29.10.2024 - 21:40
I
La involució autonomista que representa la pèrdua de la majoria independentista al parlament i la investidura d’un govern espanyolista no és pas conjuntural sinó estructural. La independència no es va saber mantenir, però és un fantasma que ha bloquejat irreversiblement el sistema de dominació espanyol sobre Catalunya, que només és concebible, per part de l’estat, en termes de submissió política incondicional i de colònia extractiva interior. Una situació d’aquest ordre no permet de pensar cap estratègia que contempli la possibilitat d’utilitzar les institucions autonòmiques com a intermediàries per a la independència ni tan sols en les condicions més favorables: recuperació d’una majoria formal al parlament per part d’ERC, Junts i la CUP, amb satèl·lits oportunistes inclosos.
II
Si no hi ha una força política de nova planta que comenci a dirigir el moviment amb un objectiu estratègic insubornable (independència unilateral), una tàctica audaç (ruptura sistemàtica de la dominació de l’estat en tots els fronts i espais) i formes de lluita innovadores fins al col·lapse colonial (combinació de protesta i creació d’estructures de país on afermar la República Catalana), el moviment es tancarà en bucle. A diferència dels anys del procés, quan es podia pensar que els partits independentistes assumirien la direcció política del moviment, ara no hi ha cap politja de transmissió política (ni tan sols potencial) entre el carrer i les institucions. De manera que, per molt que ens mobilitzem, forjarem una nova moral reivindicativa que no tindrà sortida política en termes de contrapoder; tornarem a caure en la dinàmica del sistema autonomista (rutina del poder establert per les institucions sotmeses a l’estat) que s’alimenta de l’apatia de la gent; quedarem de nou a mercè d’una repressió de l’estat més dura i sofisticada sense les eines d’autodefensa que només pot ensenyar, proporcionar i sostenir una combinació d’activisme i direcció política fèrriament lligats.
III
Una direcció política no sorgeix per generació espontània, no ens és donada per molt que pontifiquem sobre “bons governs”, ni s’improvisa quan més la necessites. Per tant, no podem covar l’esperança que el propi moviment la creï pel seu compte fins a assolir la independència i sostenir-la. Si calgués, n’hi hauria prou d’analitzar la incapacitat del propi moviment per a aprofitar les circumstàncies favorables, creades en moments decisius, amb eines de lluita i organització adaptades a la situació i les relacions de força: consultes, manifestacions, eleccions plebiscitàries, referèndum, marxes, ocupacions d’espai públic, talls d’infraestructures, enfrontaments amb la policia, etc. No és menys cert que, si no hi ha moviment, no cal una direcció. Però, què hi havia abans, l’ou o la gallina? Una pregunta retòrica, perquè, en la pràctica, representen una reproducció en distintes fases, igual que la relació entre moviment i direcció política.
IV
En tertúlies, xarxes o congressos de partit, se senten un munt de referències a una imprescindible “regeneració democràtica” que ens diferenciï de la corrupció immanent al sistema espanyol. Aquesta demanda ja és, en si mateixa, un embrió de direcció del moviment, perquè parteix d’una anàlisi de la realitat política i encamina les accions que se’n deriven a un objectiu politico-moral: establir una relació sanejada entre la voluntat ciutadana i les institucions representatives. Ara bé, si jo dic que, mentre continuem sotmesos al sistema constitucional espanyol, aquesta “regeneració democràtica” és impossible, també estic oferint un embrió de direcció política, però de signe contrari. Si el moviment tria el primer camí, voldrà dir que encara creu que els ciutadans, en general, poden covar esperances que el sistema és millorable gràcies a la sang transfosa pel carrer a les institucions via partits polítics “regenerats”. En canvi, si el moviment tria el segon camí, significa que no creu en la possible regeneració del sistema institucional autonòmic sotmès a Espanya, perquè la lluita radical per la independència, que és un acte deliberat de la fundació de la llibertat, ja comporta una nova ètica política, que inclou la “regeneració democràtica”.
V
Per poder intervenir correctament en tots els àmbits i espais de l’alliberament nacional, paga la pena de fixar-se en la diferència tàctica, organitzativa i de formes de lluita que separen els dos camins de direcció política esmentats. En el primer cas, adoptaríem una tàctica reduccionista (“el moviment no dóna més de si”); evolucionista (“de mica en mica, s’omple la pica”); i possibilista (“encara resta un espai intermedi entre el carrer i les institucions que cal aprofitar”). Aquesta posició parteix d’un punt de vista acumulatiu de les lluites: tard o d’hora, la quantitat sostinguda en el temps farà el salt cap a la qualitat, que un “partit integrador” –una mena de “casa comuna de l’independentisme”– serà capaç d’aprofitar. Però la història recent ens diu que, en el terreny economico-social i ambiental, després d’anys i panys de lluita popular, el sistema només fa concessions assimilables des de la seva pròpia evolució, però no tolera cap mesura que capgiri les condicions del seu domini cec i autosuficient; mentre que, en el terreny politicoinstitucional, la lliçó del procés és clara: dotze anys d’acumulació de lluites de tota mena (2006-2017) i a tots els nivells fins a l’esclat democràtic i popular del Primer d’Octubre no van ser tolerats pel sistema europeu i espanyol. En resum, aquest camí de direcció política reduccionista, evolucionista i possibilista, propi del sistema autonomista, dissol l’antagonisme, que és el fulcre al voltant del qual ha de girar la consciència independentista.
VI
El segon camí de direcció política posa l’antagonisme al bell mig de l’escena política a fi d’investir tothom de la consciència que no hi pot haver reduccionisme, evolucionisme, ni possibilisme en l’enfrontament amb l’estat. L’estratègia consistirà, doncs, a unir la voluntat d’independència amb la proclamació i sosteniment de la República Catalana desenvolupant formes i moments de lluita que alimentin l’antagonisme i que siguin, alhora, vehicle actiu de l’alternativa de país que volem crear, des del model econòmic fins a les infraestructures, els serveis i la inclusió social, la posició internacional, les finances, o la defensa del territori. La lluita en tots els fronts contra el sistema imposat per Espanya contindrà el germen d’allò que l’ha de substituir, incloent-hi la participació popular en la construcció del nou estat i el sosteniment de la República proclamada, amb actes massius de desobediència civil, defensa de les posicions guanyades i autodefensa enfront de la repressió, organització-base i xarxa territorial.
VII
Fer la independència no casa amb un “bon govern” paternal o amb una superposició del “partit integrador” sobre el moviment, sinó amb el necessari “desgovern” del sistema establert i l’autonomia política de la multitud mobilitzada, en el camí de constituir la República des del poble, amb el poble i per al poble. Si en volen dir “populisme”, el nom no fa la cosa, però el poder serà per als qui l’aixequin des de baix. O no hi haurà independència.
A Junts no n’han après res.
