis de la situació a les fluctuacions d’unes propostes d’actuació sovint amarades d’una ambigüitat insuperable. És l’ambigüitat derivada d’una qüestió no resolta ni explícitament ni implícita: la qüestió central sobre la sobirania de Catalunya en aspectes fonamentals relatius a les seves competències en comunicacions i mitjans audiovisuals (espai radioelèctric, llicències de prestadors estatals, unitat de mercat, requeriments lingüístics, participació en organismes internacionals, regulació de l’IPTV, etc.).
La darrera recomanació de l’informe proposa la creació d’una comissió de seguiment de la implementació del Llibre blanc, coordinada pel CAC, amb participació de ‘totes les parts implicades’ i amb informes periòdics sobre el grau de compliment. El CAC, que el document proposa de reformar en la línia de l’Ofcom britànic, haurà d’assumir una missió quasi impossible. Perquè les grans línies de força que inspiren bona part de les recomanacions apunten a un horitzó de plena sobirania de Catalunya. Caldrà esperar al referèndum?
En definitiva, per la noble ambició de fer de la cultura audiovisual de marca catalana l’objecte de les seves preocupacions i aspiracions per al futur immediat, aquest Llibre blanc mereix una recepció entusiasta per part de la comunitat catalana i catalanoparlant. Tan entusiasta tanmateix, com crítica. La millor recepció serà la que obri i motivi un nou i ampli debat de tota la societat sobre les propostes i recomanacions fetes. I no menys important: serà la que provoqui també una profunda autocrítica en tota la classe dirigent.
