14.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 14.01.2018 - 23:51
L’Audiència de Barcelona farà pública avui al matí la sentència de l’anomenat cas Palau, vuit anys i mig després de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a l’històric edifici modernista i d’un llarg periple judicial. Els dos ex-màxims responsables de l’entitat, Fèlix Millet i Jordi Montull, s’encaren a penes de presó importants, però la fiscalia els va rebaixar la petició després de pactar amb ells dos la confessió del suposat finançament irregular de CDC a través de la constructora Ferrovial, cosa que el partit i l’empresa neguen i que ha pogut implicar, entre més motius, la dimissió d’Artur Mas al capdavant del PDECat aquesta setmana.
Acusats i advocats són citats a les 9.30 en una sala de jurat del Palau de Justícia on els lliuraran el CD amb tota la sentència i la part decisòria, amb les possibles penes, en paper. La sessió serà a porta tancada i després es comunicarà la sentència a la premsa.
Història d’un llarg procés
El cas Palau va començar durant la primera dècada d’aquest segle amb alguns anònims arribats a l’Agència Tributària i a la fiscalia en què es denunciaven irregularitats comptables en l’entramat del Palau de la Música Catalana, que incloïa la Fundació Palau de la Música, l’Orfeó Català i el Consorci del Palau, amb presència de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura espanyol. També la Sindicatura de Comptes va fer advertiments al parlament, com també un interventor de la Generalitat. Durant anys, aquests advertiments no van ser escoltats, però el 2008, el qui aleshores era fiscal de delictes econòmics, Emilio Sánchez Ulled, va voler saber què hi havia de real darrere aquells anònims. El juny del 2009 va presentar una querella que va recaure al jutjat d’instrucció número 30 de Barcelona, amb Juli Solaz al capdavant.
A final de juliol d’aquell any es va veure una imatge inusitada: els Mossos d’Esquadra entrant al Palau i enduent-se caixes de les oficines, i Fèlix Millet sortint per una porta lateral i amagant-se de la premsa amb un paraigua negre.
Tot i algunes proves i l’escàndol públic suscitat, no hi va haver detencions ni imputacions immediates. No va ser fins al setembre quan, acorralats, Millet i Montull van assumir públicament, i per indicació dels seus advocats (Pau Molins i Jordi Pina), que s’havien embutxacat fons de l’entitat cultural. Setmanes després van declarar per primera vegada al jutjat per malversació de fons públics, apropiació indeguda, falsedat documental, tràfic d’influències, emblanquiment de capitals, frau fiscal i delicte societari d’administració deslleial. Van ser posats en llibertat provisional. Poc després, Millet va canviar d’advocat i més endavant encara hi va tornar.
Tots dos van admetre que havien pagat despeses particulars com ara reformes de casa, electrodomèstics, viatges familiars i fins i tot els casaments de les filles de Millet amb diners de l’entitat. Ho van fer falsejant factures per a empreses externes o pròpies o traient grans quantitats de diners en efectiu dels comptes de l’entitat, extraccions que feien treballadors del Palau amb xecs bancaris o fins i tot lingots d’or.
Mesos després, ja el 2010, van sortir les primeres informacions que apuntaven a un possible desviament de diners del Palau a CDC per finançar el partit irregularment, diners que suposadament provenien de la constructora Ferrovial, un dels principals patrocinadors del Palau. El cas va passar a ser un escàndol polític.
La instrucció del cas va ser força lenta i accidentada, i el jutge Solaz va deixar el jutjat per anar a l’Audiència de Barcelona. El va substituir un magistrat que havia jutjat la corrupció d’Unió als casos Treball i Turisme, Josep Maria Pijuan, fins que se’n va anar a treballar a Andorra. Fou va ser substituït per José Julián García de Eulate, que va cloure pràcticament la investigació del cas, amb retards per recursos i entrebancs.
De la investigació principal, en va sorgir una peça separada sobre l’hotel que Millet i Montull volien que es fes en una finca del costat del Palau. Va ser per aquest cas, per suposades pressions a polítics municipals per obtenir la llicència urbanística, que van estar en presó provisional uns quants dies, però el juny del 2016 van ser absolts pel Tribunal Suprem.
Finalment, la secció desena de l’Audiència va rebre la peça principal el 2 de setembre del 2016, incloses 65 caixes amb 102 volums i 60.784 folis, més la documentació de les peces separades de situació. En la causa hi ha 38 parts processals: 16 acusats, 2 acusacions públiques, 4 acusacions populars o particulars, 5 responsables civils a títol lucratiu, com ara CDC i 11 entitats jurídiques com a responsables civils subsidiaris, bàsicament empreses de Millet i Montull o de proveïdors que van desviar factures.
El judici va començar l’1 de març del 2017 a l’auditori de la Ciutat de la Justícia, per falta d’espai al Palau de Justícia, seu de l’Audiència. Després de mig centenar de sessions, es va acabar el 16 de juny. Ara, set mesos després, se’n sabrà la sentència, tot i que sempre s’hi podrà presentar recursos en contra al Tribunal Suprem, que pot trigar dos o tres anys més a resoldre’ls.
Judici amb sorpreses i acusacions encreuades
Al començament del judici, Xavier Melero, advocat de CDC i del seu ex-tresorer Daniel Osàcar, va renunciar a més d’una trentena de testimonis polítics com ara Jordi Turull, Felip Puig, Pere Macias, Joaquim Nadal i Jordi Cañas. Durant tres mesos es va fer habitual a la Ciutat de la Justícia l’arribada de Millet en cadira de rodes empès per un ajudant, i bona part dels acusats i advocats esmorzant al restaurant del complex judicial a mig matí.
Les sessions més esperades van ser les declaracions de Millet i Montull, quan havien de confirmar el seu canvi d’estratègia en canvi que el fiscal Ulled els rebaixés la petició inicial de pena. Tots dos es comprometien a admetre que diners del Palau havien anat a parar a CDC. I ho van fer. Montull fins i tot hi afegí que la comissió irregular va passar del tradicional 3% al 4%, perquè ‘CDC volia més diners’. També ho va fer Gemma Montull, la gran beneficiada per la rebaixa de penes, tot i que va assegurar que ella no decidia res. En canvi, Osàcar ho va negar rotundament, però no va posar la mà al foc pel seu predecessor ja mort, Carles Torrent. Els diners, uns 6,2 milions d’euros, segons la fiscalia, es pagaren suposadament per mitjà de convenis entre la Fundació del Palau i la Fundació CatDem, propera a CDC, i mitjançant factures falses a proveïdors de CDC per a campanyes electorals. En canvi d’això, Ferrovial va obtenir presumptament adjudicacions d’obra pública com la línia 9 del metro o la Ciutat de la Justícia.
Mesos després, al final del judici, es va confirmar el pacte. En les conclusions definitives abans d’acabar el judici, la fiscalia va rebaixar a la meitat les penes de presó sol·licitades per a Millet i Montull i va demanar catorze anys i nou mesos per a Millet i deu anys i deu mesos per a Montull, en compte dels 27 anys i mig que demanava inicialment, perquè va tenir en compte els atenuants de dilacions indegudes, confessió i disminució del dany, pel fet d’haver pagat part dels diners defraudats. A tots dos els continuava demanant 22 milions d’euros de multa pels delictes de tràfic d’influències, emblanquiment de capitals, apropiació indeguda, falsedat documental i frau fiscal. Però la rebaixa més substancial va ser la petició per a Gemma Montull, ex-directora financera, a qui de primer demanava 26 anys de presó i després ho va rebaixar a dos anys per apropiació indeguda i falsedat i un any més per emblanquiment. Aquesta última pena proposava que la pogués substituir per 14.400 euros i 10 milions d’euros de multa. El ministeri públic ja no la considerava coautora dels delictes del seu pare i de Millet, sinó només còmplice, i li va retirar el delicte de frau fiscal. A Rosa Garicano, ex-directora general, li demanava nou anys i mig de presó i ara li demana tres anys i mig per apropiació indeguda, emblanquiment i tràfic d’influències, a més de 12 milions d’euros de multa. A tots els imports, cal afegir-hi les indemnitzacions a l’Orfeó, la Fundació del Palau, el Consorci i l’Agència Tributària, que superen els 25 milions.
La fiscalia també demanava set anys i mig de presó, que va augmentar a vuit, per a l’ex-tresorer de CDC Daniel Osàcar, que acusa dels delictes de tràfic d’influències i d’emblanquiment de capitals en concurs amb un delicte continuat de falsedat documental, i una multa de 20 milions. Per als dirigents de Ferrovial Pedro Buenaventura i Juan Elizaga reclamava una pena de quatre anys i mig de presó i 10 milions, i finalment va sol·licitar cinc anys de presó i la mateixa multa.
Als assessors legals i fiscals Raimon Bergós i Santiago Llopart, els demanava dos anys i 30.000 euros de multa, i a Edmundo Quintana, dos anys i deu mesos de presó i 530.000 euros de multa. Als tres representants d’empreses d’enviament de correus que presumptament van fer factures falses per al Palau –tot i que no ho van reconèixer– el ministeri públic els va mantenir la mateixa petició de penes, mentre que als dos empresaris que van admetre haver presentat factures de CDC perquè les pagués el Palau, els va admetre l’atenuant de confessió i els demana només penes de multa.
Intens debat sobre CDC i Ferrovial
El fiscal diu que l’import que presumptament va rebre CDC de Ferrovial a través del Palau de la Música en concepte de ‘comissions il·lícites’ per a l’adjudicació d’obra pública puja a 6,6 milions d’euros. Per això, ja va decomissar-se aquest import a la formació política, que va lliurar la seva seu central del carrer Còrsega de Barcelona com a fiança.
L’advocat de Ferrovial i de l’ex-directiu de l’empresa Pedro Buenaventura, Cristobal Martell, va insinuar durant el judici que CDC havia demanat diners al Palau de la Música per aportar-li la constructora com a patrocinadora. Segons ell, Millet va aportar fons al partit sense que Ferrovial ho sabés ni ho demanés, perquè les adjudicacions d’obra pública que va aconseguir la constructora van ser totalment legals, segons la seva versió. De fet, va criticar que cap acusació no hagués denunciat les adjudicacions ni hagués contradit una prova pericial que havia presentat la defensa per assegurar la plena legalitat de les adjudicacions. Així mateix, va recordar que l’ex-director general de l’empresa pública GISA Xavier Borràs havia dit que no havia tingut cap pressió per adjudicar obres a Ferrovial. Finalment, va assegurar que la constructora va tenir més adjudicacions amb el tripartit que no amb CiU.
Igualment, Martell va defensar que el patrocini del Palau per part de Ferrovial va ser totalment real, amb les contraprestacions adequades a l’import pagat per la constructora, i que les acusacions no han pogut demostrar el contrari.
També va intentar rebatre una anotació d’una secretària on es deia que calia parlar amb Osàcar després de parlar amb Juan Elizaga, director de relacions institucionals de Ferrovial. Segons Martell, hauria estat més escandalós al revés, però això implicaria que el Palau s’esperava a cobrar de Ferrovial abans de pagar a CDC, no per indicació de Ferrovial, sinó per indicació de CDC.
Martell també va atacar Millet i els Montull per la seva suposada confessió. ‘Quan el penedit té avantatges processals, posa-ho en quarantena’, va recomanar, demanant prudència al tribunal a l’hora de donar credibilitat a la versió de Millet i Montull durant el judici. En aquest punt, va posar en qüestió el paper del fiscal, car Millet hauria ‘vomitat la frase pel Telenotícies’ assegurant que Ferrovial finançava CDC a través del Palau, però sense donar-ne més detalls, contestant amb monosíl·labs com ‘sí’ o ‘no’ o dient que no ho recordava.
Per la seva banda, l’advocat d’Osàcar i CDC no dóna cap validesa ni credibilitat a les confessions de Millet i dels Montull perquè les exculpacions i incriminacions no han estat contrastades judicialment, i per tant no es poden tenir en compte. Osàcar, segons ell, no tenia capacitat d’influir cap funcionari que fes adjudicacions d’obra pública, tot i que admetia que els pagaments de Ferrovial al partit podien no tenir res a veure amb les adjudicacions.
Les altres acusacions
La Fundació del Palau i el Consorci –integrat per les administracions que atorguen subvencions públiques al Palau– demanen, respectivament, penes de 81 i 21 anys per a Millet i Montull, sense acusar CDC de lucrar-se a través de l’espoliació. La posició del Consorci va ser molt controvertida durant el judici. Si bé en la reunió del 12 de maig la direcció del Consorci, encapçalada per la Generalitat, va decidir de no acusar CDC, l’advocat va parlar amb l’organisme el dia 16 i el 17 al matí abans de començar la sessió on s’havien de presentar les conclusions definitives. No va rebre cap contraordre, tot i que se sabia que el parlament aprovaria una resolució a favor d’acusar CDC i que l’Ajuntament havia obligat a convocar una reunió pel 23 de maig. Però tampoc no va demanar cap ajornament per a presentar les conclusions. El lletrat va voler presentar unes noves conclusions, que sí que acusaven CDC, el 26 de maig, però el tribunal no les va acceptar perquè ja era fora de termini. La fiscalia també s’hi va oposar i va recomanar fer l’acusació al partit durant l’informe final. El lletrat del Consorci va protestar i va anunciar un possible recurs, però finalment no va seguir la recomanació del fiscal ni va fer cap acusació, encara que fos simbòlica, contra CDC.
Per una altra banda, la Fundació del Palau i de l’Orfeó va mostrar la seva profunda indignació pel ‘saqueig i espoli colossal’, i la ‘burla i el creixent desvergonyiment’ dels acusats a la institució. Per això, el seu advocat va expressar el ‘rebuig ètic i moral’, tot i que no té significat jurídic, i no acusa ni CDC ni Ferrovial.
L’advocacia de l’estat xifra el frau fiscal en 684.000 euros entre 2006 i 2009, tot i que només el 2007 va superar els 120.000 euros que impliquen delicte fiscal. Per aquest delicte acusa Fèlix Millet, Jordi Montull, Gemma Montull i l’assessor fiscal Edmundo Quintana. Demana set anys i tres mesos de presó contra Millet i Montull, cinc anys i tres mesos per a Gemma Montull i Quintana per delicte fiscal i falsedat documental, a més de multes milionàries. Si els acusats no poden pagar la responsabilitat civil corresponent, Hisenda demana que sigui la Fundació del Palau qui n’assumeixi els pagaments.
Finalment, l’acusació popular exercida per la FAVB, va qualificar Millet de ‘patrici poca-vergonya’. A més, va criticar que fallessin els mecanismes de control i atenció a alertadors, com les denúncies anònimes que arribaven a Hisenda o els advertiments d’un interventor de la Generalitat i de la Sindicatura de Comptes. Però, igualment, va criticar que després de l’esclat de l’escàndol el 2009, la institució continuï dirigida per la vice-presidenta d’aleshores, Mariona Carulla, que presideix tant la Fundació com l’Orfeó. En aquest sentit, va dir que caldria haver acusat més persones, com els industrials que van fer les obres particulars a casa dels Millet i els Montull i que van falsificar factures, les esposes dels dos ex-dirigents o treballadors del Palau com el secretari de l’Orfeó, Joan Segura, i la secretària de Millet, Elisabet Barberà.
També va criticar la posició del Consorci i la de la Diputació de Barcelona, que el juliol del 2015 va retirar-se del cas sense motiu aparent, just un mes després de presentar escrit d’acusació amb peticions fins a 67 anys de presó per a Millet i Montull, i pocs dies abans que hi hagués un canvi de majories a conseqüència de les eleccions municipals.
La FAVB demana 37 anys de presó per a Millet i 25 per a Montull i la filla d’aquest, Gemma, a més d’una indemnització global als acusats de 165 milions d’euros, 6,6 dels quals a CDC. L’entitat veïnal acusa Millet i Jordi i Gemma Montull de malversació de fons públics, delicte societari, apropiació indeguda, tràfic d’influències, emblanquiment de capitals, falsedat documental i frau fiscal. Demana 11 mesos per a Rosa Garicano, l’ex-directora general. La resta de penes van dels sis mesos als quatre anys per als responsables de CDC, Ferrovial i empreses proveïdores. L’acusació popular també demana penes de multa o indemnització fins a 57 milions en el cas de Millet, 33 per a Jordi Montull, 27 per a Gemma Montull, 13 per a Daniel Osàcar, 11 per a Rosa Garicano i 6,6 per als dos directius de Ferrovial i CDC.
