29.09.2017 - 22:00
Aquest 1 d’octubre és un dia decisiu per a l’art d’estar junts. Trobo aquesta formulació de la política –l’amor i la cura del bé comú i l’art d’estar junts– en la declaració de Saragossa de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat a propòsit de la situació catalana present. Me l’han feta arribar aquesta setmana plena de manifestos a favor del referèndum de demà. És un text molt reflexiu, una carta adreçada al president del govern espanyol i al president de la Generalitat, als quals demanen que ‘apostin urgentment pel retorn de la política’. Se l’han llegida, els dos homes a qui va adreçada? No ho sé pas. El que m’importa més és que l’art d’estar junts és imprescindible d’entrada per a la societat catalana: entre nosaltres, els que anirem a votar i els que no aniran a votar. Tancar els ulls a la divisió no és bo.
Estic pensant en la setmana que ve i més, però també en demà diumenge. A la cua per a votar hi haurà gent del no, del vot en blanc, del vot nul. Diguem-ho tot, no tinguem manies, no fem veure que només importa el sí. Alegrem-nos que més gent que no pensava participar en el referèndum ho faci. Al costat de la gent del sí. És entre tots plegats que cal practicar l’art d’estar junts. Ho estic escrivint i em demano fins a quin punt els lectors d’aquest diari en som conscients, de la urgent necessitat de practicar aquesta idea de la filòsofa Simone Weil, aquella dona que va venir a Barcelona vestida de miliciana i que des de les conviccions cristianes més fondes es va plantejar el sentit i les actuacions dels partits i el sentit mateix de la política i de la pau. Espero que demà diumenge siguem molts els que anem a votar, que ho fem junts, sigui quin sigui el vot i fins l’abstenció, i que junts construïm l’endemà i el futur.
Les dones de la WILPF (sigles angleses de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat) apel·len en el seu escrit a una altra filòsofa, la italiana Luisa Muraro: política és ‘allò que interromp el mecanisme de les relacions de força tant al món com a les nostres ànimes’. Són paraules que interpel·len idees molt arrelades: sobre la repressió en nom de la legalitat i la democràcia, i sobre la imposició de criteris d’organització col·lectiva en nom de la llibertat i de la democràcia. Pel que fa a la societat catalana, la que volem construir en aquest segle XXI, el verb ‘interrompre’ és de màxima importància. Interrompre rutines violentes: físiques, morals, polítiques, culturals, simbòliques. L’art d’estar junts. La resistència pacífica indepe ho sap. Ara toca estendre-ho.
Un apunt històric sobre la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat. Té una trajectòria que l’avala, massa desconeguda. És l’organització de dones de més llarga trajectòria advocant per la pau. Va nàixer el 1915, enmig de la I Guerra Mundial, quan més de mil dones, procedents tant dels països en guerra com neutrals, es van reunir a l’Haia per mirar d’aturar la guerra. Van aprovar una vintena de resolucions que van posar les bases de la regulació internacional de negociació de conflictes i d’arbitratge, que van fer arribar a diferents mandataris. En un sentit profund, van ser les mares de les Nacions Unides. La seva filosofia va alimentar els catorze punts que van donar llum a la Societat de Nacions amb què es va cloure la guerra, precedent de l’ONU. De l’organització que a través de dos experts ha alertat aquests dies, juntament amb tantes altres veus, que les mesures del govern espanyol davant el referèndum català poden col·lidir amb els drets humans fonamentals.
A la capital aragonesa les dones pacifistes es van reunir dissabte passat, un dia abans que els càrrecs electes dels partits a favor d’un referèndum català que van ser segrestats durant hores per la ultradreta, que no els deixava sortir. L’art d’estar junts, la política entesa així, no travessa bons moments, però no n’hi ha d’altra. No pot haver-hi una altra política de debò que no sigui aquesta.
