‘Last call’, o això que ve ara

Tot i que la sentència estava filtrada des de divendres, tot i que el dia d’ahir estava escrit des de fa més d’un any, en el moment de sentir els números de la loteria macabra –13, 12, 11, 10, 9–, molts catalans ens vam quedar en blanc.

Ja era ara. Ja és ara.

Ara per a mi, ahir per a vosaltres, els experts començaven a disseccionar les aberracions contingudes en els cinc-cents folis de la venjança espanyola. Al carrer, les primeres concentracions començaven a circular per les venes del país camí d’uns nodes principals: Sants, aeroport del Prat, estació del TGV a Girona, i encara no sabíem res de l’acció sorpresa a Barajas. A una galàxia de distància, el cabdill del PSOE acabava el seu discurs –’cautivo y desarmado…’–, mentre el fantasma del 15-M arrossegava les cadenes apel·lant a una Espanya que no existeix, i que no té l’aire d’existir mai.

L’espanyolisme institucional repetia per a si mateix això de l”etapa superada’, amb aquell autoconvenciment amb què repeteix que són una democràcia –perdó pel rodolí– consolidada: l’operació ha estat ràpida, la dissidència política ja sap el final que l’espera, el missatge ha estat clar: abandoneu tota esperança. Arribats al clímax de la seua orgia autoritària, no se’ls acudeix que aquesta esperança abandonada va ser justament el detonant d’on som ara, dit en fets: que si la sentència contra l’estatut ja va ser prou gota per a vessar el vas, què no haurà de suposar la condemna dels seus representants polítics i socials.

També ara mateix, ahir per a vosaltres, el tertuliam del seny i la moderació es remou a les cadires parlant de ‘fracàs col·lectiu’, d’actuar amb contenció i de saber gestionar les emocions. Com si no hagués passat res, continuen amb la trampa de sempre: la de suposar un combat equilibrat per a adreçar-se subreptíciament als independentistes, implorant-los que ho deixin córrer d’una vegada, que ja ho han provat i unes voltes es guanya, i unes altres es perd; un cop més, forts amb el feble i febles amb el fort: aquest exercici que, aplicat al procés independentista, s’ha donat a conèixer succintament com a ‘equidistància’.

Una altra de les llegendes que se senten avui, com ahir i suposo que demà, és que això ja no tracta d’independentisme, que tracta de democràcia. Que ja no és una qüestió d’independència, sinó de drets fonamentals de tots els contribuents. Que a partir d’ara, per impedir un desnonament o per protestar contra qualsevol injustícia pots acabar tancat nou anys i acusat de sediciós. No sé a qui pretén estovar, aquesta extrapolació, però és evident que si els liders socials condemnats no fossin independentistes, pels mateixos fets pelats, de què sedició i de què nou anys.

Prou de diluir el problema per guanyar-se la compassió de qui no s’hi sent concernit: això tracta d’independència, ras i curt, o dit en llenguatge internacional, de dret d’autodeterminació. I si un altre dia volem parlar de la retallada de drets de la llei mordassa, parlem-ne, denunciem-la, en això també ens hi trobarem, però fer olla barrejada amb totes les lluites contra el poder és tan il·lús com pensar que a l’estat totes les protestes li són iguals. Això d’ahir, d’avui, tracta dels drets polítics i civils d’uns milionets de ciutadans a qui l’aparell judicial, policial, mediàtic, polític de l’estat on viuen considera enemics i a qui els té reservat un codi penal ad hoc. No, no tots els protestants són iguals, encara que, en el fons, protestem per aconseguir les mateixes coses.

No calen més explicacions que la realitat. Siguem econòmics, no malbaratem una energia que necessitarem per a altres menesters. Pel que fa al carrer, és aviat per a saber si serem capaços d’acabar el que el 3-O vam deixar pendent, però no és tard per a entendre que no ens queda més remei. Molts de nosaltres recorden el Primer d’Octubre i el trencament emocional amb Espanya –el concepte– per part d’una nova fornada d’independentistes. Molts tenen l’1-O com un punt de no-retorn per a Catalunya –el concepte, també. Amb tot, el dia del referèndum, una porció dels empadronats, legítimament, va decidir no formar-ne part. Doncs ara, a partir de les sentències, ningú no es pot escapar de la pregunta; a hores d’ara, tothom d’aquest país ja sap o està a punt de saber en quina mena de futur vol viure. Això és el que hi ha, no hi ha res més a explicar, qui vulgui que pugi i qui no, no. Com diuen als aeroports: ‘Last call’.