14.06.2021 - 19:50
L’exemplar de la Revista Econòmica de Catalunya presentat aquest migdia, un monogràfic sobre la “Reactivació i transformació del model productiu català”, és una compilació d’articles escrits per alguns dels millors especialistes que tenim al país, amb un fil molt clar: “Refer per transformar; transitar, no retornar i, així, reestructurar l’economia catalana”, que és precisament com es titula la presentació del director de la revista, Guillem López Casasnovas. En aquest text, el director avança que els treballs abasten els projectes clau: del sector alimentari al quàntic; del xip europeu a les noves teràpies sanitàries; de l’energia a la comunicació…
Deixeu-me fer un parèntesi previ, que em sembla obligat. Durant l’acte, Oriol Amat, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, que edita la revista, ha dit: “És un dels pocs productes rigorosos, acadèmics i científics que s’editen en català i té un prestigi ben guanyat des de fa dècades. Sens dubte, és un dels pilars de l’anàlisi econòmica del país, del qual els economistes ens sentim orgullosos.” En dono fe, com a economista, i afegiria que l’exemplar presentat avui té com a particularitat –a més d’un nivell de rigor molt alt– un interès que ens afecta a tots, per la immediatesa i la importància per al futur del nostre país.
Fent referència als projectes presentats a Catalunya per optar als fons Next Generation, López Casasnovas ha destacat la solidesa que els dóna el fet de complir les condicions necessàries exigides per Brussel·les. Però sap que no n’hi ha prou. “Si els àmbits de transformació són condició necessària perquè siguin aprovats, les condicions de suficiència són acords d’estat, amb la Presidència del Govern d’Espanya. Aquí tocarà encara lluitar per a fer-les efectives.” Ve’t aquí la tasca complexa que tenim davant.
I, tot seguit, fa una lúcida mirada al futur immediat d’aquest punt. I trobo interessant de reproduir-ne unes línies, per dos motius: per la claredat i pel poc coneixement que tenim tots plegats d’aquest àmbit. D’entrada, diu: “Sabem a hores d’ara que els PERTEs [els plans de reestructuració i transformació dels quals tant s’ha parlat] seran pocs (sis o set), estatals i molt simbòlics, de transformació ‘industrial’. Això vol dir que els suposats PERTEs autonòmics de pugna aïllada de cada comunitat, amb potencials guanyadors territorials seleccionats que s’apropiïn dels fons en parts exclusives, són completament revisats per analitzar, en clau estatal, sinergies i complementarietats, amb ‘anellaments’ promoguts des de la Moncloa.”
De moment, doncs, puja a l’esglaó estatal, on es decidirà tot, i que implicarà necessàriament canvis en els projectes. “Això voldrà dir que caldrà ‘desconstruir’ algunes iniciatives dels PERTEs catalans inicials. Les coordenades generals restaran definides per grans productes o processos; no com a projectes tractors singulars d’unes poques grans empreses, sinó –esperem– d’agents mitjans i petits, excel·lents en les seves iniciatives, que es vinculen entre si en partenariats, noves corporacions o agrupacions d’interès. I els nostres projectes, remesos des de Catalunya, ho són. Certament l’Estat els vol emmarcar en el conjunt espanyol i vincular-los, pretesament per enfortir-los.” Compte amb dues paraules del paràgraf: ‘esperem’ i ‘pretesament’.
Heus aquí d’on surt la importància d’emfasitzar l’avantatge comparatiu dels sectors de l’automoció, petroquímic, agroalimentari i de salut a Catalunya, que s’han d’enfortir i, a més, “esperar l’entrada de nou finançament en els camps de la intel·ligència artificial, la computació quàntica i el xip europeu, entre d’altres –no gaires!– en els quals som excel·lents, amb resultats similars als que s’obtenen en les convocatòries obertes competitives de recerca.”
Expressa dubtes sobre el procés administratiu que s’aplicarà. Diu que sabem també que la presidència del govern espanyol treballa en l’execució del pla a partir de la segmentació competencial (jurídica), administrativa (organigrama ministerial actual) i pressupostària (consignacions financeres repartides sovint per quotes entre els eixos i les línies previstes al programa Next Generation). I afirma: “Aquesta manera de procedir ho pot complicar i no ajuda els projectes intersticials que afecten múltiples departaments (ciència, indústria, economia, administració pública, sanitat i acció social), per allò de clarificar qui es fa finalment responsable d’interaccionar amb les empreses tractores. D’aquí ve la importància que es resolgui correctament aquest puzle que ara es mou, i que tan decisiu resulta per al futur del país.”
Aquesta és l’explicació de López Casasnovas i els dubtes que deixa en l’aire. La coordinació –complexa i ben resolta– dels treballs de la revista l’ha feta Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Comerç, per a qui avui cal pensar quines són les àrees prioritàries on caldria concentrar els recursos provinents dels fons europeus per transformar en profunditat l’actual model productiu i quines condicions s’han de complir per garantir que aquests fons s’inverteixin de manera eficaç. Diu que l’objectiu del present dossier monogràfic és mirar de respondre aquestes qüestions des d’una triple perspectiva. “Primera, la dels principals sectors objecte de transformació. Segona, la dels principals vectors de transformació que afecten transversalment tots els sectors. I tercera, la dels principals factors institucionals que condicionen i a la vegada fan possible aquesta transformació.”
Segons que diu, els articles que componen aquest monogràfic aborden aquestes qüestions des de diversos punts de vista, fan que el conjunt sigui més que la suma de les parts, i posen clarament de manifest les sinergies i les complementarietats entre el què, el com i el per què a tots els àmbits que defineixen el model productiu. A diferència de les transformacions que van marcar la segona meitat del segle XX, en aquest cas el “com produïm” i el “com distribuïm” seran essencials per a determinar “quant produïm”. I ha acabat assegurant: “Tots i cada un dels articles del monogràfic, amb èmfasis, perspectives i matisos diferents, conformen un mosaic que dóna valor a una mateixa visió de futur, la materialització del qual ja està en marxa.”
En definitiva, és una revista molt recomanable, no solament per als economistes, sinó per a tots els interessats en el futur econòmic del país. Són quinze articles d’una gran qualitat que emmarquen la necessitat d’un canvi urgent postpandèmia –més enllà de la reactivació– i la necessitat d’aprofitar una ocasió que probablement fins d’ací a molts anys no es tornarà a presentar. Ens hi juguem molt!
