Larysa Mykhailova, l’enginyera nuclear de Txornòbil que ajuda els compatriotes a fugir de la guerra

Larysa Mykhailova és una enginyera nuclear ucraïnesa de cinquanta-sis anys. L’explosió de la central de Txornòbil va coincidir amb el final dels seus estudis i hi feia les pràctiques. El seu ex-marit també hi treballava com a enginyer. La catàstrofe va ocórrer quan Mykhailova estava de permís per maternitat. Vivien a Ivànkiv, a només cinquanta-dos quilòmetres de la central i a una vintena de la zona més afectada.

A causa de l’accident, Mykhailova no ha exercit mai la professió. Bona part de la vida l’ha dedicada a ajudar famílies ucraïneses afectades per la radiació. Es dedica en cos i ànima a la fundació valenciana Junts per la Vida, que facilita aquells viatges entre Ucraïna i València que cada estiu veiem i són notícia. Ara la fundació ha activat una operació de rescat per a traure tanta gent com siga possible de la zona de guerra i dur-los a un lloc segur.

El dolor pels xiquets

“Tots els xiquets d’Ivànkiv són els nostres xiquets, els nostres fills. En conec cada família, cada xiquet. Tinc un grup de WhatsApp amb les famílies, ara els escric per preguntar-los com estan i molt poca gent em respon. No hi ha llum i no hi ha comunicació. I els qui em responen em diuen coses horribles, ens pregunten… La gent s’ho passa molt malament”, diu per telèfon a VilaWeb.

A la fundació, Mykhailova feia la paperassa per a l’acolliment temporal dels xiquets i viatjava amb ells els estius al País Valencià per fer-los de monitora. Així és com va conèixer Vicent Carsí, un pirotècnic de Carlet amb qui fa vuit anys que es va casar. Quan Rússia va envair Ucraïna, Mykhailova, Carsí i la resta de la família eren allà perquè la filla gran es casava. El vestit de la núvia i l’esmòquing del pare van quedar oblidats al penja-roba quan van pujar a l’avió de l’ambaixada que els va repatriar. Vicent Carsí, un dels propietaris de la pirotècnia Tamarit d’Alfarrasí, va disparar la mascletà de diumenge que va tenyir el cel de València amb els colors blau i groc de la bandera ucraïnesa. Van ser moments de molta emoció i de molta reivindicació.

Larysa Mykhailova no ho va poder veure perquè dijous al matí se n’havia tornat a anar. Divendres va arribar a Polònia, a la ciutat de Przemsyl, a prop de la frontera, que s’ha convertit en un gran centre de recepció i d’ajuda de refugiats. L’àrea d’actuació és un gran centre comercial que estava mig abandonat i ara ha esdevingut una babel de vides migpartides, famílies desintegrades i futurs incerts. S’hi han instal·lat diverses organitzacions humanitàries i sanitàries i voluntaris. També és la base de molts mitjans de comunicació que documenten aquest èxode que, segons l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, serà el més gran a Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

Mykhailova atén la telefonada de VilaWeb i de qualsevol altre mitjà que s’hi posa en contacte. Hi ha mala cobertura i la conversa s’interromp cada volta que algú li pregunta alguna cosa. De fons sentim com respon en ucraïnès. Vol que tothom veja, que tothom sàpiga, que tothom prenga consciència del que passa al seu país. No vol saber res dels polítics. “En pagaran el preu”, diu.

Explica que la seua missió és contactar i atendre les famílies ucraïneses que ja tenien contacte amb famílies valencianes. Dilluns al matí va arribar el primer autobús a València i, de mica en mica, n’aniran arribant més. “Les famílies valencianes intenten estar en contacte amb les ucraïneses, però alguns ho passen molt malament, perquè són en zones ocupades i ara no en poden eixir.”

Els desplaçats arriben cada volta més cansats a la frontera. “Veuen que portem gent a Espanya i ens demanen ajuda. Ens arriben missatges de tot arreu i intentem organitzar-ho. Acabem d’atendre una família que ha fet set dies de camí. A la frontera pateixen molt, perquè hi ha moltíssima gent fent cua per a passar. Hi ha molts nervis entre ells. Una dona ens ha contat que hi ha empentes sense tenir en compte que la majoria són xiquets o persones grans. La gent està desesperada i vol eixir del país.”

Sense noves del seu fill

Mykhailova té un altre fill de trenta-tres anys, però fa dies que no en sap res. “No hi tinc cap contacte i estic molt preocupada. M’agradaria saber on són ell, la meua nora i el meu nét. Espere que estiguen en un lloc menys perillós i que això s’acabe prompte. També tinc molts amics que s’han quedat allà.” També hi ha l’ex-marit, que s’ha jubilat fa poc, i amb qui té bona relació. Tampoc no en sap res.

Com que va viure la catàstrofe de la central, li demanem si ara té uns sentiments semblants. “Allò va ser molt dramàtic, però molt més local. Va afectar una zona molt gran de terreny, però era un petit tros de Rússia. Ara l’afectació és a tot Ucraïna. Davant els ulls de tothom, hi ha un país de quaranta-quatre milions d’habitants, i els russos estan destrossant les ciutats i trencant les vides de la gent. La vida de la gent ha quedat partida per la meitat després de la invasió.”

La solidaritat de Polònia i el dolor de no poder fer-hi més

Larysa Mykhailova explica que tant el govern polonès com els ciutadans d’aquell país s’han bolcat amb les persones que fugen de la guerra. Diu que l’organització funciona molt bé, que tothom que arriba és registrat. “Els donen llit, menjar i roba, perquè molts arriben sense res. La gent de la ciutat és molt amable també amb nosaltres, que treballem al centre, ens donen suport i bones paraules i ens demostren que pateixen pels ucraïnesos”, diu.

“La gent arriba sense res. No han pogut agafar res de casa. El més difícil és ajudar les persones grans i els malalts. També hi ha infants molt menuts, hi ha mots nadons. És aquesta gent a qui donem prioritat. Per a mi és molt dolorós dir que sí a una persona i a una altra dir-li que no perquè no hi ha lloc a l’autobús.” I conta la història d’una família. L’home va morir de càncer fa molt poc i la dona ha travessat la frontera sola amb una xiqueta de cinc anys i suplicava que les pujaren a un autobús, però eren plens.

No sap quan tornarà a València

No sap quan tornarà a València. Voldria que fos prompte, però diu que cada dia arriba més i més gent. “Com a ucraïnesa, tinc el deure d’ajudar el meu país. Jo vaig tenir la sort de poder eixir amb el comboi de l’ambaixada, i ara tinc la necessitat d’ajudar. Al vespre estic molt cansada i m’adorm de seguida. Avui he parlat amb una amiga i li he dit que preferesc no veure les notícies, perquè tinc por de veure alguna cosa o alguna persona que conec. Preferesc no veure-ho.”

Ací interromp la conversa. Demana disculpes. Té molta feina, diu.