24.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 25.07.2019 - 13:39
La Diputació de Barcelona, una institució amb molt poder i escàs control, es va situar al centre de la política quan Junts per Catalunya (JxCat) va pactar amb el PSC per controlar el govern provincial. Dues setmanes després, és el torn de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Aquesta institució apartada dels focus mediàtics i de les rivalitats polítiques tindrà un govern format pel PSC, JxCat, ERC i els comuns, un acord difícilment assumible fora d’aquest ens.
El Consell Metropolità està format per noranta consellers –els trenta-sis batlles i cinquanta-quatre regidors més– dels ajuntaments metropolitans. En total, els socialistes tenen quaranta-tres consellers, a dos de la majoria absoluta; els comuns són la segona força amb setze consellers; ERC en té quinze; JxCat en té vuit; Ciutadans, dos; el PP un de sol, així com en té un Guanyem Badalona en Comú, Ara Decidim Ripollet iCAT Torrelles.
Ada Colau tornarà a ser presidenta de l’AMB, un càrrec que ostenta per tradició el batlle de Barcelona, tot i que això no és preestablert enlloc. Per ser-ho, cal tenir el suport de batlles de municipis que representin dues terceres parts de la població de l’AMB. I si ningú aconsegueix aquest suport, el Consell Metropolità ha de triar un candidat proposat pels grups per tres cinquenes parts.
Per assolir la majoria, ni ERC ni JxCat no serien pas necessaris, però si volen participar en el repartiment de càrrecs sí que hauran d’entrar en el pacte. En l’anterior mandat també hi havia un govern ampli, amb PSC, ERC i els comuns. Aquesta vegada, s’hi ha afegit JxCat.
L’AMB implica una quota de poder i retributiva molt llaminera que serveix als partits per a col·locar personal de confiança, principalment les formacions que són al govern. El pacte ha estat tan ampli que les formacions del govern sumen més del noranta per cent dels consellers.
Un pressupost molt important
Els ciutadans no voten pas directament consellers metropolitans i tampoc no segueixen les sessions del consell ni les polítiques que hi fan. Tanmateix, l’AMB l’ens té un gran pressupost. Concretament, el pressupost general per al 2019 és de 1.794 milions d’euros –que inclou el de l’AMB mateixa, de 751 milions d’euros, i el d’altres ens, com l‘Institut Metropolità del Taxi i l’ens públic empresarial d’habitatge Impsol.
La principal despesa per conceptes del pressupost de l’AMB, que inclou trenta-sis municipis de l’àrea metropolitana, és la mobilitat i el transport, el medi ambient i l’administració i el territori. Les tres àrees sumen el 98% de les despeses.
L’AMB té competències sobre 3,2 milions de persones i 636 quilòmetres quadrats en àrees tan importants com la mobilitat, la sostenibilitat, el cicle de l’aigua, els serveis energètics, els parcs, les platges, les polítiques socials municipals, la cooperació al desenvolupament internacional, l’obra pública, i compta, a més, amb mig centenar d’empreses o ens subsidiaris.
El personal: una peça clau de l’engranatge de l’AMB
Una part important del repartiment de poder en la institució i també per als partits que la conformen és la qüestió del personal. L’òrgan hi destina 36 milions d’euros, i té vora 550 treballadors fixos i 58 de personal eventual, és a dir, directius i assessors nomenats pels partits. En total, hi ha 35 assessors de grups polítics, que cobren un sou de 50.805,66 euros, a més de caps de gabinets, directors i gerents, de designació política, amb sous molt superiors.
Els consellers metropolitans, per la seva part, van cobrar prop de 700.000 euros en dietes, principalment els membres del govern. El 2011, es va publicar que només onze càrrecs havien rebut 330.000 euros en dietes. Tanmateix, hi ha membres de la institució, com la batllessa Ada Colau, que han renunciat a cobrar aquestes dietes.
Els presidents i vice-presidents de la institució cobren entre 575 euros i 885 per assistir a cada reunió del Consell Metropolità (se’n fa una de mensual), i els consellers sense cap més càrrec cobren 265 per cada reunió. Acostumen a ser reunions curtes i rutinàries. A més, els qui formen part del govern cobren entre 420 euros i 885 per assistir a la junta de govern (una de mensual), i els consellers cobren 145 euros per assistir a les comissions informatives i 795 euros per assistir a les juntes de portaveus.
Els òrgans dependents, la gran ombra en la transparència
Un dels grans problemes d’opacitat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona són les entitats vinculades i prestadores de serveis públics, una cinquantena. Amb l’objectiu de potenciar la transparència i el bon govern, en el mandat 2015-2019 el govern de l’AMB va crear l’Agència de Transparència, com a òrgan potenciador, que ha tingut dificultats per tirar endavant la feina.
Una de les entitats amb menys mecanismes de control és Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), empresa gestora del transport públic de l’àrea metropolitana de Barcelona al consorci de la qual l’AMB té una representació important. En un informe de l’Agència de Transparència, es mostra que entre seixanta i vuitanta directius de l’empresa no consten a la llista de la cúpula que TMB ha publicat. A més, la informació és parcial o nul·la en altres qüestions com els processos de provisió de personal, la relació estructurada de proveïdors, adjudicataris i contractistes, els ajuts atorgats o el perfil dels alts càrrecs i del personal directiu.
Dades recents mostraven que l’ens va pagar més de 200.000 euros a tres alts directius, i que una vintena van cobrar una mitjana de 133.700 euros bruts. Uns sous molt superiors als dels consellers de la Generalitat.
En el mandat anterior de l’AMB, fins i tot va obrir un expedient a Aigües de Barcelona, l’empresa que gestiona el subministrament d’aigua als municipis metropolitans i en què AMB té una participació del 15%. L’empresa s’ha negat a donar informació en conceptes com ara les inversions, les tarifes i els sous dels directius. El vice-president de l’AMB, Eloi Badia, ha explicat fins i tot que havien arribat a fer vint peticions i que havien provat de mitjançar amb la companyia, però que després d’un any i mig no els havia quedat ‘cap altra via que l’expedient’.
