25.04.2020 - 21:50
|
Actualització: 26.04.2020 - 10:38
‘Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulians que s’acontenten de repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes.’ Torne a començar avui on començava ahir en el primer dels tres articles d’aquesta sèrie: amb Joan Fuster.
La frase en concret correspon a una entrada del seu Diari, escrit els anys cinquanta del segle passat, en plena dictadura franquista. I és reveladora que la trampa ja era la mateixa que els nacionalistes espanyols han recuperat i perfeccionat el segle XXI. Els anys cinquanta, en ple apogeu, doncs, del nacionalisme franquista més totalitari, quan uns quants intentaven alçar de manera tímida les noves bases dels ‘nacionalismes perifèrics’, la reacció del nacionalisme espanyol era, si fa no fa, la mateixa que és avui: negar ‒qui té al seu servei l’estat, la bandera, els generals, les ambaixades, el fons de rèptils, el mercat, la burocràcia, el rei i el sursum corda‒ el dret que alguns no ens pensem a nosaltres mateixos, no ens identifiquem, com a membres de la seua nació. I que no assumim, per tant, el seu nacionalisme banal com a explicació de què som com a persones. I encara menys que puguem tenir l’ocurrència de confrontar-n’hi un de propi.
Joan Francesc Mira ho explicava en una conferència a Gandia el 2006, quan afirmava que per a les persones ‘ni l’espai de naixement o residència ni els límits que el defineixen tenen cap valor significatiu als efectes de ser una cosa o una altra’. I seguia: ‘perquè aquest ser no està en els fets, en el territori mateix, sinó en la consciència que se’n té: és a dir en saber que aquest és el nostre lloc, aquest és l’àmbit que ens defineix com el que som i que això que som és important’.
La definició de Mira implica per força acció, una lluita cultural, política o totes dues coses alhora. Perquè no pots entendre que no ets el que et diuen que ets i estar-se quiet i mut, sense fer res al respecte. La consciència naix d’una lluita alliberadora que sempre és primer interna, la lluita amb un mateix per a descobrir la seua identitat, que després es fa pública, col·lectiva, per normalitzar això que sents, això que tu ets, amb qui se sent com tu.
Jo vaig nàixer en un poblet que en plena dictadura franquista apareixia com a passablement espanyol, però jo, com molts dels meus veïns, he deixat de ser espanyol, llevat del moment dels tràmits burocràtics més imprescindibles. Aquesta és una circumstància que ha passat, segur, a molts de vosaltres. I això ha estat possible, malgrat tots els malgrats, gràcies a un llarg procés ideològic d’introspecció personal i nacional i com a resultat d’un contrast, sovint dolorós, amb la realitat del dia a dia.
El fenomen no té res d’estrany. Passa cada dia en aquest món que vivim a milions de persones. El lloc on naixes i la bandera que hi oneja quan naixes no et definiran necessàriament com allò que tu ets. I arreu del planeta, quan aquesta lluita personal per descobrir-se un mateix assoleix el nivell de combatre també per una identitat col·lectiva, aleshores ens reconeixem els uns als altres, generalment dient que som nacionalistes. Perquè això, el nacionalisme, és allò que practiquem, li vulguem donar el nom o no, que la nomenclatura no canvia pas la cosa.
I consisteix en el fet que som un conjunt de ciutadans lliures que ens volem reconèixer a nosaltres mateixos com una nació i que volem que aquesta nació, i per tant els seus drets, siguen reconeguts pels altres. És així de senzill i la definició no crec que la discutesca ningú avui, es faça dir nacionalista, sobiranista o independentista. Els independentistes no nacionalistes, els nacionalistes independentistes, els sobiranistes i qualsevol altra de les tribus en què sembla que ens dividim signaríem aquest projecte ara mateix. La pregunta, doncs, és a què ve ara l’anatema dels uns pels altres si ens podem posar santament d’acord? A què ve ara la negació, als qui es volen definir com a nacionalistes, del dret de remar en la mateixa direcció?
En la polèmica que ens ocupa aquests dies hi ha per això mateix un parell de detalls que em criden profundament l’atenció i em preocupen fins a l’extrem d’haver-me obligat, sense ganes, a alçar la veu. El primer és l’intent evident de negar el dret de discussió, per tant el dret d’exercir aquella introspecció necessària per a definir-nos, un pas que és tant cridaner com nou.
Ara resultarà que hi ha independentistes que neguen el dret de pensar, discutir o opinar sobre si una Catalunya independent estaria en millors condicions de servir a la seua societat. Per exemple, de discutir si hauria gestionat la pandèmia millor o pitjor. Al president de la Cambra de Comerç de Barcelona se li ha tirat al coll un munt de gent per haver opinat que una Catalunya independent ho hauria fet millor. Jo no m’atreviria a ser tan taxatiu com ell, però em sembla que és molt raonable d’opinar que és difícil de fer-ho pitjor que com ho ha fet el govern espanyol. Molt difícil. I que, per tant, hi ha unes possibilitats molt altes que una Catalunya independent, unes Terres de l’Ebre independents, l’Empordà independent o un barri de Lleida independent, tant se val, ho haguessen fet millor.
Segons aquest punt de vista, matisat i prudent com ho podeu comprovar, no puc sinó dir que em sorprèn enormement la negació del fet mateix de poder opinar. Si fer aquesta pregunta, només la pregunta, ja es considera un comportament nacionalista rebutjable, hauré d’entendre, doncs, que tampoc no podem discutir sobre si una Catalunya independent gestionaria millor els trens de rodalia, invertiria més en Sanitat o redistribuiria millor la riquesa. I ja em deveu entendre, per tant, la reducció a l’absurd: si no podem pensar-nos alternativament ni discutir si el projecte independentista pot ser millor o no que restar a Espanya, aleshores quina eixida raonable ens queda sinó quedar-nos on som pels segles dels segles amén?
L’altra cosa que em crida l’atenció i de la qual naix bona part de la inquietud que aquests dies manifeste és el pas endavant que implica bescanviar allò que fins ara semblava una proposta per això que ara apareix com més va com una prohibició. Ara, com es veu, ja no es tracta només de proposar com a projecte col·lectiu ‘l’independentisme no nacionalista’, siga què siga això, sinó que ja es nega el dret, la validesa, l’opció, que hi haja independentistes que no tenen cap problema de dir-se, com marca la tradició i es reconeix fàcil arreu del planeta, nacionalistes. El pas, i la diferència, són molt grans. Especialment si es fa de la manera que es fa, parlant en abstracte, sense matisos i igualant el nacionalisme espanyol i el català amb una alegria conceptual tan feridora com insultant. Com si fossen la mateixa cosa.
És que resulta que el nacionalisme no és una sola cosa que es puga definir així de manera tancada. Depèn. Nacionalista com qui? Nacionalista com quan? Hi ha nacionalismes constructius i nacionalismes destructius i hi ha nacionalismes que han estat seqüencialment d’alliberament i opressors o viceversa. Com hi ha comunismes que han lluitat a mort per la llibertat i comunismes tirans. Com hi ha liberals preocupats pel bé comú i liberals rapinyaires. Com hi ha repúbliques on jo voldria viure i repúbliques on no voldria estar-me ni un minut. I si ja no entenem ni això i es vol reduir el debat a un nivell tan gallinaci que ni les paraules es poden fer servir amb propietat, potser millor anar plegant i deixar d’interrogar la nostra consciència. Deixar d’esforçar-nos per entendre el món. I encara més per canviar-lo.
Denigrar el nacionalisme només perquè és nacionalista, ja m’enteneu l’embarbussament, seria còmic si no fos perquè és tràgic que ho facen servir persones que al final ho són també. De nacionalistes. Aquesta és precisament la trampa que l’Espanya postfranquista ha bastit per recuperar el nacionalisme espanyol i persistir així amb el seu projecte de segles. Mort Franco, el nacionalisme espanyol feia nosa per arcaic i poc presentable. I l’han ressuscitat, dretes i esquerres, que ells en això sí que no tenen aquests problemes que tenim nosaltres, a còpia de fer veure que ells no ho són, de nacionalistes i que només ho som els altres, que som uns rars, una mena de degenerats. Demonitzant-nos si pretenem fer allò que ells mateixos fan cada dia amb normalitat ‒és allò de què parla Michael Billig‒, i obligant-nos en la pràctica a gairebé haver de disculpar-nos permanentment només perquè som com som i volem allò que volem. Per tenir-nos així ja del minut u en inferioritat de condicions.
Quan Hitler va arribar al poder, Goebbels va omplir Alemanya de cartells que deien ‘La culpa de tot la tenen els jueus i els ciclistes’. Estic segur que la majoria dels lectors ja deuen haver caigut en la trampa parada per aquell assassí que a la vegada era un geni del màrqueting. ‘I per què els ciclistes?’, us deveu haver preguntat molts de vosaltres sense adonar-vos que en la vostra ment aquesta operació transforma ‘naturalment’ i de manera automàtica els jueus en culpables. La maniobra té un paral·lel diari en les televisions espanyoles, en els debats polítics, en el paisatge cultural del país veí. La negació de l’existència del nacionalisme espanyol és la forma d’apuntar cap a nosaltres com a culpables de qualsevol mal. I els funciona tant que la majoria dels ciutadans espanyols han arribat a assumir que els nacionalistes catalans, bascs, gallecs, canaris, àdhuc castellanistes, som gent dolenta perquè som una cosa que ningú més en el món no vol ser. Sobretot perquè es creuen, contra totes les evidències, que ells no en són. Malgrat ser-ho més que ningú.
En els comentaris a l’article d’ahir, Pep Agulló ho resumia tot plegat amb una metàfora que em sembla molt adequada: és molt perillós i no és decent fer servir un argument contra l’adversari, tan independentista com tu, que al final no és cap altra cosa que la utilització de ‘l’ariet de l’enemic’. No és decent ni prudent, diria jo. Egoistament prudent i tot.
En el nacionalisme, com en qualsevol altra ideologia, allò que importa és l’adjectiu i no el nom. Franco era nacionalista. I Ho Chi Minh. I Fidel Castro. Muriel Casals era nacionalista. I Salvini ho és. I ho són els xiquets de Hong Kong que s’enfronten a l’autoritarisme xinès i ho és Xi Jinping. Nacionalista era Malcolm X. I Hitler. I Stalin, que era un tros de nacionalista rus, malgrat haver nascut georgià. I ho és Putin. I Castelao i tots els irmandiños. I Mandela, que va fundar una organització ‘terrorista’ que es deia la Llança de la Nació. I és nacionalista la reina Isabel i tots els monarques de totes les monarquies. Nacionalistes són les dones kurdes que lluiten a Llevant i també els soldats de l’Irac als quals s’enfronten. I els republicans irlandesos. I la presidenta del Taiwan que ha estat un cas d’èxit a l’hora de frenar la pandèmia. Nacionalista és José Mujica i ho és Lula. I ho són també Bolsanaro i Trump.
Com podem acceptar, doncs, reconeixent aquesta complexitat, que s’intente anatematitzar el nacionalisme, sense més matisos, sense cap més criteri ni interès que la batalla de partit, cercant de moure uns quants escons amunt o avall? Però quina mena de debat sense cap base ni trellat és aquest on ens volen portar? I sobretot: quin país volen que construïm a còpia de fomentar d’aquesta manera la ignorància i la demagògia? Que no érem ací per a fer, seguint la preciosa consigna d’Estellés, ‘una pàtria alta i lliure’?
Voltaire, que al cap i a la fi és com un analgèsic dels que miraculosament valen per a gairebé tot, com que creia en el poder transformador del coneixement, ens va explicar a la perfecció que ‘una vegada arriba el temps de pensar ja no es pot prendre als esperits la força que han adquirit’. Quan deia esperits, el senyor Arouet, crec que ja s’entén, volia dir persones, éssers humans. I aquesta extraordinària constatació escrita per un home del segle XVIII només puc dir que, efectivament, és així, encara ara el segle XXI. Una vegada penses per tu mateix no hi ha qui et puga prendre la força que et creix a dins. De fet, pots trobar-te sol com una rata contra el món i tanmateix ser fort. I, no cal dir com et sents de fort, feliç i lliure, si són molts al teu costat, com ho érem el Primer d’Octubre.
El ‘temps de pensar’ és, doncs, i per això, la clau de tots els futurs. Però això reclama el debat obert, valent i desacomplexat, del respecte a l’altre i el diàleg amb ell i no pot permetre de cap manera l’anatema propagandístic ni encara menys cap intent de censura, directa o socialitzada. I és d’això, ho vulguen entendre o no els protagonistes de la polèmica, de què tracta tot plegat.
