06.08.2017 - 22:00
Si fins i tot l’art de carrer, l’art que en teoria sorgeix del poble, queda capturat pel poder, el missatge és clar i, sobretot, molt preocupant. El panorama artístic de la ciutat de Bangkok, considerada un dels focus artístics i culturals més potents d’Àsia, es troba actualment atrapat pel règim de la Junta Militar, al poder des del cop d’estat del 2014. Bona part de la programació cultural no s’escapa de la censura oficial. Mentrestant, algunes petites galeries, la majoria situades al voltant del carrer Silom, opten per donar veu als artistes emergents i reconeixen la por, entre els membres del sector, de les represàlies o la presó.
Des que l’exèrcit tailandès va donar el cop d’estat, el 22 de maig de 2014, les mesures repressives han anat creixent. Es tradueixen com més va en més arrests arbitraris, dirigits a artistes i treballadors de la cultura que qüestionen la monarquia i el poder militar que va pujar al poder amb l’excusa de mantenir la cohesió del país i el respecte a la institució monàrquica.
Fa dos anys, el cas de dos joves estudiants condemnats a dos anys de presó per haver insultat la monarquia va transcendir a la premsa internacional com la mesura més dura presa per les autoritats fins aleshores. Els jutges deien que l’obra de teatre que havien representat, que parlava d’un regne fictici, era una calúmnia contra la família reial, institució intocable a Tailàndia. Aquest cas, que jutjava una acció que va tenir lloc abans del cop militar, representava un toc d’atenció al sector. El passat mes de juny, alguns militars van visitar dues galeries d’art de la ciutat per retirar-ne algunes de les peces exposades. Una d’aquelles peces era una fotografia que homenatjava les protestes dels samarretes vermelles –seguidors de l’ex-primer ministre Thaksin Shinawatra, expulsat del govern en un cop d’estat el 2006 i ara a l’exili–, que el 2010 van deixar més de noranta morts. Aquesta ha estat una de les manifestacions més recents de la censura, però anteriorment els soldats ja havien vetat films, seminaris acadèmics i, fins i tot, desfilades de futbol universitari en diverses parts del país.
Mentrestant, els grans equipaments d’art contemporani de la ciutat tenen una programació que prové directament dels organismes governamentals. El cas més paradigmàtic d’aquest control de l’art per part del poder es viu aquest estiu amb l’exposició que el Bangkok Art and Culture Center (BACC) ha fet sobre del rei Bhumibol, mort l’octubre del 2016. El monarca és el protagonista d’una exposició d’art contemporani en la qual han participat alguns dels artistes murals més importants del país i que és visible en gran format en una de les parets del nucli comercial de la capital. L’exposició col·lectiva porta per títol In rembrance of HM King Bhumibol: The Supreme artist i ha estat organitzada per la Fundació del BACC i comissariada pel professor Apinan Poshayananda. També una galeria privada del mateix centre mostra aquests dies una exposició d’escultures en honor al monarca amb el títol de His soul. Aquesta mostra descriu, segons que es pot llegir en el panell expositiu mateix, ‘no solament el rol del rei, sinó també de l’home d’estat, del pare, de l’amant, del professor, del pintor, de l’ésser espiritual i de l’home ordinari’. Un text que demostra el caràcter diví que els tailandesos atorguen a la figura del desaparegut monarca. De fet, des de la mort del rei, és habitual sentir a la ràdio algunes cançons pop compostes en el seu honor per músics tailandesos.
El comissari d’exposicions irlandès Brian Curtin, establert a Bangkok des del 2000 i que actualment regenta l’espai H Gallery Bangkok, certifica que, aquests últims anys, hi ha hagut ‘una creixent institucionalització de l’art a Bangkok’, amb l’aparició del BACC i el Museum of Contemporary Art (MOCA) i també, recentment, el MAIIAM obert a Chiang Mai i la inauguració de la pròxima Biennal que tindrà lloc a Bangkok, finançada pel govern. ‘He treballat pel govern de Tailàndia, de manera que sé perfectament com actua la maquinària burocràtica’, diu. ‘Si el finançament és governamental, què podem esperar?’ Curtin assenyala, però, que hi ha escletxes per a la dissidència, com ara els films del director de cinema independent Apichatpong Weerasethakul i els treballs dels joves artistes Tada Hengsapkul i Jakkai Siributr, que, segons ell, exploren maneres de parlar de manera crítica sobre Tailàndia ‘sense ser del tot explícits’.
Petites galeries com ara Speedy Grandma, dirigida per la jove Lee, de 35 anys, intenten mostrar la feina d’artistes emergents. Aquest mes de juliol, s’hi exposa l’obra que en anglès es titula Being there, de l’artista local Adisak Chocksongsaeng, que es basa en el sentit d’una cançó tradicional tailandesa que diu ‘Lae-chiwit-nan-pen-khong-rao’, que significa ‘la teva vida és teva’, i mostra fotografies d’escultures efímeres fetes amb objectes quotidians. Lee, que no vol dir el seu nom real per por de represàlies –’Podria anar a la presó per dir què penso’, m’assegura abans de començar a parlar–, afirma que ‘els grans equipaments no es preocupen per l’art contemporani’. ‘Els artistes que conec fan art polític, és clar, estan compromesos amb la democràcia.’ Sobre si ha pensat d’anar-se’n del país per poder expressar-se sense por, la seva resposta és clara: ‘Jo no vull anar-me’n perquè crec que aquí puc fer coses. Només obrint un espai com aquest ja fas alguna cosa i ofereixes una alternativa als museus més dominants.‘ Les xarxes que es creen entre artistes gràcies a les noves tecnologies poden servir de contrapès, tot i que l’ofec econòmic continua essent l’amenaça més gran per a mantenir vius aquests projectes. ‘Obrir-ho és fàcil però mantenir-ho, no tant’, diu ella. ‘La majoria dels artistes o gent de la cultura de Bangkok ens coneixem però no acabem de tenir un moviment col·lectiu que ens doni força.’
Tot i la tendència a la institucionalització, continuen obrint-se locals nous. Fa tres mesos que s’ha obert un espai anomenat Head in the clouds, conduït per Bhunnawat Uraiwong, de 25 anys, i Wasit Chindaporn, de 26. Ells asseguren que el seu objectiu és donar suport als joves artistes. ‘Volem donar-los l’oportunitat de mostrar el seu art i vendre’l’, diu Uraiwong. ‘A Tailàndia és molt difícil que els joves puguin exposar’, assegura. Ells es financen mitjançant tallers de pintura que fan a la planta superior d’aquest espai situat a la part antiga de Bangkok.
Segons que confirmen moltes persones vinculades al món de l’art de Bangkok, s’han fet diverses crides a l’ordre que sembla que tenen com a objectiu posar al seu lloc tots els individus que s’atreveixen a alçar la veu contra el règim militar. Entre els joves artistes, hi ha una barreja de por, ganes de ser crítics i lluitar per la democràcia. La comunitat internacional, de moment, observa aquesta situació des de la distància, potser sense ser conscient de com el poder de la Junta Militar i de les elits vinculades a la monarquia va prenent terreny a la llibertat d’expressió.
