Laporta

Aquests dies de campanya recordo molt l’època que Joan Laporta va viure assetjat per la premsa, pels tribunals i per un sector de socis del Barça que demanaven el seu cap esperonats per la intransigència política, disfressada de moralitat, que tan sovint s’apodera del país. Llavors Laporta esmorzava en una terrassa que hi ha prop de casa. Aquest diari pertanyia a un parell d’empresaris unionistes fans de la Constitució. Jo, que sóc bastant caguetes, encara que alguns em tinguin per valent, sortia de casa preocupat per un motiu o un altre i cada setmana es produïa la mateixa escena. Quan passava pel costat del bar, veia Laporta somrient, amb la cara brillant de salut i d’optimisme. Aquesta solidesa em deixava impressionat i és una cosa que sempre he admirat més que els seus èxits com a president del Barça. Laporta ha sigut l’únic home públic del país que ha anat de cara i que ha sobreviscut per explicar-ho. El que Cruyff va fer en el camp del futbol, ell ho va fer en el camp de la catalanitat. Laporta va demostrar que els catalans podem guanyar sense amagar ni estrafer la nostra personalitat política. Qualsevol que entengui que el poder i el talent neixen d’una vitalitat irreductible comprendrà quina va ser la base dels seus èxits i el motiu dels odis que va generar. En aquells moments difícils que ara recordava, vaig mirar d’explicar-ho en un article però no vaig poder perquè la Constitució no prohibeix el sectarisme. Ara que Laporta es torna a presentar, hi voldria insistir. Veient la deriva que ha pres l’independentisme, veient la neollengua que estan fabricant els anomenats representants de la societat civil, la reaparició d’una figura executiva com la seva seria un revulsiu. Contra el puritanisme cínic del país que s’amaga sota les faldilles de les monges i se la casca en secret, res no ens convé tant com un Laporta que doni força al Barça i substància a la idea que encara és més que un club. Ho té difícil perquè el 2003 el país anava amunt i ara està atrapat en un garbuix de dubtes infantils.