Lapislàtzuli Editorial recupera l’obra curta, fins ara dispersa, de Marian Vayreda

Fa poques setmanes que ha arribat a les llibreries el volum ‘El roure dels penjats (15 contes, 2 poemes i 1 epístola)’ de Marian Vayreda, publicat per Lapislàtzuli Editorial. Aplega l’obra breu de l’artista, autor de ‘La punyalada’. En el volum s’apleguen els millors contes de l’autor, recuperats de revistes literàries de finals del segel XIX i principis del XX. Són narracions ambientades a la terra abundosa de la Garrotxa, quinze històries lingüísticament riquíssimes, molt humanes i plenes de matisos, un retrat fidedigne d’aquesta contrada. Us oferim l’inici del conte ‘El roure dels penjats’, que dóna títol al llibre.

L’editor de Lapislàtzuli Editorial i escriptor, Jon López de Viñaspre, escriu sobre el volum:

‘El roure dels penjats’: la narrativa curta de Vayreda torna a brillar

«Marian Vayreda (Olot, 1853-1903), pintor i escriptor, és considerat el màxim exponent de la novel·la muntanyenca i un autor cabdal de la narrativa catalana. La professora Antònia Tayadella, especialista en literatura noucentista, explica en el pròleg d’aquest llibre que Vayreda ha passat a la història literària sobretot com a autor de “tres únics llibres”, escrits, a més, els últims anys de la seva vida: ‘Records de la darrera carlinada’ (1898), ‘Sang Nova’ (1900) i ‘La Punyalada’ (1904), la seva obra mestra, novel·la pòstuma que deixa sense revisar. Gran referent del realisme literari, ‘La Punyalada’ ha estat reeditada en nombroses ocasions, s’ha portat al cinema i ha inspirat una òpera.

Més desconeguda, però tan valuosa i brillant com les novel·les, és la seva narrativa curta, publicada entre els anys 1890 i 1900 en diferents diaris i revistes de l’època, com ara L’Olotí, La Renaixensa o La Veu de Catalunya. És per això que des de Lapislàtzuli Editorial, amb el guiatge d’Antònia Tayadella i la mestria d’Albert Mestres (editor literari d’aquest llibre), vam llançar-nos a la recerca i recuperació d’aquestes narracions.

‘El roure dels penjats (15 contes, 2 poemes i 1 epístola)’ recull pràcticament tots els textos narratius breus de Vayreda de rellevància literària, presentats d’acord amb la seva data d’aparició i transcrits i adaptats per primera vegada en una edició fidel i respectuosa amb els originals.

Són narracions ambientades a la terra abundosa de la Garrotxa, quinze històries lingüísticament riquíssimes, molt humanes i plenes de matisos, un retrat fidedigne d’aquesta contrada. Contes com “L’àvia Tita”, “La fi del Renegat”, “El roure dels penjats” o “L’afusellat” (pòstum), contenen tota la força pictòrica i narrativa dels grans autors de la literatura universal.

El volum inclou dos poemes inèdits (un dels quals fou escrit un mes abans de morir) i una carta futurista dirigida a Josep Berga, on Vayreda ironitza sobre com seran les guerres del pervenir. Escrita l’any 1896, és d’una actualitat sorprenent.

“Jo sóc com l’atzavara tardana que no floreix fins que velleja”, va dir Marian Vayreda al discurs de gràcies dels Jocs Florals l’any 1902. Ara podem dir, també de manera tardana però definitiva, que la narrativa curta de l’autor olotí ha tornat a la vida. Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que els contes de Marian Vayreda bateguen ja, i respiren, a l’ombra de ‘La Punyalada’.»