A l’any que som, es veu que hi ha més d’un centenar de tribus amazòniques que es resisteixen voluntàriament i fèrria al contacte amb la resta de l’espècie. “No contactades”, en diuen els antropòlegs. Doncs com és el món: l’altre dia, mentre corria la notícia que la comunitat “no contactada” més gran del planeta fugia de la depredació fustera del seu hàbitat, la societat humana més connectada de la història patia una apagada informàtica que afectava bona part dels seus serveis essencials.

Que vulnerables que som, també, al mal dit món civilitzat. És tan fàcil com això: una mala actualització per a equips que van amb Windows –per no dir amb pedals– té el poder de paralitzar globalment els sistemes d’hospitals, bancs, universitats, empreses, mitjans de comunicació i transports. L’escala de afectació li va valdre el bateig sensacionalista de “pandèmia digital”; una pandèmia vertiginosa, és clar, perquè els temps de la tecnologia ja són per si accelerats. Però, com amb l’aturada per la covid, a les xarxes i a les converses informals s’havia estès de bon matí una certa fam de distopia: ui, si això s’allarga, ves que no peti tot, ves que no hàgim de tornar a la selva.

Diu que els pilots, els metges i els oficinistes van haver d’agafar llapis i apuntar sobre paper. Diu que es van perdre tants vols, tantes vacances, tantes transaccions, tants milers de milions. Potser vides humanes, indirectament i necessària. És el preu aproximat de confiar als oligopolis tecnològics el bon rutllar de la nostra civilització. Els mitjans trucaven a experts digitals –no és masculí genèric, un altre dia en parlarem– com amb la covid als metges: és greu, doctor? I mentre el caos creixia i prenia tota mena de formes, al fons de les nostres ànimes fosques molts desitjàvem que aquella situació durés cinc minuts més. Una mica com quan érem canalla i se n’anava la llum i els grans anaven de bòlit mentre que per als petits tot prometia aventura a la claror del campingàs. Cinc minuts més. Que es pari el món.

Els anomenats migrants digitals tenim un desavantatge addicional respecte dels nadius: hem viscut a l’altra banda, hi vam néixer, en venim. I a vegades la nostàlgia natural pels temps passats se’ns impregna d’una altra per comparació: la nostàlgia dels temps analògics, que per més mala sort són els de la nostra joventut. Doncs si voleu fer una bona obra, deixeu-nos ser una mica d’aquesta manera, deixeu-nos somiar de tant en tant en màquines d’escriure elèctriques, fantasiar en saldos escrits amb bolígraf a la llibreta, enyorar el badar per badar, els dits ociosos repicant una taula, els llibres oberts en tot de mans a les andanes. No, cap temps passat no va ser millor –cap temps anterior a l’epidural, a la justícia social i a la cura de l’Alzheimer no serà mai millor–, però una apagadeta informàtica d’un mes o dos, si a més a més ningú no hi prengués mal…, quin vell de mitjana edat diria que no?

Dit en altres paraules: amb la irrupció de la IA i a vint anys d’una improbable jubilació, quin nòmada digital no ha tingut la fantasia momentània de tirar enrere el món? Les sobretaules dels pre-boomers en són testimoni: la sensació que el futur s’està passant de frenada, que la nau va desbocada, que som molt més lluny d’on volíem arribar amb els cotxes voladors. Ens van criar per a les certeses, estudis-feina-casa-casori-canalla, la progressió màgica, i què vols, mentre teníem vídeos VHS, telèfons fixos i faxos teníem esperança, i ara tenim por, i tenim vergonya de tindre por, perquè ens agafa massa vells per a les angoixes dels jóvens. Ho heu d’entendre: amb el col·lapse, tornava l’esperança, el nostre regne per tornar a respirar, frenar, parar, poder treure un moment el cap de sota l’aigua.

Sobre la “pandèmia digital”, hi ha veus qualificades que asseguren que no es repetirà, i altres vaticinen amb aplom idèntic que tornarà a passar una hora o altra. Que, malgrat la possibilitat de dotar-nos de programaris lliures i d’esdevenir digitalment sobirans, la tendència acaparadora de les grans tecnològiques continuarà monopolitzant les tries mandroses d’administracions, empreses i particulars. Afegit a això, si hem de confiar en la capacitat humana d’aprendre de les pandèmies, virals o figurades, ja serà estrany si en vida nostra no ens hi tornem a trobar. Sense arribar a l’agonia dels nostres contemporanis de l’Amazònia, posa que arriba el dia i els obsolescents podem recuperar algunes habilitats analògiques per presumir davant dels jóvens: esperar una trucada, tindre paciència, mirar el món amb les mans a les butxaques, talment com les nostres padrines ens van ensenyar a sargir mitjons i a fer ous durs resant parenostres.