L’arrogància de Macron empeny contra les cordes la cinquena república francesa

“Mort al rei.” La pintada, a la base del monument de la plaça de la República de París, crida l’atenció. A la Bastilla, a l’altre cap de l’avinguda mítica de les manifestacions de l’esquerra parisenca la tornaré a veure. I alguna de més clarificadora encara, que diu obertament “Mort al rei Macron”. Dijous passat centenars de milers de manifestants desfilaven entre aquestes dues places per protestar contra el president de la República i l’aprovació de la reforma de l’edat de jubilació, que passa dels seixanta-dos anys als seixanta-quatre. Dimarts hi tornaran, convocats pels vuit grans sindicats francesos, mentre el carrusel d’imatges violentes a la televisió remou un malestar social ben palpable. Més enllà de la reforma de les pensions, Macron sembla haver tocat una clau constitucional delicada. El debat se centra en la crisi democràtica i en les maneres d’un president que, no solament per les pintades, identifiquen com un monarca que vol regnar absolutament en el París que va tallar exemplarment el coll a Lluís XVI.

Les imatges dels incendis a París i algunes ciutats més de l’estat francès són molt cridaneres, especialment la destrucció de la porta de la casa de la vila de Bordeu, però no reflecteixen bé l’ambient que s’hi viu. Hi ha incidents, sí, però molt circumscrits. Concrets. Gent jove que crema contenidors i tira objectes al mig de la via. No són vinguts de les banlieue, tal com ha passat unes altres vegades. Són blancs, per dir-ho fàcil i ràpid. Amb roba negra, caputxes. Les televisions parlen dels black block, dels nostres vells coneguts, els anarquistes italians, d’activistes suïssos, la cançoneta de sempre. Les cadenes de televisió d’informació vint-i-quatre hores (BFMTV, CNews, però també France Info) són una tertúlia permanent amb les imatges dels incidents i de la violència policíaca tot el dia. De tant en tant, algun tertulià s’inquieta i demana si ja poden parar de passar aquelles imatges, però no hi ha manera.

Divendres a la nit les “manifestacions salvatges nocturnes” es van aturar en sec, però ningú no s’atreveix a preveure si tornaran aquesta setmana. A les vuit, una concentració d’un centenar de manifestants a la plaça de la República va ser dissolta immediatament i la policia la va ocupar de punta a punta. Cada jove que la provava de travessar era aturat i registrat, i segons diversos testimonis, amenaçat amb una multa que seria il·legal. Als més grans, en canvi, ens deixaven passejar-nos-hi mentre els periodistes feien connexions explicant que no passava res.

Si de manifestants se’n veuen pocs, de policies n’hi ha molts. A París, aquesta setmana, el paisatge ha canviat per l’acumulació d’escombraries en les cantonades, després de dies i més dies sense retirar-les, i per les caravanes enormes de furgonetes dels temuts CRS, que es passen hores aparcats a la vora d’allò que se suposa que són els punts calents de la ciutat. Dissabte dine en un bar de Saint-Germain-des-Près, prop d’on va viure Mercè Rodoreda. Una columna de CRS acampa a la vorera d’ençà de vés a saber quantes hores i entren al bar a orinar vestits amb aquells dispositius als muscles, els braços i les cames que els fan semblar extraterrestres. Dues dones grans que seuen a la primera taula li demanen al cap com és que els deixa passar i els somriu fent-los saber la seua incomoditat. “Oh, senyora! Què voleu que faça, jo?”, va repetint l’home.

Vist de fora de l’estat francès, la violència al carrer és la imatge que fa palpable el malestar. Però a París són els comentaris gens habituals allò que fa pensar que alguna cosa grossa creix. Només arribar a l’hotel, l’home de la recepció comença a parlar d’això que passa. Gesticula, es tapa els ulls i les orelles per a donar a entendre que Macron no hi sent ni hi veu. Es tomba d’esquena com si n’anàs per emfatitzar el missatge i diu: “És com si un pare es desentengués dels seus fills.” I afegeix de manera solemne: “Però ell no ho pot fer, és el president de la República, ens ha d’escoltar.”

La incomprensió respecte d’això que fa Macron és generalitzada i tothom en parla. Em trobe amb Edwy Plenel, l’home referent de Mediapart, el diari electrònic que ell mateix va crear ara fa quinze anys, després d’una llarga etapa com a director de la redacció de Le Monde. I ell, acostumat a bregar amb el poder francès, tampoc no ho entén. “És incomprensible això que fa Macron, la seua altivesa, és tan arrogant!” Comentem l’entrevista que li havien fet per televisió unes hores abans. Cap gest de penediment, ni un de sol. Cap acostament als sindicats. Cap reconeixement del malestar públic. Li demane que passarà aquesta setmana i em diu que no es pot saber, que pot passar qualsevol cosa i que no comprèn què el president de la República s’haja posat en un embolic així de gros, que, remarca, “ni a ell mateix li convé”. A Mediapart fan una trobada amb els subscriptors al nord de la ciutat, en un edifici cultural dedicat a la dansa i ple de dansaires de tota mena. Els comentaris dels assistents, joves i no tan joves, d’esquerres, és unànime: “Això no es pot deixar passar, ara ja no hi ha en joc solament la jubilació, hi ha en joc la democràcia.”

Un xoc de poders que té mala solució

El sistema polític francès té bona part de la culpa d’això que passa per la complicada relació que estableix entre el president de la república i l’Assemblea francesa, el parlament. Nascuda en un moment d’una fortíssima crisi institucional, el 1958, la cinquena república francesa atorga uns grans poders al president que és triat de manera directa pels ciutadans i que ha de cohabitar amb un parlament que pot ser, o no, de la seua corda política. Trenca així la tradició parlamentària anterior i atorga el pes institucional central a la persona que viu al palau de l’Elisi.

En els moments en què dues grans forces, gaullistes i socialistes, es repartien el poder, la cosa més o menys funcionava perquè al cap i a la fi tenien maneres d’entendre’s i sabien que en un moment o un altre se succeirien entre ells. Però ara ja no. L’explosió de partits i coalicions fa que els interessos siguen múltiples i sobretot el vot negatiu a les presidencials –per a frenar l’extrema dreta– ha deixat exhausta la cinquena república. Macron és el president triat per la gent, sí. Però immediatament després el parlament va ser triat també i les forces macronistes van restar en minoria –250 contra 318 d’una oposició dividida i que no pot sumar. La pregunta, per tant, és lògica: quanta gent va votar Macron perquè li agradaven les seues propostes i quanta gent va votar Macron solament per frenar Marine Le Pen? La xifra, evidentment, no és quantificable, però és de domini públic que són moltíssims –tota l’esquerra, per exemple– els ciutadans que van votar Macron amb una pinça al nas per frenar-la. I que ara no estan d’acord de cap manera amb la seua política econòmica i social.

Macron ho podria haver entès i podria haver actuat de manera prudent, però no ho ha fet. Al contrari. En compte de llegir el resultat de les legislatives com un toc d’atenció i com una crida a bastir grans acords, el president s’ha anat tancant més i més, i ha fet servir els seus poders excepcionals, especialment, però no solament, contra el parlament.

L’aprovació de la reforma de les pensions pel ja famós article 49.3 no és, en aquest sentit, una excepció, sinó la culminació d’un camí. Abans, Macron ha fet servir tot un arsenal d’articles constitucionals per limitar la tasca parlamentària. Amb l’article 47.1 va limitar el temps de debat a l’Assemblea, amb l’argument que no es podia parlar tant. Després va emprar el 44.3 i l’article 38 del reglament del senat per limitar qui podia presentar esmenes a una llei, i el 44.3 per imposar un vot en bloc de les lleis, sense possibilitat d’esmenar-ne parts. O tot o res. El 49.3, un article que permet al govern d’adoptar d’una manera ben estranya lleis sobre grans decisions financeres o de seguretat social havia estat emprat d’ençà del 1958 per tot de primers ministres de dretes o d’esquerres, però aquesta vegada el seu ús per a aprovar la polèmica reforma de les pensions s’ha vist com la culminació del procés d’imposició de la presidència de la república sobre el parlament.

Bàsicament, aquest article permet que el govern puga portar una llei al parlament i que tan sols siga possible de rebutjar-la per mitjà d’una moció de censura que aconseguesca de fer caure el govern. Si no hi ha moció de censura o si no té prou vots per a tombar el govern, la llei s’aprova. Amb un parlament en què hi ha vuitanta-vuit electes de l’extrema dreta, amb els quals ningú no vol pactar res, aquesta és la via ideal per a imposar la minoria sobre la majoria.

Però la indignació ha estat tan gran aquesta vegada que ha estat a punt de fer un bon ensurt al president. El grup LIOT, el més petit de l’Assemblea, aplega independentistes i nacionalistes corsos, bretons, de diversos territoris d’ultramar i alguns independents, tant de dreta com d’esquerra, que no caben en els grups majoritaris. Per respondre al 49.3, s’hi van presentar dues mocions de censura. La de l’extrema dreta no podia prosperar, però els LIOT de sobte es van convertir en un instrument perquè, més o menys, tothom s’hi sentís còmode. Calien 287 vots per a guanyar la moció. Els de Le Pen tan sols en van aconseguir 94, pràcticament solament els del seu grup. Però la moció dels LIOT es va enfilar fins a 278 vots, tan a prop de guanyar que tan sols li’n van faltar nou. D’ençà de la moció de censura contra Pierre Bérégovoy el 1992 que no es veia res semblant. Tots els diputats de l’esquerra socialista i ecologista i els de l’extrema dreta van votar a favor de la moció i també 18 diputats dels 20 del LIOT, 18 dels 22 diputats comunistes, 4 no inscrits i 19 dels 61 diputats de la dreta republicana. Cosa que, sobretot pel nombre de diputats de la dreta republicana que van trencar la consigna de vot, posava en relleu com és d’àmplia la protesta contra Macron. I com n’ha de ser, de sord, per a no sentir-la.

En tot cas, la gran pregunta és què passarà a partir d’ara. Uns incidents greus durant una manifestació ecologista dissabte a Sainte-Soline van acabar amb dos cents manifestants i vint-i-quatre gendarmes ferits, cosa que va fer créixer les crítiques a la violència policíaca, molt especialment als Brav-M –l’equivalent en mala fama a la BRIMO–, assenyalats per moltes imatges per la seua brutalitat.

L’autoritarisme de Macron

I amb tot plegat, el debat ha acabat anant més enllà. Ja no és solament la reforma de les pensions o el comportament arrogant del president, sinó l’autoritarisme. El president-monarca, tant si se n’adona com si no, duu la cinquena república a un atzucac que sembla que comença a preocupar tothom, excepte ell. Un nombrós grup de personalitats polítiques i culturals ha dit que l’única solució al conflicte era un referèndum sobre la reforma de les pensions, “tornar la veu al poble”. Entre els promotors, hi ha diputats de diversos partits, antics primers ministres socialistes, com ara Jean-Marc Ayrault i Bernard Cazeneuve, escriptors, periodistes, advocats, economistes, presidents de consells departamentals, batlles… Però és molt difícil que Macron ho accepte. Primer, perquè la reforma ve imposada de Brussel·les, però també perquè els referèndums els carrega el diable i és evident que una convocatòria així esdevindria un referèndum sobre Macron mateix. Que amb tota probabilitat perdria.

Si no es troba un camí per resoldre la crisi, les mobilitzacions podrien continuar creixent qui sap fins a causar què. I si els jupetins grocs van ser l’avís que la França expulsada de les ciutats no resistia més, aquesta nova onada social podria ser la prova que dins les ciutadelles urbanes la tensió també ha arribat al límit. Amb la qual cosa la pregunta retorna una vegada i una altra: per què, aquest risc? Per què, aquesta provocació? Per què no accepta de dialogar amb ningú? Què passa pel cap de Macron?

[Rectificació: una primera versió d’aquest article deia que a París s’havia tallat el coll al darrer dels reis francesos. No és així. Després de guillotinar Lluís XVI, encara hi va haver diversos reis. Lamente l’error i demane disculpes.]