Ho he escrit en singular, l’aplaudiment més vil, però en realitat en són més. Molts i massa. Han repartit la partitura i ara les orquestres la perpetren a l’uníson: aplaudir Mazón. Allà a Astúries, o aquí a Alzira, on calgui i a tot arreu, tal com raja i malgrat l’estupefacció que aquest acte pugui generar d’entrada (d’entrada i d’eixida i de tot), aplaudir Carlos Mazón. Victimitzar-lo (a ell!) i aplaudir-lo.

Aquesta és la consigna.

I Mazón es posa la mà al cor i llança besets al públic i qui el veu potser li dedueix una íntima satisfacció, un imaginar-se rebent per fi la merescuda ovació a l’escenari després d’una d’aquelles indescriptibles representacions amb el seu grup coent de versions musicals (“nadanadanada es igual si no estás tú, ouó, ouó, uouó”). Els gestos, de fet, recorden exactament aquesta mena de performances impostades. Com si ell hi fos o perquè ho són.

El PP és el partit de l’actual (encara) president de la Generalitat valenciana, l’individu que el fatídic 29 d’octubre, mentre la Foia de Bunyol i l’Horta Sud i la Ribera Alta quedaven negades per la virulència de l’aigua, continuava amb la seva agenda tal com la tenia prevista, i rebia premis turístics, i feia brometes, i declarava que el pitjor ja havia passat, i després desapareixia durant hores dins del Ventorro, un restaurant carrincló especialitzat en reservats i contubernis político-econòmics. El PP és el partit que, lluny de desvincular-se del personatge i la seva negligència, aquell seu sinistre desentendre’s de les responsabilitats que tenia, aquell criminal no enviar l’alerta fins a les 20 hores i 11 minuts del vespre (tantes vegades com calgui ho tornarem a repetir: a les 20 hores i 11 minuts, quan la gent s’arrapava als arbres per provar de salvar-se del corrent gelat i marró i furibund, quan la gent tremolava dalt dels cotxes o ja era… morta), lluny d’apartar-lo perquè no continuï fent més mal, l’aplaudeix.

Que no és cap sorpresa, certament, i que això respon a un tristíssim i llarguíssim historial, que fins i tot diria que és constitutiu de la cosa, però que igualment ho hem de dir. I denunciar-ho. Que en quedi constància sempre. Que no es pensin que ens hi hem acostumat.

Jo no sé si aquest tancament de files al voltant de Mazón és per simple i constitutiva naturalesa o per resignació quan troben que no tenen substitut (o substituta) a mà, i calculen els tempos electorals, i etcètera, però, sincerament, no importa: no hi ha justificació que valgui, és una acció feta a consciència i un retrat en tota regla. Com que encara no poden començar amb la cantarella del “passar pàgina”, pretenen, de moment, desviar l’atenció dels fets, i desfigurar-los, capgirar-los, a còpia de repetir i repetir i repetir que aquí el que passa és que hi ha una persecució contra Mazón, que és víctima d’una conjura maligna i que pobret.

Diumenge passat, 12 de gener, la camarilla que anomenen “barons” del PP, els càrrecs que tenen a províncies i autonomies de l’estat espanyol, es va aplegar en un hotel asturià per signar-hi no sé quina declaració d’intencions. I va ser quan Mazón va pujar al faristol a formalitzar la cosa, que va rebre aquell esperpèntic aplaudiment. Més que aplaudiment: una llarga ovació. Caliu i aval absolut per part de tota la trepa, amb el president estatal del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, al capdavant.

Abans, però, divendres, encara hi havia hagut un altre acte per al penós concurs d’ignomínies. I d’entrada havia escrit que va ser com un preludi de l’esperpent, però després ho he esborrat perquè no: és que, en realitat, aquest altre, el primer, va ser encara pitjor. Una celebració de començament d’any organitzada per l’inefable president de la Diputació de València, Vicente José Mompó. Una celebració. I dedicada sense cap rubor a aplaudir i abraçar i felicitar Carlos Mazón. I dic que aquest acte va ser encara pitjor perquè el van fer a Alzira. I perquè va aplegar càrrecs i militants d’aquí. Que no poden al·legar ni la distància. Que tot plegat converteix la musiqueta triomfal que acompanya els vídeos de propaganda, i les rialles, i les abraçades, besos llançats a l’aire (tornem-hi), la foto que es fan tan alegres, família jovial que celebra despreocupada qui sap què, tot plegat ho converteix en un acte encara més oprobiós. Allà a la foto, acomboiant el responsable de no haver alertat la població, s’hi veu la portaveu del PP de Paiporta (quaranta-cinc morts). Per exemple. Cercar-hi els càrrecs és com un on és en Wally de totes les ignomínies. I riuen. Sense un bri de vergonya ni de decència, riuen. Riuen i es col·loquen tots, allà premsats, dins del Ventorro. El càrrec, els negociets, un brindis.

Perquè els aplaudiments, abraçar-se i fotografiar-se i riure, no formen part d’episodis puntuals, una cosa anecdòtica que passa: són una manera de fer, és Rita Barberà dalt del balcó de l’ajuntament gesticulant i fent pam i pipa al record de les víctimes de l’accident del metro. Pam i pipa. Literalment.

Fan mofa i befa de les víctimes. I això, sabeu?, encara que sembli impossible, és el pitjor de tot.