L’astronomia i l’espai en la gran pantalla

El cine ha explorat molts aspectes de la ciència, des dels viatges en el temps fins a l’enginyeria genètica i la realitat virtual. En aquest article, em concentraré principalment en l’astronomia i l’astrofísica, i em fixaré en algunes qüestions simples. S’han representat correctament els conceptes científics? En aquells casos en què la ciència encara no ha fixat una posició definitiva, ha plasmat el cine correctament les especulacions dels científics? Ha arribat a inspirar la direcció de noves investigacions científiques?

Un dels principals temes de la ciència-ficció ha estat sempre el dels viatges espacials. Fins i tot en els primers dies del cine ja hi havia una pel·lícula que especulava d’arribar a la Lluna. En Viatge a la Lluna hi ha poca ciència i pocs efectes especials, l’arribada de la càpsula a la Lluna és més aviat còmica. Però el mètode utilitzat per a arribar-hi, dins d’una càpsula disparada per un canó, ja havia estat proposat per Jules Verne en la seua novel·la de 1865 De la Terra a la Lluna. Des del punt de vista actual, ser disparat des d’un canó sembla absurd, ja que la tremenda acceleració mataria els viatgers a l’instant. Però la mera idea d’imaginar un viatge físic a la Lluna era un fet amb el qual l’audiència no estava familiaritzada en aquell moment. El llibre de Jules Verne, i potser en certa manera la pel·lícula de Méliès, van ser la inspiració per als vertaders viatges a la Lluna de la dècada de 1960.

En el món real el viatge a la Lluna va ser molt més complex que en la seua versió cinematogràfica i, al mateix temps, el resultat, a pesar de ser transcendental i meravellós, va ser una mica avorrit: no hi havia selenites esperant capturar els astronautes, que es van limitar a plantar una bandera i arreplegar mostres de roques. Les pel·lícules sobre viatges espacials es van tornar més sofisticades amb el pas de les dècades i reflectien una varie­tat de temes de la literatura de ciència-ficció. Poden dividir-se principalment en dues categories: aquelles que mostren viatges espacials de manera realista, principalment dins del nostre sistema solar, i aquelles que tracten idees especulatives sobre els viatges interestel·lars a velocitats superiors a la de la llum.

Des de finals de la dècada dels anys trenta del segle passat i fins a començament dels seixanta, durant la que es coneix com l’«edat d’or» de la ciència-ficció, els viatges espacials dins del nostre sistema solar se solien mostrar mitjançant coets cada vegada més complexos. El 1933 el personatge de les vinyetes Buck Rogers va arribar per primera vegada a la gran pantalla en un curt de deu minuts titulat Buck Rogers in the 25th Century: An interplanetary battle with the Tiger Men of Mars, (“Buck Rogers en el segle XXV: Una batalla interplanetària contra els homes tigre de Mart”), dirigida per Harlan Tarbell i projectada en l’Exposició Universal de Chicago. Més tard, el 1939, Universal Pictures va produir una sèrie de Buck Rogers composta de dotze pel·lícules dirigides per Ford Beebe i Saul A. Goodkind. Els coets de Buck Rogers, a pesar de no ser especialment realistes, mostraven el viatge espacial de la manera com ho imaginava el públic de l’època. Altres viatges realistes es poden trobar també en les pel·lícules Rocketship X M (1950), Project Moonbase (1950) o Destination Moon (1950).

Però la referència clàssica sobre viatges espacials científicament rigorosos és, clarament, la pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai (1968). El film, dirigit per Stanley Kubrick, i amb guió del mateix director i de la llegenda de la ciència-ficció Arthur C. Clarke (que després la convertiria en una novel·la), imagina un futur pròxim amb estacions espacials avançades, bases lunars i un viatge tripulat a les llunes de Júpiter. No ens ha de distraure el fet que tot això ocórrega en un suposat 2001 (ben bé podria ser 2101), perquè la ciència s’hi té en compte de manera excel·lent. És el primer exemple cinematogràfic de ciència-ficció «dura» (és a dir, científicament exacta). La nau espacial que parteix de la Terra va predir l’aspecte que tindria el transbordador espacial. L’estació espacial que orbita la Terra gira per generar «gravetat artificial» mitjançant força centrífuga. El viatge a Júpiter costa molts mesos a bord d’una nau espacial propulsada per energia nuclear, que també té una secció giratòria per a generar gravetat. La pel·lícula es va gravar un any abans de la missió Apol·lo a la Lluna, i mostra com podria ser realment el viatge espacial en un futur no molt llunyà.

2001 s’ocupa també d’altres temes com la intel·ligència artificial i la vida extraterrestre, però la seua atenció al detall científic és molt notable.

Llegiu l’article complet en la web de Mètode.

Miguel Alcubierre. Doctor en Física i investigador titular en l’Institut de Ciències Nuclears de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), del qual és director des de 2012. La seua àrea d’investigació és la relativitat numèrica. Dins d’aquesta àrea s’ha concentrat en la simulació de fonts d’ones gravitacionals, particularment en la col·lisió de dos forats negres. És membre del Sistema Nacional d’Investigadors, i de l’Acadèmia Mexicana de Ciències. El 2009 va rebre la Medalla al Mèrit en Ciències de l’Assemblea Legislativa del Districte Federal.

Què és Mètode?