L’art del futur és aquí

Ja hi tornem a ser. La responsabilitat d’escriure cada quinze dies per aquesta finestra privilegiada. I la necessitat de fugir de la temptació de fer circumloquis sobre temes d’actualitat que, ho confesso, sóc incapaç d’acarar amb perspectives originals: la pandèmia, Messi i el Barça o les baralles entre els partits independentistes. O sobre els Borbons. Sobre això últim només un apunt: no calia esperar que el rei espanyol se’ns presentés com un faldiller corrupte per saber que la monarquia és una institució abjecta. I, en aquest sentit, les fotografies que molts polítics catalans –molts dels quals catalanistes– es van fer somrients al costat d’aquell personatge funest, o del seu fill, tan funest com el seu progenitor, no sé si és bo que les oblidem.

Fujo de l’actualitat majoritària, doncs. I em proposo de fer un exercici d’estratègia crítica: recomanar un programa cultural que es desenvoluparà aquest mes de setembre a Barcelona i –la situació hi obliga– per les xarxes. Exercici estratègic, dic, perquè en la situació en què es troba el món cultural no podem perdre l’esperit crític, especialment en relació amb la deixadesa de les institucions respecte de la cultura, però tampoc no ens podem emocionar més del compte. Amb el risc de convertir el paisatge cultural català en terra erma.

D’aquí a uns quants dies es faran un seguit d’actes sobre l’art electrònic. I què és això, us deveu preguntar alguns? Bàsicament, un tupus de creació que es vol relacionar amb la societat del present i fer-ho amb els mitjans tecnològics actuals. Amb riscos estètics evidents, és clar. Estem tan acostumats als materials i a les tècniques artístiques del passat, sovint heretades de les classes nobiliàries, que alguns arrufen el nas quan senten la paraula ‘art’ associada a elements tan quotidians com la televisió, els ordinadors, els algorismes invisibles, els mòbils o internet. I encara més quan aquestes propostes artístiques actuals s’escapen dels gèneres antics i es relacionen amb la ciència, la robòtica, l’ecologia, l’era digital, per exemple.

Enguany, el festival de referència d’aquest àmbit, Ars Electronica, amb seu a Linz (Àustria), fundat l’any 1979, en comptes de cancel·lar-se ha volgut irradiar el seu esperit innovador cap a 120 ciutats del món. Aprofitar-se de la tecnologia globalitzada per a trencar, també en això, amb aquesta convenció rància dels festivals centralitzats. Una d’aquestes ciutats és Barcelona. No endebades l’art català sempre ha tingut representants en aquesta esfera de l’art electrònic i interactiu. I des de fa anys compta amb la col·lecció Beep, una de les més importants d’Europa.

En concret, la proposta de l‘Ars Electronica Garden Barcelona conté tallers, taules rodones i una exposició a l’Arts Santa Mònica que reunirà les produccions i adquisicions més recents de la Col·lecció Beep, a més de tres obres produïdes expressament a partir d’unes beques concedides als artistes Roc Parés, Mònica Rikić i Santi Vilanova. La cosa promet.

Hi ha una cultura que se’ns presenta com la distracció per la distracció. Habitualment, juga al camp de la tradició, sense cap risc estètic. N’hi ha una altra que també pot distreure (Bertolt Brecht deia que quan l’art és bo sempre entreté), però que juga amb les claus de la contemporaneïtat. Que això també es pot fer amb els mitjans artístics convencionals, com la pintura o l’escultura, és cert. Però si pretens acostar-te des de l’art als problemes actuals de la ciència i la tecnologia sembla lògic de pensar que segons quins dispositius t’hi acompanyen més versemblantment que no el pinzell o el cisell.

Em sembla important que, en aquesta crisi originada per la pandèmia, que també és crisi cultural, de profunditats insondables ara mateix, però que deixarà petja, no anem donant voltes només a la preservació del passat. L’art i la cultura no pot viure del museu i prou. Sempre explico que en els discursos dels successius presidents de la Generalitat d’ençà de Jordi Pujol, quan parlen d’art català es remunten molt lluny (al romànic o el gòtic), però a tot estirar arriben a Tàpies. El present no saben com tractar-lo. I el futur de l’art els incomoda, directament. Per no ser com ells, hem d’acostar-nos a l’art més viu del moment, que serà, si tot va bé, el que ocuparà els magatzems dels museus del futur.

Nota: Quan ja havia lliurat l’article, m’assabento d’una altra proposta cultural molt interessant, Errant, amb un programa en què les pràctiques artístiques contemporànies dialoguen amb el patrimoni paisatgístic, arquitectònic, històric i industrial de la demarcació de Lleida. És bo de saber que, tot i les dificultats, la cultura més atrevida no s’atura.