L’arrel del problema de l’arrel del problema

Dues concepcions del sobiranisme. Pràgmatics, Confrontadors.

Al diari Ara de diumenge hi ha un article de Toni Soler on, bàsicament, sembla posar-se al costat de l’estratègia d’ERC, en el sentit de deixar d’ alimentar irrealitats, tot blasmant la de Puigdement, recordant-nos, encara, que recull els vots “postconvergents”. Me’n guardaré prou de desqualificar una persona que ha fet molt pel català als mitjans de comunicació, més que la majoria de nosaltres. Però crec que s’equivoca. És historiador, i sap, ha de saber, el destí de qui convoca un envit polític, i degut a la dificultat, es tira enrere.

Ara bé, hi ha un altre article, certament conspicu, escrit al mateix diari escrit fa un temps considerable, 29 de gener de 2018, titulat “L’art de desemmascarar” que recomano amb fervor.
Només un parell de cites : “Estigui o no d’acord amb els postulats polítics de Puigdemont, el que no es pot negar és que actua com un estadista”
“Construeix una candidatura aplegant gent independent, alguns del PdCat, cap retret a ERC en la campanya, i una victòria electoral contra tot pronòstic. La seva estada a Brussel•les, ha permès el recordatori simbòlic i permanent que el 21-D no implica normalitat democràtica.”

Qui va escriure aquestes opinions de reconeixement al MHP ?
Una jurista reconeguda, independent, no militant en cap partit polític, elegida diputada al Parlament per ERC. El seu nom, Gemma Calvet.

No afegeixo cap comentari.

Bé, si que ho faig. L’arrel de l’arrel del problema és que la societat catalana, especialment la meitat sobiranista té un tarannà tan diferent a l’espanyola, que és inacceptable, incòmode per a totes dues parts. Però la que té la força i menys escrúpols, guanya. I no som nosaltres.

¿Pero como se puede pensar que el “Estado” español que para hundir el referéndum del 1 de octubre 2017 organizó ejecutó la matanza del atentado terrorista del 17 de Agosto 2017 en la Ramblas de Barcelona y en Cambrills pueda ahora en plan civilizado y democrático estar de acuerdo con la autodeterminación del Pueblo de Catalunya?

Yo pienso que el auténtico problema de los Catalanes es cerrar los ojos delante la evidencia brutalidad de unos hecho sólo porque esto es lo que pide el “Estado” terrorista español

En fin el Pueblo Catalán con la total inadecuacion de sus políticos y intelectuales está destinado al fracaso total de sus legítimas aspiraciones y a ser sometido a una España cuya barbarie ninguna análisis histórica puede negar

Estic llegint el llibre de Puigdemont que em confirma que la política es el joc a que juguen els polítics per repartir-se el poder sense que la societat i el be comú els importi el mes mínim. Son un clan, inclòs “els nostres” que fan un teatre indigne de cara la galeria mentre entre ells pacten i es traeixen els pactat de la manera mes vil.
Sí, podem afirmar que en quan al seu modus operandi son tots iguals: una casta, a l’estil hindú, que no es barreja mai amb els intocables peró sí que els fa la gara-gara per tal que els votin. Guanyar unes eleccions, per brutes que siguin, legalitza tota la xarxa corrupta que els sustenta. No hi pot haver cap canvi real sense l’extermini de la política de partits i sense enviar a l’ostracisme perpetu a tots els individus que hi han participat

Ho expliques perfectament. Es evident que Espanya no vol reconèixer Catalunya com a subjecte polític, però també és evident que lameitat dels catalans encara no la reconèixen . I sino per què voten partits unionistes ? Perquè et reconeguin has d’anar allà ab la força indiscutible de la gran majoria de vots. Ningú et regala res. Escòcia demanarà un segon referèndum amb la força de majories molt àmplies a les eleccions. Al país basc el 60% com a mínim ha votat sobiranista. Potser que espavilem.

Una taula de diàleg seriosa, i que vulgui intentar resoldre el greu problema de Catalunya, que s’arrossega de forma centenària, ni es fa, ni es convoca i desconvoca, d’aquesta manera pública i barroera. I la convocatòria no és seriosa si abans, va precedida d’actes de menyspreu del President i dels membres del Govern espanyola vers qui vol negociar. I no ho és, si abans de seure ja has dit centenars de vegades i de forma pública les línies vermelles del què no vols parlar, pactar, ni cedir.
I la taula no és seriosa tampoc per les circumstàncies del moment en què es vol celebrar. Com es pot entendre que amb qui es suposa que vols intentar arribar a un acord el Govern de la Generalitat, tingui al seu President encausat i molt aviat inhabilitat, per una pancarta defensant la llibertat dels presos polítics. I que qui proposa negociar segueixi reprimint la contestació ciutadana pacífica d’unes idees polítiques amb infinitat de processos judicials i segueixi venjant als seus polítics, mantenint-los a la presó i a l’exili, per les seves idees polítiques.
Espanya no reconeixerà mai a Catalunya com a subjecte polític i per tant com a nació.
I com bé dius Vicent per parlar de projectes, d’inversions i d’altres temes autonòmics, que sovint s’incompleixen, o s’invaliden amb un 155, no serveix, ni és el sentit d’aquesta taula de diàleg.
Però el triler Pedro Sánchez está fent la seva jugada política del relat. Vol aparèixer a Espanya com el polític bo i dialogant, i després poder dir, amb la cara gruixuda que són els catalans intransigents i la Generalitat (JXCAT) els que no volen dialogar.

HO ENTENEN I NEGUEN L’EVIDENCIA

El primer ministre espanyol Pedro Sánchez ha volgut sempre que la taula de negociació, sigui una trobada de presidents autonòmics bis. I d’aquí no el traurà ningú.

Vicent m’agrada molt com has definit l’autodeterminació “L’arrel del problema de l’arrel del problema”. Docs si, aqui tenim l’arrel del problema. Les institucions espanyoles mai reconeixeran que ho entenen perquè haurien d’actuar en conseqüència. Pedro Sánchez no té res de tonto, te molt però molt de cínic. I negant l’evidència traspassa les culpes a la Generalitat. I aixo si que s’ho creuen els espanyols.

Si ERC deixés de demanar un gest estèril i exigís una taula de negociació autentica, Europa segurament començaria a pressionar Espanya per negociar, però això l’incomoda i li va molt bé la desunió catalana, que té les arrels molt fondes.

En el cas BBVA respecte la hipotesi de futur que el Sr. Goula assenyala, de com Caixabank pot ser engolit per Bankia hi ha una diferència molt important que BBVA declara uns beneficis de milers d’euros cada any i BBVA te la seu social a Bilbao i per tant tributa al Pais basc pels seus beneficis, al igual que Iberdrola, i llavors no no fa tant mal qui mana si continua pagant al pais. Caixabank l’unic benefici que deixa a catalunya son dos, PRIMER la proximitat i sensibilitat amb l’economia catalana i per tant una relació estreta amb aquesta economia a la que en molts casos havia recolzat en els seus projectes, benefici que amb la fusio te tota la traça de perdres en breu i SEGON els sustanciosos sous dels milers d’empleats de les torres negres de la diagonal que pel que sembla tenen el dies comptats osigui un altra eminent pèrdua per a Catalunya.

En Sanchez ha fet l’enèsima jugada de les que ens te més que acostumats amb els seves sortides de velocista avençant-se un pam als seus adversaris polítics.

Per començar aniria be que primer contestin una sola pregunta, si els presos no son presos polítics, que son, presos comuns? o potser per comptes de presos haurem de dir hostatges polítics?

Cada vegada que Sanchez necessita que l’avalin fa el mateix, el problema no més rau en que si no l’avalen, el que està a l’altra banda ja està “casat” i sabem com actua i que vol.

Tot plegat no més és un altre dels seus xantatges.

UNA “TAULA DE NEGOCIACIÓ” DE MENTIDA…

En un embat amb l’Estat que t’hi jugues el dret a existir com a nació, negociar (seriosament) amb qui et vol aixafar vol dir que has de tenir un poder de coerció, d’amenaçar-lo, i per això s’hi avé, malgrat que no ho vulgui, a la negociació. Després s’hauran de complir les dues condicions que assenyala Vicent.

Per tant la condició prèvia és la capacitat de forçar la negociació per part de l’independentisme i això només és possible jugant la carta d’una majoria ciutadana mobilitzada, d’un país en peu de guerra.

Com que no és aquest el moment, la “taula” és, en el cas de Sànchez una forma de manipular les forces polítiques independentistes pel seu interès, de generar-les més divisió i alimentar el teatre negociador cara en fora; i en el cas dels que busquen l’hegemonia dins l’independentisme, que fan de la negociació una estratègia per la independència, una forma de guanyar temps, de renúncia de l’1-O i d’un retorn a la casella anterior.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

PS. Junqueras i Rovira presenten el llibre ‘Tornarem a vèncer (i com ho farem)’. Si diem a l’enemic com ho farem… intel·ligent, intel·ligent no ho és gens…

Anar a l’arrel no es pot fer des de l’arrel mateixa, s’ha de fer des de fora, amb determinació.
El primer ministre del regne d’Espanya és el menys indicat per canviar l’arrel, perquè ell és l’arrel, de manera que una taula de diàleg amb Sanchez per fer canvis fonamentals és un oxímoron.
Per anar a l’arrel del problema, d’aquest problema, només hi ha el camí de la confrontació política perdurable, majoritària, transversal, internacional i pacífica. Aquest és el camí cap a l’autodeterminacio i, de retruc, a l’amnistia.

Molt clara la definició de Taula “administrativa o de negociació”, i si en les dues qui ens representa es el nostre govern, ara per ara es visualitza un reconeixement a contracor d’Ñ

Una altra cosa es jugar a la confusió, presentant l’administrativa com a renúncia, traició i més. Ocultant que aquest reconeixement imposat per ERC tenia com a primer punt innegociable que fos de govern a govern, com il·lustra la foto de capçalera. I també la necessitat de treballar el dia a dia, igual que el Pr Torra va fer anant a la trobada de la setmana passada.

En aquesta trobada convocada però, el Pr Torra, que deixarà de ser-ho aviat, no hi te res a perdre, sino el contrari: tots sabem perfectament que no és una taula de negociació, perquè no tenim la força necessària per imposar res. D’aquesta manera, podrà tornar com a President que ha plantat cara fins al final (per un joc de pancarta del tot premeditat, despenjada hores després de ser imputat) aquesta inhabilitació provocada va donar temps a resoldre altres conflictes interns, i a posposar eleccions.

Diu Partal ‘Si al moviment independentista, ben cínicament, aquesta reunió li val per a aconseguir res, per mi cap problema que hi vagen.’

I si no s’aconsegueix el reconeixement de l’autodeterminació i l’amnistia,, tindrem un ex-President inhabilitat per una confrontació (?) degut a una pancarta penjada i despenjada molt oportunament.

El que per mi és més que evident, és que si l’independentisme català no representés un veritable problema per al nacionalisme espanyol (un gra al cul, per dir-ho ras i curt), aquest no es prendria tantes molèsties ni es veuria sortir a tot el botiflerisme unionista fent el numeret pel Youtube. I que en Pedro Sánchez és un triler que fa aparèixer la boleta on i quan li dona la gana també és del tot conegut, però l’error està en pensar que el joc del “trile” és pot control·lar; ara ens toca jugar i deixar-hi els calés, no n’hi ha d’altra, però tal vegada tenint ben clar que sabem perfectament que ens estan prenent el pel. No anar-hi els dona peu a dir que som nosaltres qui ens neguem a “dialogar”, i la nostra feina és aconseguir, finalment, tenir la paella pel mànec.

La contaminació del significat dels termes forma part del joc de la política espanyola des del 78 en que els franquistes que havien hagut d’acceptar el terme democràcia, volia dir forçar al retorn de termes franquistes dels anys 60, només canviant la nomenclatura i la litúrgia d’accés al poder polític. Efectivament, els socialistes varen ser precisament els que van aconseguir implantar capitalisme del més ferotge i fer referèndums en que els que el vot del poble sorgia de l’engany que aquest patia, que semblava que el militarisme era democràcia tal com adoctrinen els ianquis. Així termes com autonomia, ara resulta que han de ser rebutjats pels que volen autodeterminació, els quals són titllats de separatistes. “Crear empleo” vol dir engruixir la capacitat de corrupció dels corruptes. Fer justícia vol dir la sacralitat de que alguns individus poden interpretar les lleis fins al punt d’impedir que una acció política sigui democràtica i tractar a qui la fa com a delinqüent. El terme comunista vol dir dimoni de l’infern,…..
No té res d’estrany que taula de diàleg, que pels catalans vol dir tal com sona, pel govern de Madrid vol dir relació colonial.
Malauradament és així i cal confrontació que formi part de la consciència social catalana per, en aquest pols acabar essent nació lliure, no pas colonial servei dels abusos dels aparells de l’estat.
De moment les dues opcions que són motiu de comentari polític pels que no som polítics, són la confrontació i el diàleg. Cap de les dues ofereix una visió de sortida digna pels catalans per ara. Potser els més engegats que fan una bona labor (a part de quan cerquen l’enemic dins l’independentisme), insisteixen en la confrontació. Però, en què consisteix realment aquesta confrontació si ni tant sols volen a tots els independentistes en la tasca?
La indignació que causa el fet de que els franquistes puguin seguir tractant Catalunya com una colònia amb bon verguer per munyir, de ben segur que veuen necessitat del diàleg i el pragmatisme. Però tothom té la seva funció i el pragmatisme seria aigua bullida sense la confrontació igual que la llavor de la presó estaria en terra erma si des de l’exili no es fes pa del gra.
Sempre cal recordar que això és en termes polítics que a vegades fan oblidar que la vertadera força democràtica és social i cultural. Seria absurd ser independentista coma opció política. En termes democràtics l’independentisme social que representat políticament per polítics que creuen en la democràcia. Els que van pel negoci de les cadires i intercanvi de favors ja han anat esbandint de les formacions independentistes catalanes. Si la democràcia i la cultura no s’ofeguen, Catalunya podrà aportar allò que li és propi al conjunt de l’espècie. Mentre el franquisme li va ofegant totes les capacitats, com un farciment que el franquisme regala a la usura internacional més verinosa.

A mi em fa molta vergonya que el MHP Torra em representi en aquesta taula, doncs ja anem molt carregats de raons pacífiques perquè ens tinguin en consideració des dels estaments internacionals, així com ells van més carregats encara, d’actes per ser processats, jutjats i empressonats de per vida.
Estic esperant eleccions i que JxC guany, d’aquesta manera tindrem dues coses claríssimes: veure fins on s’arriba ( i la gent al carrer i a tot arreu ha d’empènyer, rés dels independentistes d’ERC d’amargar-se) i l’altre veure que se li han acabat les excuses per anar tots junts als ideólegs d’ERC. Ja no valdrà alló de dir… nosaltres cercarem una altre via per ser lliures, no no, ara us tocarà predicar que feu costat al nou govern, in-sen-sats¡¡

En quan a l’acte d’ahir al Parlament de Catalunya, commemorant els quaranta anys, qui ho va passar més malament va ser el pocavergonya del senyor Roger Torrent. A l’acte, es va reclamar que s’acabàs la intromissió judicial en les seues decisions. En aquell precís moment, el senyor Torrent es va morir de ganes d’aixecar el braç i demanar permís per poder anar al water. De totes maneres, un cara dura venut, ho aguanta tot.

Del tema de CaixaBank, potser que els queden de clients, facin el favor de treura’s la mandra i anar a cancel.lar el compte. No es pot construir un país lliure, si està ple d’hipócrites catalans. Igual de ple que el sota de la taula de diàleg.

Aquesta taula de “negociació” no té ara mateix cap sentit. En tot cas s’haurà de fer sí o sí després de la independència per fer-la el millor possible per a tots. I això només serà quan la UE, davant el fet consumat de la independència, obligui a España a serure i pactar. Ara com ara serà anar-se fent fotos i res més. Millor dit: servirà per a justificar-se P.Sánchez davant Merkel i cia. que de tant en tant li toquen el crostó sobre la solució del problema amb Catalunya. Té tota la raó el president Torra quan diu que cal parlar de amnistia i autodeterminació, però la pregunta que cal fer-se aleshores és: el gobierno de España és l’interlocutor adequat? No, evidentment, no! L’interlocutor en tot cas hauria de ser una representació vàlida de tot l’estat espanyol: gobierno, judicatura, monarquia i exercit-policia.

Mentre, el que cal fer és la confrontació sistemàtica amb España, encara que només sigui per que quedi manifesta la tergiversació sistemàtica dels conceptes i de les coses, en la que España té el premi Nobel indiscutible. Parla del respecte a la llei i la constitució, com si estiguessin per damunt de la democràcia quan és al revés, per exemple. Parla de justícia quan és arbritarietat i venjança, etc. etc. L’estat espanyol és el primer en passar-se pel cul les seves propies llei i en vulnerar descaradament la seva pròpia constitució, i això cal que es manifesti i es digui, i la manera és la confrontació i no n’hi ha d’altre. Sánchez diu que un país on hi ha presos politics no és una democràcia (Bielorrússia) i es queda tan ampla; i algú ha de criticar aquest cinisme insuperable!

Ja em sembla bé mantenir el “foc sagrat” de la negociació, però sense confrontació el foc s’apagarà!

LLIBERTAT I AMNISTIA!

PS. Junqueras i Rovira presenten el llibre ‘Tornarem a vèncer (i com ho farem)’. Si diem a l’enemic com ho farem… intel·ligent, intel·ligent no ho és gens…

Totalment d’acord Pep Agullò.. si caperucita no l’haguès dit al llop que anava a casa de la seva iaia pot ser hauria agafat el camí més curt per rebre’l darrere la porta amb l’ “hacha”, ella i la seva iaia… en fí, cadascun que tregui seves propies conclusions… i encara els n’hi ha que els riuen les gràcies, amb mascare…ta és clar!!!

el problema principal és que els dirigents del sistema judicial espanyol, no son demócrates, i amés no fan cas de la constitució mateixa, que pro mulga la democràcia com el element decisiu polític per gobernarse els espanyols. una altre lacre que deixa la judicatura espanyola com a la cua de les que es sostenen a Europa és que els goberns espanyol accepten i suscriuen acords internacionals (potser ja pensant que s’els pasen pel forro), però el cert és que la judicatura fa el mateix i no cumpleix cap acord que políticament no li agradi, com el drets humans i els drets de les nacions entre d’altres; tot plegat fa que els catalans tinguem un estat en contra i del que mai ens podrem refiar.

Com alguns altres comentaris veig molt clara la següent afirmació: “Si al moviment independentista, ben cínicament, aquesta reunió li val per a aconseguir res, per mi cap problema que hi vagen. Tanmateix, l’arrel del problema de l’arrel del problema seria que a l’hora de seure-hi, en realitat s’ho creguessen, que va de debò. Perquè això sí que seria francament preocupant”. Una afirmació que es complementa amb una altra que el mateix text ressalta així: “Sánchez, efectivament, mirarà de treure profit de la convocatòria i aquest –és tan simple com això– hauria de ser també l’esperit de la part catalana. Que se’n pot traure res, d’això? Doncs endavant. Que amb vista a Europa, per exemple, és positiu de fer veure que Espanya reconeix que hi ha un problema polític a resoldre? Doncs endavant”.
A partir d’aquí, les sensacions son una cosa i el desenvolupament polític i estratègic una altra. En un món tan complex com l’actual, la sensació ( si voleu la devoció ) ha de ser diferenciada de l’obligació. I aquesta ha de ser professional si un disposa d’un estat de dret amb tots els atributs; o bé amateur i participat com ve essent habitual en l’univers col·lectiu català. Fins que no siguem independents, em semblaria una extrapolació inadequada prendre una cosa per l’altra. Estem dissortadament obligats a mantenir aquesta implicació amateur i compromesa; substitutiva o si voleu sempre en el rerafons d’una altra d’aparença professional i que ja no té recorregut. I això mateix ho sabem cada dia de forma més clara i evident. Per exemple el cas de la fusió de caixes per donar sentit a les portes giratòries, que tant necessàries semblen ser per a l’oligarquia de l’estat.

Aquesta taula de diàleg es un Enganyifa des del primer dia. Tant per part d’ER com per part de sanches.

Però el més pervers de l’enganyifa és que hi han emmerdat el President Torra, que es veu obligat a anar-hi tot i que és conscient de l’engany.

Si el President Torra no hi anés, tots li saltarien a la iugular dient que és ell qui no vol diàleg. Que de fet és el que esperen poder fer.

Per sort, el President és intel.ligent i té més paciència que un sant i no els ho servirà en safata.

Com diu la Núria Coma, ‘d’aquesta falsa taula de diàleg, no n’hauríem ni de parlar’. De les enfanyifes, un cop desemmascarades, el millor és ignorar-les.

Totalment d’acord amb l’editorial.
Diàleg i/o confrontació. Tal com diu Pep Agulló, la condició indispensable perquè siguin efectius és una majoria ciutadana mobilitzada. Amb mobilització massiva, un i l’altra tenen la seva funció: “A Dios rogando (diàleg) y con el mazo dando (confrontació).”
Mobilitzar-se en temps de pandèmia és demanar molt al poble, però l’ANC (en la qual participo activament) i Òmnium haurien de demostrar més imaginació per preparar una Diada alternativa i una resposta contundent a la inhabilitació del President. Suso de Toro va dir que l’estat espanyol mai permetria un president independentista. No en tinc cap dubte. Si tolerem inhabilitacions ad infinitum–aquesta ja serà la quarta–ni assolirem la independència ni ens la mereixem.

Vull demanar perdó i que m’excuseu si no faig referencia en lo que escriurè a aquest editorial d’avui, aprofito que encara no he escrit res, per dir sobre l’editorial d’ahir de la Caixa, que si la Caixa i Espanya observa com milers de catalans es passen a la Caixa d’Enginyers, la faran caure, o serà absorvida, no ens permetran MAI tenir un banc nostre, fins i tot mireu la operació que varen muntar a traves dels EUA amb un banc d’Andorra…..

Per crear un banc nostre, sense control i interferències de Madrid o la mateix Caixa, ens cal ser independents o com a mínim tenir un cos a tots els nivells d’avui en dia, de defensa……sento ser tant plom..però es que la gent es tossuda de voler fer coses en pilotes, potser per que mentalment ja em desconectat i ja no ens sentim espanyols….però encara ens tenen la bota al coll….

Quan escric o parlo del dret del Poble català a l’autodeterminació, ho faig tenint en compte i repetint el que hem anat estudiant, aprenent, actualitzant i promovent, principalment des de any 2010, des de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català i la Federació de Comitès Poble Català. Estudiant textos internacionals de referència sobre drets dels pobles i el seu dret a l’autodeterminació per decidir crear un estat propi.
El govern de l’Estat espanyol no ens reconeixerà, al poble català i el nostre dret a l’autodeterminació per crear un estat a Catalunya, mentre nosaltres no actuem en nom propi en tant que Poble català, pròpiament dit, subjecte titular, com tots els altres pobles, del nostre dret internacional a l’autodeterminació (Carta de les Nacions Unides, articles !.2 i comentaris d’eminents juristes internacionals). Però també vam aprendre dels juristes internacionals, que la gran majoria d’estats de l’ONU no han incorporat el dret dels pobles a l’autodeterminació en les seves constitucions d’estat, en virtut del dret dels estats a la seva autonomia constitucional.
Actuar el Poble català en nom propi com titular directe que som del nostre dret internacional a l’autodeterminació, per obtenir reconeixement en la Comunitat internacional i que l’imposi el reconeixement a l’Estat espanyol, requereix no actuar, amb aquest objectiu, des d’institucions autonòmiques de dret intern espanyol (Parlaments i Generalitat). Si es fa, com ja es va fer el 2014 i el 2017, els estats i la Comunitat internacional no hi poden reconèixer un poble distint de l’espanyol ni reconèixer el resultat d’un referèndum d’autodeterminació ni la declaració d’independència organitzats pels polítics de les institucions autonòmiques espanyoles citades. Si algun estat ho reconegués incorreria en intervenció en un afer intern de l’Estat espanyol. I Espanya, denunciant-ho en Dret internacional, guanyaria el no reconeixement internacional de la independència de Catalunya. Si la Independència es fa des de institucions autonòmiques, a Espanya no li passaria com a Sèrbia que va perdre en la denuncia en Dret internacional, a l’ONU, contra la declaració d’independència de Kosovo.
Llegim una mica del que diu el Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU (TIJ) en el seu dictamen sobre el cas Sèrbia – Kosovo: “El Tribunal ha de determinar si la declaració d’independència era un acte de l’Assemblea de Kosovo en tant que institució administrativa autònoma establerta conformement amb marc constitucional, o si els que van adoptar aquesta declaració actuaven en una altra qualitat”…”En surt que la declaració d’Independència no era destinada, en l’esperit dels que la van adoptar, a prendre efecte en el si de l’ordre jurídic instaurat. cosa que, d’altra banda, hauria estat impossible. Al contrari, el Tribunal considera que els autors d’aquesta declaració no van actuar, i no han considerat actuar, en qualitat d’aquest ordre jurídic”. Desprès de verificar que els documents de la declaració d’independència no eren com els documents habituals de l’Assemblea autònoma, el TIJ diu: “El conjunt d’elements porta així el Tribunal a concloure que la declaració d’independència no es un fet de l’Assemblea de Kosovo en tant que institució administrativa autònoma actuant ens els límits del marc constitucional, però es el fet de persones havent actuat d’acord en la seva qualitat de representants del poble de Kosovo, fora del marc de l’administració autònoma”…“El Tribunal ha conclòs que la declaració d’independència no emanava de les institucions de l’administració autònoma”…”En conseqüència, el Tribunal conclou que la declaració d’independència no ha violat el marc constitucional”…”el Tribunal conclou que la declaració d’independència no ha violat cap regla aplicable en dret internacional”.
SI s’assumeix que el referèndum i la declaració d’independència, en el cas de resultat favorable, per què siguin acceptats internacionalment, s’han de fer des de fora de les institucions autonòmiques. Altres polítics que els elegits en el marc autonòmic ho han de fer. També sorgeix el tema del cens electoral a utilitzar i de qui forma part del Poble català amb dret a l’autodeterminació. El jutge del TIJ, Raymond Ranjeva, ens ajuda a trobar la resposta en el capítol 3 del llibre de referència “Llei Internacional: Assoliments i Perspectives”, hi escriu: “En diversos casos, el TIJ marca una categòrica distinció entre població i poble en relació al dret dels pobles a l’autodeterminació. El Tribunal va afirmar que una certa població no es ‘poble’ amb dret a l’autodeterminació.
Seguin el que diu el TIJ, es pot dir que la separació amb l’Estat espanyol ha de començar abans del referèndum d’autodeterminació, comença per inscripcions massives al Cens Nacional del Poble Català citat.
Albert Bertrana i Bernaus