16.06.2016 - 10:13
Els traços d’un llapis en ocasions poden convertir-se en bales, sobretot si surten de la mà d’un humorista gràfic. Les vinyetes còmiques han esdevingut una escletxa d’evasió per la crítica i la sàtira al llarg de diverses dècades, especialment en els moments de més repressió, com els règims autoritaris i dictadures. I a Catalunya, quin humor es fa? Existeix un estil d’humorisme gràfic català?
Ja des dels seus inicis, les caricatures i les tires còmiques van aparèixer en les revistes catalanes de 1841 per criticar la política econòmica de l’aleshores regent, el General Espartero, o per mofar-se del germà de Napoleó, Josep I Bonaparte, conegut com a Pepe Botella.
Des de llavors, alguns acudits han escrit part de la història de Catalunya. Un dels més simbòlics és el que publicà Joan Garcia Junceda a la revista ¡Cu-cut! l’any 1905, en plena Restauració, que desencadenà l’assalt militar a la redacció de la revista i de La Veu de Catalunya. No obstant això, els acudits no es van fer un lloc entre les pàgines de la premsa diària catalana fins l’any 1923, quan la llibertat va quedar lligada de mans i peus per la dictadura de Primo de Rivera i es va voler anar més enllà de les lletres impreses.
Un cop entrats al segle XXI, l’humor gràfic tampoc ha escapat de protagonitzar episodis punyents de ressò internacional com l’atac terrorista a París contra la revista Charlie Hebdo. Les caricatures i acudits van tornar a ser el punt de mira i font de debat de l’opinió pública sobre el servei i els límits la llibertat d’expressió en la sàtira i l’humor. Segons Miquel Ferreres, humorista gràfic d’El Periódico, els principis del propi humorista han de marcar els límits, per això Ferreres admet que hi ha coses en certes revistes que personalment no faria mai. “L’humor de Charlie Hebdo ha estat percebut per la gent musulmana no violenta com una agressió cap a ells, cap a la gent que està entre dos focs, que treballa a occident però és fidel a la seva religió” afirma el dibuixant d’El Periódico, “posar tots els musulmans dins el mateix sac, deixar-los tots de fanàtics i d’idiotes pot convertir-se en un mal servei de l’humorisme”.
Comptat i debatut, però, podem dir que hi ha un humorisme gràfic català? Sembla que sí que hi ha algunes característiques compartides. En Toni Batllori i en Miquel Ferreres coincideixen a endevinar una certa contenció en l’estil, la forma i en el tracte com un tret propi de la majoria d’humoristes catalans en contraposició a l’ús d’una estètica que tendeix al grotesc. Tanmateix, és impossible d’establir una generalització en aquests termes.
Per altra banda, el diari Ara ha optat per una via trencadora amb el seu espai De fit a fit de Jordi Duró. Segons el propi Duró, no es considera un humorista sinó un dissenyador gràfic que utilitza totes les eines del disseny, des del collage fins al dibuix, per expressar l’opinió sobre un tema sense que la finalitat sigui sempre l’humor. “Segueixo el mateix procés que en una portada de llibre o qualsevol altre projecte de comunicació” afirma Duró. Tot i haver abandonat el llapis i la tinta xinesa, les idees plasmades a la pantalla de l’ordinador estan inspirades en els mateixos referents que els altres humoristes gràfics catalans, models com en Cesc o en Perich.
Al seu torn, Jaume Guillamet, Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i expert en història de la premsa, situa la clau en el marc de referència: “Tot el que és producció intel·lectual té un marc mental i teòric i de referències sociològiques molt clares. Si dibuixes per diaris de Barcelona és diferent que si dibuixes per diaris que es llegeixen a Madrid”. I recorda, a tall d’exemple, un acudit de Chumy Chumez, l’humorista d’origen donostiarra establert a Madrid des de ben aviat i fins a la seva mort el 2003. A la vinyeta un terratinent ensenya la meseta castellana al seu fill i li diu “hijo mío, un día todo esto será tuyo”. Explica Guillamet que a Catalunya aquest acudit “no té sentit” perquè tradicionalment la propietat de la terra ha estat diferent i no existeixen els latifundis. Així doncs, independentment de la llengua de les bafarades, els referents socials, culturals i polítics tracen els límits de l’humor gràfic català.
