L’atac als aparells mòbils deixa entreveure que l’Hesbol·là és una “societat en armes”

The Washington Post · Susannah George, Suzan Haidamous

Beirut. Els atacs israelians al Líban aquesta setmana, que han convertit cercapersones i transceptors portàtils (walkie-talkies) en bombes, semblen haver tingut com a objectiu la vasta xarxa de reservistes i operatius logístics de l’Hesbol·là, segons que diu gent afí al grup militant i testimonis oculars.

Hom creu que la majoria dels trenta-set morts eren combatents, basant-se en els avisos de defunció publicats pel grup. Segons el Ministeri de Salut del Líban, dos eren infants. Entre els morts i els més de 3.000 ferits –molts, cecs o mutilats–, hi havia treballadors d’hospitals, un botiguer, un mecànic de cotxes i un professor, persones que no eren militants a temps complet però que estaven connectades amb l’Hesbol·là d’alguna manera.

Els atacs, de fet, han proporcionat una rara visió del funcionament intern de l’Hesbol·là, una organització militar, política i social que és alhora notòriament secreta i profundament arrelada en la societat libanesa.

Tot i que és considerada una organització terrorista pels Estats Units i els seus aliats europeus, l’Hesbol·là té un gran suport a les regions xiïtes del Líban. I proporciona llocs de treball i serveis que el govern libanès, arruïnat, no pot oferir. Als suburbis de Beirut i al sud del país, el grup gestiona hospitals, institucions de benestar social, sindicats i empreses de construcció. L’Hesbol·là i els seus aliats controlen 40 escons dels 128 del parlament del país.

Joseph Bahout, director de l’Institut de Política Pública de la Universitat Americana de Beirut, diu que l’atac il·lustra la profunditat i l’abast de la influència de l’Hesbol·là al Líban: “No és una petita milícia clandestina, és una mena de societat en armes –diu–. És una organització horitzontal enorme que ha impregnat tota la societat.”

Dimarts, milers de cercapersones del grup van explotar simultàniament a tot el país –a cases, supermercats, taxis i al carrer– i es desfermà un pànic generalitzat i els hospitals es van col·lapsar. Centenars de ràdios bidireccionals van esclatar l’endemà i augmentà el carnatge i la confusió.

L’Hesbol·là havia distribuït els dispositius preparats aquesta primavera als seus membres com a alternativa als telèfons mòbils, que el grup temia que fossin rastrejats per Israel, enmig d’una campanya d’assassinats selectius. Alguns dels cercapersones es van donar a combatents actius, segons fonts pròximes; alguns altres formaven part de la reserva del grup –a punt per ser cridats com a combatents en cas d’una guerra a gran escala– o treballaven en institucions civils com ara hospitals.

“Aquells que utilitzen els cercapersones no tenen una feina i prou”, ens va dir un libanès afí a l’Hesbol·là, que manté l’anonimat. Es referia a qüestions confidencials, tot dient que els membres sovint fan uns quants papers alhora, dins de l’organització.

“L’objectiu era colpejar l’estructura de la resistència, però això no ha passat”, va dir el cap de l’Hesbol·là, Hasan Nasrallah, en un discurs desafiant dijous passat. Nasrallah va prometre de continuar els atacs a Israel, que el grup ha estat fent d’ençà del 8 d’octubre en solidaritat amb Hamàs a la Franja de Gaza. Els intercanvis d’artilleria com més va més intensos amb l’exèrcit israelià han fet desplaçar desenes de milers de persones a banda i banda de la frontera. “Serem capaços de superar aquesta prova amb el cap ben alt”, va afirmar.

Malgrat aquesta arrogància, aquí la gent està espantada i traumatitzada. Colpits de fa anys per les dificultats econòmiques i la disfunció política, diuen que el seu país no pot suportar gaires cops més.

“Un clima de por impregna ara la vida quotidiana al Líban”, deia un grup d’experts en drets humans de les Nacions Unides en un comunicat dijous. “Aquests atacs violen el dret humà a la vida, sense cap indicació que les víctimes fossin cap amenaça imminent i mortal per a ningú en aquell moment”, continuava el comunicat, que demanava una “investigació ràpida i independent.”

Als suburbis del sud de Beirut, dimecres s’hi van fer funerals per algunes de les víctimes dels atacs amb cercapersones. Entre elles, hi havia dos combatents de l’Hesbol·là, un assistent d’hospital i un nen d’onze anys.

Gairebé tots els assistents entrevistats per The Washington Post van dir que coneixien algú que havia mort o havia estat ferit en les explosions. Alí, un treballador de l’aeroport que només va donar el seu nom de pila per por de parlar sense el permís de l’Hesbol·là, recordava com les explosions de dimarts van ser totes alhora, i semblaven venir de totes direccions.

Va explicar que tan sols al seu carrer quatre persones van resultar ferides, incloent-hi un venedor de fruita. “Eren civils”, deia. Preguntat per què portaven cercapersones distribuïts per l’Hesbol·là, va respondre: “En aquesta zona, tothom forma part de la resistència.”

Els experts estimen que l’Hesbol·là té 50.000 combatents actius i desenes de milers més de reservistes. Els cercapersones es van distribuir àmpliament entre el cos de reserva, segons una persona propera a l’Hesbol·là, i s’utilitzaven per convocar-los al servei, ja fos per combatre, tractar els ferits o fer unes altres tasques.

“Aquesta categoria és la més vital dins les files de l’Hesbol·là, perquè és formada per persones que tenen feines però que estan disponibles quan les necessiten”, va dir.

La comunicació entre els membres més alts del grup, i amb les posicions de primera línia a la frontera entre Israel i el Líban, es fa per mitjà d’una altra xarxa amb cable, va afegir la mateixa font.

Però algunes figures destacades també van rebre cercapersones. L’ambaixador de l’Iran al Líban, Mojtaba Amani, va rebre ferides a la cara i a la mà en l’atac de dimarts, segons un funcionari regional que parla sobre l’incident amb la condició d’anonimat. I Mohammed Mahdi, el fill adult d’Ali Ammar, un membre del parlament per l’Hesbol·là, hi va morir.

Ammar va dir a un canal libanès que la mort del seu fill representava “el sacrifici suprem en la defensa de la nació.”

Muhammed Nour Adeen, l’assistent d’hospital mort dimarts, portava el seu cercapersones per feina, segons que van dir els seus amics i companys de feina a The Washington Post durant el seu funeral. Dues dones que treballen en la gestió de l’hospital van dir que acabaven d’arribar al seu torn quan van sentir un soroll fort i un impacte.

Al principi, les dones van pensar que hi havia hagut un accident de cotxe fora. Després van adonar-se que l’explosió havia estat dins l’edifici. Molts treballadors de l’hospital van resultar ferits, segons que ens van explicar, també amb la condició d’anonimat, per la por de ser entrevistades sense el permís de l’Hesbol·là.

Muhammed Kanj, d’onze anys, havia anat a casa d’un veí dimarts per veure un amic. El cercapersones, propietat del pare del seu amic, era a l’habitació on jugaven els nens quan va començar a emetre un senyal acústic, explicava la seva tia, Safa Kanj, de 59 anys.

Muhammed va morir i el seu amic va quedar ferit.

“Tot just havia començat l’escola. Tenia una personalitat encantadora, era un nen feliç”, va dir Safa Kanj, mestra jubilada. Ara està preocupada per mantenir la resta de la família segura. “No sabem què ens faran ara”, deia, tot assenyalant els telèfons mòbils que portaven molts dels assistents al funeral.

Moments després, es va sentir una forta explosió a l’extrem de la multitud que assistia al funeral. Els testimonis van dir que el walkie-talkie d’un conductor voluntari d’ambulància havia esclatat. Els guàrdies de seguretat de l’Hesbol·là van demanar a crits a la gent que apaguessin els telèfons i retiressin les bateries de les seves ràdios.

Dijous no es van fer funerals públics.

Bahout explica que els atacs han deixat l’Hesbol·là exposat, perquè la informació pública sobre els morts i ferits és aprofitada per les xarxes d’intel·ligència estrangeres.

“No és la primera vegada que han estat penetrats”, diu, en referència als informes que expliquen que una xarxa de comunicacions compromesa va portar a l’assassinat per part d’Israel del comandant de l’Hesbol·là Fuad Shukr a final de juliol. “Però en termes de magnitud, això que ha passat ara és molt diferent.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb