25.08.2017 - 06:00
Sorgit en els carrers i places de tots els pobles i barris de Catalunya, l’associacionisme és el moviment més popular i identificatiu de la societat catalana. A diferència de les expressions artístiques, fonamentades gairebé sempre en la creació individual, la pràctica associativa reclama i exigeix la col·laboració entre desenes o centenars de veïns. La taula rodona L’associacionisme del nou estat, organitzada el 18 d’agost per l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català en el marc de la 49a Universitat Catalana d’Estiu, ha ofert elements de diagnòstic fonamentals que caldran ser debatuts amb més deteniment.
Tots els membres de la taula, formada per Vicenç Villatoro, Francesc-Marc Àlvaro, Josep Fornés, Oriol Cendra, Pere Baltà i Joan-Ramon Gordo, han coincidit en un tret fonamental: cal plantejar-se els reptes i possibilitats del moviment associatiu des de la perspectiva vital dels seus practicants. No pas com un col·lectiu amorf i vaqüí no sotmès a unes condicions vitals molt concretes. Explorar la història de l’associacionisme és útil i inspirador sempre i quan no es caigui en una nostàlgia merament evocadora que impedeixi la necessària actualització que tot moviment social demana. Caldrà transformar-se, això vol dir adaptar-se als canvis socials, per mantenir l’essència participativa i cohesionadora que defineix l’associacionisme.
Llegeix l’article sencer a Tornaveu, fent clic aquí.
