20.12.2020 - 21:50
El Consell per la República ha fet aquest cap de setmana un pas endavant important. La constitució de l’Assemblea de Representants i l’aprovació del reglament electoral obren la porta a la institucionalització del seu parlament, que és la peça bàsica per a definir què és el Consell. I la publicació del manifest “Preparem-nos” és una aportació aclaridora no únicament de la intenció del Consell sinó d’un possible full de ruta que l’independentisme rupturista es marca com a propi. L’absència d’ERC a l’acte i la presència de Junts, CUP, Demòcrates i PDECat és també un senyal.
Les seixanta pàgines del manifest són, efectivament, una proposta d’acció, de la qual es deriven tres idees bàsiques:
1. Que el procés d’independència és un continu, que ha tingut diverses fases, totes lògiques i comprensibles, inclosa la fase de lluita d’aquests tres darrers anys contra la repressió. El manifest afirma que la resistència d’aquests tres anys ha servit per a afeblir l’estat espanyol, sobretot la capacitat de reacció tant interna com a escala europea, i per a enfortir la població i la consciència que la independència pot tenir un preu personal que cal estar disposat a assumir. L’afebliment causat a Espanya és el que ha de fer possible ara, segons el text, una avinentesa millor que la del 2017 per a consolidar la república.
2. Que el bloc social independentista té una dimensió suficient per a presentar immediatament un nou envit a l’estat espanyol, l’anomenat “desbordament democràtic”. Un nou envit que no ha de ser pas un referèndum, perquè el resultat del Primer d’Octubre és vigent i no ha canviat res que en qüestione el resultat, sinó que ha de consistir a “disputar el poder”, cosa que es pot entendre –diria– per prendre’l.
3. Que les institucions autonòmiques tenen un paper a fer-hi, però ja no és el paper central, com semblava el 2017. Així doncs, la idea que el Consell per la República ha d’exercir d’Autoritat Nacional Catalana i ha de guiar la confrontació a l’interior i els esforços internacionals és un canvi de guió significatiu.
Sobre això, hi ha dos aspectes clau a comentar, que són en definitiva els que faran realitat aquesta proposta ambiciosa i audaç o no. El primer és la legitimació del Consell per la República i el segon, el conjunt d’accions que proposa i que podrien portar al punt que marca el manifest.
Quant a aquestes accions, el document assenyala conceptes genèrics però diu que un dels errors del 2017 va ser d’explicar massa coses. És cert. Però també és veritat que la gent està desencantada de les jugades mestres i el tu-ja-m’entens i ja no se’n fia. De manera que el Consell, si vol atorgar credibilitat a la proposta, haurà de ser més concret i haurà de trobar l’equilibri entre no revelar pistes i parlar clar. Un equilibri gens senzill.
Tanmateix, ara el punt clau de tota aquesta estratègia és la legitimació del Consell. El Consell per la República té avui inscrits menys de cent mil ciutadans, una quantitat clarament insuficient per a presentar-se com a això que vol ser. Per tant, només en la mesura que centenars de milers de persones s’apunten, s’inscriguen, al Consell, podrà exercir de manera real el paper d’autoritat nacional catalana pretès. I per això les eleccions a l’Assemblea de Representants són una fita major, segurament la més important.
Un instrument per a la revolució democràtica catalana
El Primer d’Octubre, ho he repetit moltes vegades aquests anys, no va ser tan sols un pas endavant del punt de vista de l’alliberament nacional, sinó que també va significar un apoderament popular radical, que va qüestionar completament la manera de fer de la política oficial i el sistema en què vivim. I en aquest context, la convocatòria d’una assemblea parlamentària popular, elegida amb un sistema que no poden controlar ni l’estat espanyol ni els partits polítics ni els grans poders, pren una significació excepcional.
I és evident que la legitimació històrica que aporten al Consell el govern a l’exili i el pacte de legislatura serà clarament superada per les eleccions a l’assemblea. Aquestes eleccions ho determinaran tot: del funcionament o les propostes del Consell per la República a la tria del president.
La discussió partidista entorn de la presidència actual de Carles Puigdemont em sembla, per això mateix, d’una mirada especialment curta –per més que siga fins a un cert punt comprensible, atès que som enmig d’una campanya electoral i que al punt on som avui ja fa molt de temps que hi havíem d’haver arribat.
Però, siga com siga, després de les eleccions a l’Assemblea de Representants seran els 121 membres d’aquest parlament popular republicà que tindran a les mans totes les decisions, inclosa la formació del Consell de Govern i el nomenament del president. De manera que la decisió sobre si el president Puigdemont ha de ser president del Consell per la República o no també serà fora de l’abast dels partits i de Puigdemont mateix. Que les votacions siguen a persones i no a partits i tinguen base territorial directa implica una remarcable renúncia al control de la institució per part dels dirigents actuals. Sense oblidar que, en qualsevol cas, la presència de diverses sensibilitats polítiques ara mateix ja invalida la pretensió que tot plegat és tan sols –o és bàsicament– un espot electoral destinat a afavorir els uns o a posar entrebancs als altres.
El missatge clau i central, per tant, és que el Consell per la República serà allò que els ciutadans, concretament els ciutadans inscrits com a tals en el cens, voldran. Ja es veu que no és fàcil que la gent ho entenga, perquè aquesta és una jugada llarga que proposa una gran innovació i que no té gran cosa a veure amb la política tal com l’hem entesa fins ara. I també per aquesta raó no sorprèn gens que haja costat tant d’arribar-hi. Però, dit això, les peces ja són totes posades i ara tot dependrà de si la gent s’ho creu o no i de si s’hi apunta o no.
L’Assemblea de Representants del Consell de la República pot significar un tomb en el procés d’independència i al nostre país podria tenir un paper històric decisiu com el que tingueren el Dáil revolucionari irlandès el 1918 i el Congrés d’Estònia el 1989. Però això dependrà, en primer lloc i sobretot, de quanta gent en forme part. I tots hem de ser ben conscients de la importància que té –tant els qui ja tenim la ciutadania digital com aquells que encara no la tenen.
