08.10.2017 - 22:00
Una bona part de la premsa espanyola i alguns dirigents del PP i de Ciutadans han demanat reiteradament al senyor Rajoy que en cas que el Parlament de Catalunya pretengui dur a terme una declaració d’independència i desenvolupar-ne els efectes, l’estat espanyol activi l’article 155 de la constitució. La seva estratègia és pública: per mitjà d’aquest article, pretenen dissoldre el parlament i convocar noves eleccions. Amb quina esperança? Que els partits independentistes no es presentin a unes altres eleccions autonòmiques i els partits unionistes, malgrat que reuneixin molt pocs vots, tinguin finalment l’anhelada majoria d’escons al parlament. Però aquesta estratègia té, com a mínim, dos problemes: un de jurídic i un de polític (a banda algun d’ètic, pel fet trampós de voler fer veure que has guanyat en una competició havent jugat sol).
El problema jurídic és que el president de la Generalitat no pot ser destituït ni substituït en les seves funcions per ordre del ‘presidente del Gobierno de España’, ni aplicant l’article 155 de la constitució. I dissoldre anticipadament el parlament i convocar eleccions només ho pot fer el president de la Generalitat. Ningú més. Què preveu aquest article 155CE? Preveu literalment el següent: si una comunitat autònoma no compleix les obligacions que la constitució o unes altres lleis li imposen, o actua d’una manera que atempta greument contra l’interès general d’Espanya, el govern espanyol, amb el requeriment previ al president de la comunitat autònoma i, en cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per a obligar-la al compliment forçós d’aquestes obligacions per protegir l’interès general esmentat. I en l’apartat segon d’aquest article 155 s’hi especifica que ‘per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat anterior, el govern espanyol podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes’.
D’aquest article és tan important el que es diu com el que no es diu. La literalitat d’aquest article no permet al govern de l’estat espanyol saltar-se la llei que vulgui (per exemple, l’estatut d’autonomia), senzillament perquè el govern de l’estat espanyol està obligat a complir totes les lleis, sense excepció. Aquest article 155 CE només permet al govern espanyol de ‘donar instruccions’ a totes les autoritats de les comunitats autònomes (que no és poc!), però no l’eximeix de complir la llei, i per tant, les mesures que es preguin i les instruccions que es donin no poden contradir la llei. L’estatut d’autonomia de Catalunya (que és llei orgànica de l’estat espanyol) estableix que el president de la Generalitat només pot ser elegit pel parlament (art. 67.2) i entre les causes de la seva destitució (art. 67.7) no hi hi figura la decisió política del president del govern espanyol, ni tan sols amb l’aval del senat. I el mateix estatut estableix que l’únic que pot dissoldre anticipadament el Parlament de Catalunya i convocar eleccions és el president de la Generalitat (art. 66). La dissolució anticipada del parlament i la convocatòria d’eleccions consegüent és una decisió política que l’estatut atribueix a la responsabilitat exclusiva del president (art. 75), una competència indelegable, perquè és personalíssima del president de la Generalitat. No la pot delegar en ningú, ni en el vice-president ni en cap altre conseller (inclòs, si n’hi hagués, el conseller primer). Ningú més pot exercir aquesta atribució, i l’estatut explicita que ni tan sols en els casos extrems que el president morís o fos inhabilitat per una condemna penal ferma, qui el substituís interinament (el vice-president) tampoc no podria dissoldre el parlament (art. 67.8) sinó que, en aquests casos, caldria que el parlament elegís un altre president.
Aquest article 155, que era conegut com ‘la clàusula Companys’ entre els parlamentaris i els assessors jurídics que el van redactar l’any 1978, s’assembla –però no és igual– a l’article 37 de la Llei Fonamental de Bonn, perquè s’hi va afegir la referència a les actuacions greument atemptatòries contra l’interès general d’Espanya i el requisit del requeriment desatès sense fixar un termini ni una manera de determinar-lo. Un requisit no menor, que es podria considerar que n’impedeix l’aplicació pràctica perquè enlloc no s’estableix qui pot fixar aquest termini. No obstant això, l’article 155 no ho permet tot, malgrat que és un article que està redactat conscientment per donar molt de marge d’actuació al govern de l’estat espanyol (amb tota una sèrie de conceptes jurídics indeterminats que no s’han volgut determinar per llei en gairebé quaranta anys). En concret no permet que, per obligar una comunitat autònoma a complir una llei, el govern de l’estat espanyol en pugui incomplir una altra. Per protegir l’interès general d’Espanya no es poden vulnerar drets ni incomplir lleis. El govern de l’estat espanyol no pot dissoldre el Parlament de Catalunya ni convocar eleccions basant-se en l’article 155CE. Aquest és un primer problema, jurídic, per poder dur a terme l’estratègia de Ciutadans, el PP i una bona part de la premsa que s’edita a Madrid.
Però hi ha, a més, un problema polític. El Parlament de Catalunya ja va aprovar en la legislatura anterior una declaració de sobirania (23 de gener de 2013). I per definició, un poder sobirà és un poder polític jurídicament no subordinat a cap més poder. I en la primera resolució aprovada en aquesta legislatura (9 de novembre de 2015, un any després del procés participatiu), el parlament, ‘com a dipositari de la sobirania’, declara que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’estat espanyol ‘no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’estat espanyol’, incloses, explícitament, les del Tribunal Constitucional. Una afirmació coherent amb el concepte de sobirania. I aquí és on rau la base del conflicte i on penso que hi ha la clau de la solució. La sobirania, més que un qüestió de dret, és una qüestió de fet. És sobirà qui domina efectivament un territori, qui realment el controla. I aquestes últimes setmanes, amb la recerca infructuosa de les urnes i amb la realització del referèndum d’autodeterminació, l’estat espanyol no ha pogut fer efectiva la sobirania que predica sobre Catalunya. Perquè en la meva opinió, el govern espanyol, malgrat que va dir i repetir que el referèndum no es faria perquè l’estat ho impediria, el que pretenia realment amb les actuacions dels dies anteriors al referèndum i amb la brutal repressió del dia 1 d’octubre era assolir un objectiu doble: evitar que la participació passés del 15 o el 20% (per desacreditar el referèndum internacionalment), i, alhora, demostrar que l’estat espanyol continuava manant a Catalunya. Pe que fa al primer objectiu, és evident que el govern espanyol va fracassar estrepitosament (hi va haver un 43% de participació). Quant al segon, el fracàs també és va fer palès als ulls de tot el món, ja dies abans del referèndum i sobretot el dia 1, perquè la brutalitat de la seva actuació va ser una demostració de la seva impotència, la reacció desesperada de qui ja no té cap més recurs que la violència física i l’intent de propagar el terror. La prova evident que a la democràcia espanyola li manca, a Catalunya, allò més bàsic de qualsevol democràcia que mereixi aquest nom: el consentiment dels governats, l’acceptació del pacte constitucional.
Al llarg dels pròxims dies haurem de veure qui té el poder a Catalunya, qui domina de fet el territori català i, per tant, qui exerceix realment un poder sobirà. En democràcia, la sobirania només pot recaure en el poble. I ara el poble de Catalunya haurà de demostrar amb una mobilització tan permanent com calgui si realment és i vol continuar essent sobirà. Al conjunt de les institucions de l’estat espanyol, que diuen que defensen la constitució, és lògic que els exigeixin –a Catalunya i a la resta del món– el compliment de tots i cadascun dels drets i garanties que aquesta conté. A la majoria dels diputats independentistes del Parlament de Catalunya, és lògic que els exigeixin, aquells qui els van votar en les eleccions i aquells qui van participar en el referèndum, coherència amb la sobirania declarada i amb les lleis aprovades en exercici d’aquesta sobirania: la llei del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república. I d’acord amb l’article 4.4 de la llei del referèndum, si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. I el Parlament de Catalunya, els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials, ha de fer tres coses: fer una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar-ne els efectes i iniciar el procés constituent. Ni més ni menys. Perquè concretar-ne els efectes no pot voler dir deixar-la sense efectes. Només pot voler dir arribar a un pacte que sigui majoritari al parlament, tant pel que fa al fons com pel que fa a la forma (no descuidem la forma, si us plau, que és el que més ràpidament circula per tot el món!). I un cop declarada la independència, automàticament entra en vigor la llei de transitorietat, la llei fundacional de l’estat català, que mentre no s’aprovi la constitució de la república serà la norma superior de l’ordenament jurídic català.
Personalment, tinc tota la confiança en el parlament, que en el seu dia va investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat amb un programa que incloïa com a objectiu principal de la legislatura portar el país fins a la independència. El seu primer acte com a president, la presa de possessió del càrrec, considero que definia clarament el camí que han seguit fins ara ell i el seu govern i que espero que seguiran fins que s’aprovi la constitució catalana. Puigdemont va decidir de canviar la fórmula tradicional per prometre el càrrec i va esquivar les referències a la fidelitat al rei i a la constitució espanyola. Va prometre lleialtat exclusivament ‘a la voluntat del poble de Catalunya, representat pel seu parlament’.
Marcel Mateu, professor de dret constitucional a la UOC.
