28.11.2024 - 21:40
La síndica d’Aran va comparèixer ahir al Parlament de Catalunya. Maria Vergés, d’Unitat d’Aran, partit vinculat al PSC, hi va fer un parlament sensat en què va recordar que l’autonomia d’Aran és de caràcter polític i no pas administratiu. L’Aran no és una comarca catalana, sinó la circumscripció d’una minoria nacional, occitana, que per això mateix ha de tenir dret d’autonomia i d’una representació pròpia i diferenciada.
Vergés va insistir en la necessitat de fer servir l’occità a la cambra catalana i, en general, de dignificar la seua condició de llengua oficial a tot Catalunya –necessitat més que òbvia, car ni tan sols la senyalització dels llocs oficials la respecta. I va tornar a exposar una reivindicació vella i molt interessant: que els occitans puguen triar un diputat propi al Parlament de Catalunya. No pas que hagen de competir, com fan ara, en la circumscripció de Lleida, sinó que l’Aran siga una circumscripció.
La síndica va posar d’exemple d’aquesta política el sistema vigent al Parlament de Croàcia. El Parlament de Croàcia té 151 diputats elegits en les circumscripcions territorials, tres escons per als croats de Bòsnia i de la diàspora i vuit escons reservats a les minories nacionals. Concretament, els serbs de Croàcia trien tres diputats, els hongaresos i italians un cadascun, els txecs i els eslovacs un altre i la resta de nacionalitats reconegudes en la constitució, dos més –al parlament actual són respectivament un gitano i un bosníac.
Sistemes com aquests, reserves d’escons especials per a una minoria nacional, no són cap decisió excepcional, ni de bon tros. A la Unió Europea, per exemple, es fan servir de fa molts anys a Eslovènia, a Romania, a Montenegro, a Kossove, a Macedònia del Nord, a Sèrbia, a Bèlgica o a Itàlia. Catalunya s’hi hauria d’afegir, sens dubte.
En primer lloc, per a reconèixer l’especificitat nacional aranesa. L’Aran, com a part d’Occitània, té el dret d’autodeterminació i Catalunya ha de ser especialment sensible a aquest dret. Per raons òbvies.
Però la proposta també és interessant en termes utilitaris, perquè torna a obligar a tractar de la necessitat d’una llei electoral catalana i a discutir si l’actual parlament, tal com és elegit, representa de manera adient la sensibilitat del país. En vaig parlar fa pocs mesos, quan vaig proposar un sistema a l’andorrana, amb la meitat dels diputats elegits pel sistema representatiu, en llistes de partit, sobre el total del Principat i l’altra meitat pel sistema majoritari sobre circumscripcions petites i fomentant, per tant, els candidats independents. Per a facilitar més la representativitat real de la cambra i llevar força als aparells dels partits.
Perquè el cas és que el Parlament de Catalunya, per desgràcia, continua atrapat en un format adoptat en els principis de la transició, que no té en compte les especificitats pròpies de la societat catalana ni el pas dels anys, ni l’evolució de la política o de coses com la capacitat de comunicació personal. No parle solament del cas més greu, que és el de la minoria occitana, sinó també d’uns altres aspectes destacats, com ara que els catalans residents a l’estranger també poguessen triar els seus representants –una altra cosa que és ben normal a Europa: 11 escons al parlament francès, 12 a Itàlia, quatre a Portugal, quatre a Romania, tres a Croàcia i Moldàvia…
La política catalana necessita una sacsada radical. Tal com comentava ahir aquest usuari de X, “mirant l’enquesta del CEO queda clar que Catalunya és l’escenari perfecte per a l’ascens d’opcions polítiques populistes: un 71% dels catalans no està satisfet amb el funcionament de la democràcia i la majoria de votants no confia en cap partit per resoldre els seus problemes”.
Això, aquest malestar, no es resol canviant el parlament i prou. La frustració ve d’anys de mobilització ciutadana i del fet que els polítics no han estat capaços de canalitzar-la amb èxit. Però, així i tot, és raonable de demanar-nos si part d’aquesta incapacitat no té a veure amb l’anquilosament i la manca d’adaptació de les institucions que tenim. I és en aquest terreny que la proposta aranesa podria obrir una via interessant.
PS1. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita. Una tertúlia que apunta a dissabte com a dia important, perquè se sabrà qui dirigirà Esquerra Republicana els anys vinents, perquè a València hi haurà una altra manifestació important contra Carlos Mazón i perquè el PSOE farà un congrés a Espanya amb les aigües molt remogudes. Podeu veure’n el vídeo.
PS2. Avui fa un mes exacte de l’episodi de gota freda que ha destruït l’Horta Sud i part de la Ribera. Durant tot aquest mes VilaWeb s’ha abocat a informar sobre la situació creada, no tan sols per la catàstrofe d’aquell dia, sinó també pel desastre inqualificable de la gestió posterior i per les conseqüències polítiques que ha tingut. Per a nosaltres continuar-ne parlant és i serà un compromís, que volem refermar especialment amb els nostres lectors i subscriptors d’aquestes comarques. No els deixarem sols ni deixarem que el pas del temps contribuesca a l’oblit de la seua situació. Avui, entre més informacions, us oferim aquest reportatge des de l’epicentre mateix de la tragèdia: “‘Vivim de la misericòrdia’: el desànim s’imposa a Paiporta un mes després de la gota freda”. I també “Un futur incert, ganes de tornar a començar, agraïment i un cert escepticisme, la cultura un mes després del fang”.
PS3. Una altra celebració molt important en aquestes hores és la dels 125 anys del FC Barcelona. Aquest cap de setmana us anirem oferint continguts relacionats amb la commemoració, però avui, de moment, Àlex Solano ens explica set moments de la història de Catalunya per mitjà del club blau-grana i Joan Safont hi dedica el seu Mirador de Cultura: “El Barça com a mirall deformat del país, però també com a reflex dels darrers cent vint-i-cinc anys d’història”.
