Laos, la víctima desconeguda de la guerra secreta de la CIA

La guerra del Vietnam s’hauria de dir, per a ser fidels a allò que va passar en realitat, la guerra del Vietnam, Laos i Cambotja. L’any passat vaig ser a Cambotja i en aquestes pàgines vaig explicar en uns quants articles les conseqüències dels bombardaments nord-americans i de la dictadura comunista de Pol Pot. Enguany he viatjat per Laos i Tailàndia, dos països interessants en actualitat, cultura i història, que inspiren aquest i els pròxims articles del Joc de Miralls.

Si la guerra total dels EUA al Vietnam va començar el 1964, a Laos havia començat a principi de la dècada dels seixanta de manera encoberta i secreta, dirigida i organitzada per la CIA. Laos es va independitzar el 1953. Era un petit país agrícola sense mar que feia de coixí entre el Vietnam, Birmània, Tailàndia i la Xina. Del 1960 al 1975 va ser víctima d’una guerra civil entre la guerrilla comunista del Pathet Lao i la dreta i la monarquia laosiana. Els EUA van donar suport a la dreta i, alhora, van engegar una campanya de guerra clandestina paral·lela a la del Vietnam.

Pels nord-americans, Laos era un mur de contenció per a frenar l’expansió comunista de la Xina i el Vietnam del Nord. Mentre en públic negaven cínicament tota intervenció militar a Laos, successius presidents americans, començant per Kennedy, Johnson i Nixon, van autoritzar extraoficialment la intervenció de la CIA al país. Hi ha declaracions ben significatives d’aquells moments. Kennedy: “A Laos volem la pau, no la guerra.” O Nixon: “Del personal nord-americà a Laos, no hi ha ningú destinat al combat.”

L’excusa de la ruta Ho Chi Minh

Un dels arguments secrets dels americans per a bombardar il·legalment dos països neutrals com Laos i Cambotja era que hi transcorria l’anomenada ruta Ho Chi Minh, un tramat de camins selvàtics i túnels del Vietcong per a transportar tropes i municions de Vietnam del Nord al Sud. És la zona més castigada dels mapes que s’han pogut fer segons les dades de la United States Air Force (USAF). Van ser bombardaments en massa no reconeguts, que van arrasar regions senceres del país. Amb els anys, particularment sota la presidència de Richard Nixon, amb Henry Kissinger de secretari d’estat, els atacs es van multiplicar dramàticament i van arribar a tots els racons del país.

Durant anys, les forces americanes instal·lades a Tailàndia van lliurar una guerra secreta que va ocasionar molts milers de morts, exiliats, refugiats i la destrucció de bona part del país. Alguns dels camps de refugiats són avui pobles nous. El dolor i la mort, a més de la pobresa, a conseqüència d’aquella matança oculta, s’han perllongat fins als nostres dies. Cada any encara hi ha cent accidents mortals o greus per l’explosió de bombes no esclatades del període 1960-1975.

Per lluitar contra els comunistes del Pathet Lao i del Vietcong, la CIA va entrar en contacte amb els hmong, un poble guerrer, d’alta muntanya i profundament antivietnamita. En va reclutar milers, sota el lideratge del sanguinari general Vang Pao. Els va equipar i entrenar. Van ser el braç secret mercenari de la CIA a Laos durant anys. Els hmong no coneixien el metall ni els avions. S’explica l’anècdota que molts hmong abans de conduir cotxes van aprendre a pilotar avions i a bombardar.

Per a tal fi, els agents d’intel·ligència americans van crear a Bangkok una companyia aèria encoberta, l’American Airlines. Es tractava de fer la guerra sota l’aparença de distribuir ajuda humanitària. Amb una trama diplomàtica-empresarial semblant a la que més tard van fer servir per comprar heroïna o muntar a Bangkok prostíbuls exclusius enormes per al gaudi i la relaxació dels soldats americans destinats al Vietnam. En secret, també van construir Long Tieng, una pista d’aterratge al nord del país, a la plana dels atuells, en ple territori hmong.

La República Popular Democràtica de Laos ha estat el país més bombardat de la història. Per a res. L’any 1975 els americans van perdre la guerra. Els darrers temps, la violència i la mort va arrasar Laos. Quan ja no hi havia homes hmong per a reclutar, la CIA reclutava nens. Després de la derrota, els americans van abandonar Long Tieng. Es van endur als EUA uns tres mil hmong, inclòs el general Vang Pao. No van pagar ni un cèntim d’indemnitzacions a víctimes de la guerra, tal com s’havia fet després de la Segona Guerra Mundial. Milers d’ex-mercenaris van quedar desprotegits i desemparats en territori comunista. Avui hi ha hmong exiliats pertot arreu. Als EUA n’hi ha una comunitat de més de dos-cents mil.

Quin és el balanç real d’aquella guerra amagada?

La capital de Laos, Vientiane, és una ciutat petita i agradable a la vora del riu Mekong. La presència de xinesos, vietnamites i tailandesos és àmplia a tot el país. En alguns aspectes, sembla que la Xina el considera una colònia. Hi ha poc rastre de la guerra, a excepció d’allò que poden explicar els que la van viure, si volen rememorar aquell infern. A diferents mercats de la zona, ací i a l’antiga capital de Luang Prabang, hi ha paradetes d’una associació de joves dels pobles dels voltats que venen culleres, polseres, arracades i clauers fabricats amb l’alumini de les bombes que encara recullen pels camps i els boscs.

La recerca de ferralla de guerra i restes d’artilleria va ser un negoci pròsper en l’empobrit Laos de la postguerra. Encara dura. I òbviament també és la causa de moltes explosions traïdores que han segat vides de nens i mutilat cossos durant dècades. Anys i anys després de la fi de la guerra. Pels pobles és habitual veure carcasses de míssils, de morters o de bombes de fragmentació que serveixen per a apuntalar les cases o que reconverteixen enginyosament en estris per a la vida agrícola i domèstica. A Luang Prabang un dia vaig veure a l’entrada d’una casa dues carcasses de bomba que es feien servir de paraigüer.

Les nenes que venen pels mercats collarets fets de bombes estan molt conscienciades dels efectes i les conseqüències de la guerra secreta fins avui dia. A la parada, hi ha un cartell que diu: “Aquests braçalets eren bombes. Nosaltres fem braçalets, no bombes. Els nostres braçalets es fan de l’alumini que es va llançar sobre el nostre país durant la guerra secreta del 1964-1975. Després de la guerra, ens van ensenyar què fer amb les bombes que destruïen les nostres vides. De les bombes en fem souvenirs, com ara culleres, anells, braçalets, clauers… Vam començar a convertir les bombes en braçalets bonics. Donem un nou significat a les bombes per ajudar-nos i escapar de la pobresa.”

Per conèixer més a fons la tragèdia que originà la guerra secreta de la CIA a Laos, cal visitar a Vientiane el Centre de Rehabilitació Mèdica anomenat COPE (Cooperative Orthotic and Prosthetic Enterprise), fundat el 1997 pel Ministeri de Salut laosià i diverses ONG. De fa anys, atén milers de persones d’arreu del país amb problemes físics i mutilacions causades per l’explosió dels milions de bombes abandonades. A més, el Centre ha organitzat una exposició permanent molt didàctica i rigorosament documentada sobre els nou anys que va durar la campanya de bombardaments aeris dels americans.

N’extrec algunes dades significatives que impressionen. Tant per la magnitud de la violència persistent que va caure sobre els laosians, com per la incompetència del món occidental, acatant les instruccions de la CIA, per divulgar i denunciar una barbaritat criminal que s’ha volgut esborrar de la història.

Bombardaments cada 8 minuts, 24 hores el dia, durant 9 anys

La República Popular Democràtica de Laos ha passat a la història per ser el país del món que ha estat objecte de més bombardaments per càpita. S’hi van dur a terme 580.000 missions de bombardament, xifra que representa una missió cada 8 minuts, 24 hores el dia, durant 9 anys.

Entre el 1964 i el 1973, durant la guerra del Vietnam, es van llançar sobre Laos 2 milions de tones d’artilleria. Més de 270 milions de bombes. Un 30% no va esclatar i van romandre a Laos després de la guerra. Són uns 80 milions de bombes, les que encara no han esclatat.

Aproximadament, al 25% dels pobles de Laos encara hi ha artilleria que no ha esclatat (UXO, Unexploded Ordnance) i pot fer-ho en qualsevol moment si es manipula o colpeja. Totes 17 províncies de Laos són contaminades per bombes sense esclatar. La contaminació afecta 41 dels 46 districtes més pobres del país.

Més de 50.000 persones han estat mortes o ferides a causa de bombes esclatades per sorpresa del 1964 al 2011.

Cada dia, 3.000 laosians treballen arreu del país inspeccionant, detectant i destruint centenars de bombes de fragmentació i més peces d’artilleria explosives. Malgrat tota la feina de desactivament feta de fa anys, anualment hi ha aproximadament 100 accidents nous. Les causes són: la recerca de material de guerra per a vendre com a ferralla (24%), els treballs agrícoles (22%), la collita de fruits del bosc (14%), fer foc, cuinar i més activitats domèstiques (12%) i els jocs infantils (11%).

L’any 2009 Laos va ratificar la Convenció Internacional contra les Bombes de Fragmentació. D’aleshores ençà treballa a fons per desminar el país.

El negoci il·legal de la ferralla

La gent dels pobles va començar a recollir ferralla de guerra fins al punt que va resultar una bona font d’ingressos. Tot i que oficialment és il·legal, comunitats senceres, inclosos els nens, en cerquen pels boscs i camps. Fan servir detectors de metall vietnamites molt primitius, de deu dòlars, i pales petites per remenar la terra i cercar-hi restes. Els traficants de ferralla paguen de 1.000 kips a 2.000 el quilo (de 0,05 euros a 0,10), segons que m’informen uns nois que s’hi dediquen. Fins i tot els nens poden pagar el cost d’un detector de metalls senzill.

Viure envoltat d’artilleria usada és molt dolent, atès que els nens molt sovint no reconeixen allò que troben pels boscs com a estris perillosos, malgrat tota l’activitat didàctica que es procura fer al respecte. Dins una carcassa de bomba de fragmentació, hi pot haver bombetes que no han esclatat. La familiaritat dels infants amb les deixalles de guerra en molts casos és letal. Molt sovint troben una cosa que sembla un esquellot de vaca, una capsa, una tassa o alguna cosa que pensen que pot ser valuosa per portar a casa i els esclata a la cara.

Les bombes sense explotar inclouen peces d’artilleria de molts tipus. A Laos, segons que informa l’exposició, se n’han trobat centenars de diferents, incloses vint-i-sis menes de bombes de fragmentació. Ací popularment les coneixen com a bombies. Cada carcassa de bomba de fragmentació o de dispersió podia portar dins petites bombies, com boles de billar, que podien cobrir una àrea de tres camps de futbol. Moltes no esclataven. Hi ha alguna instal·lació a l’exposició molt il·lustrativa per a fer-se una idea del funcionament i el potencial mortífer d’aquests artefactes.

Segons els informes de l’aviació americana, l’índex de fallida de les bombes era d’un 30%. Això significa uns 80 milions de bombes que van romandre sobre el terreny sense esclatar després de la guerra. Han passat dècades. Les dues primeres, Laos va ser un país molt opac i tancat. Va haver-hi equips de l’URSS, de Cuba i de l’exèrcit de Laos treballant-hi, però no hi ha informes de quantes bombes es van netejar i desactivar. D’ençà del 1996, s’han netejat mig milió d’artefactes.

Qui va trencar la censura de la CIA?

Hi ha dos homes que, d’ençà del principi, van sospitar què passava a Laos. Ho van investigar, van cercar proves i ho van denunciar públicament. El primer va ser Fred Banfman, activista pacifista i col·laborador d’IVS/USAID en aquells temps, que va arribar a declarar i aportar evidències davant la subcomissió del senat nord-americà. Sense èxit. A més, va ser ignorat pels grans periodistes amb qui es va posar en contacte.

L’altre va ser Noam Chomsky que, en un viatge a Hanoi l’any 1970, va haver de fer una escala obligada d’uns dies a Vientiane. Allà va començar a sospitar d’allò que passava. Totes les seves investigacions les va publicar al New York Review of Books, el 23 de juliol de 1970, en l’article “Una visita a Laos”. N’ha fet referència sovint en els seus llibres i els centenars de xerrades i entrevistes que ha donat durant la seva vida.

La història de Fred Banfman és explicada al film de Marc Eberle The most secret place on earth. The CIA’s covert war in Laos (Alemanya, 2008). Fred Banfman és definit com un jove aventurer despreocupat que vivia a Laos. Un dia, quan va visitar una pagoda, hi va trobar a dins desenes de refugiats, vells, dones, nens, ferits… Parlant amb ells va descobrir que feia cinc anys que els EUA bombardaven secretament Laos i hi causaven milers de morts. Ningú, ni a Laos ni al món, no en sabia res. Les primeres proves que va poder obtenir van ser els relats de la gent i els dibuixos dels nens. Malgrat que no va parar de denunciar aquella guerra opaca, no va aconseguir res. Les altes instàncies de la política i els mitjans de comunicació nord-americans s’hi van girar d’esquena.

La visita de Noam Chomsky a Laos l’any 1970

El New York Review of Books es va fundar el 1963. Noam Chomsky va ser una de les firmes radicals destacades. Els seus articles sobre la guerra dels EUA al Vietnam, Laos i Cambotja són exemplars. De fet, són considerats dels millors escrits sobre la guerra publicats mai a Nord-amèrica.

L’article “Una visita a Laos” (1970) és un reportatge coral magnífic escrit en temps de censura i guerra. L’autor va parlar amb totes les fonts possibles per posar en evidència el fals relat de Richard Nixon per a justificar la intervenció a Laos i destapar el tabú de la guerra secreta de la CIA. Un dels punts de partida de la seva investigació va ser constatar que Air America era una empresa encoberta de la CIA, i que la major part dels pilots s’allotjava al seu hotel davant el Mekong. A les sis del matí els veia sortir a fer la feina del dia: enviar subministraments a l’exèrcit secret de la CIA dirigit pel general Vang Pao. Els EUA tenien bases, homes i efectius a Tailàndia. “L’ús nord-americà de Tailàndia com a base per al bombardament del nord de Laos i, més tard, del Vietnam del Nord data del 1964”, precisa Chomsky.

Fa uns mesos, en aquesta secció, vaig escriure sobre el llibre La retirada (Capitán Swing, 2022), en què Vijay Prashad entrevista extensament Noam Chomsky. En la conversa, el protagonista reconeix que a Laos l’any 1970 va estar en contacte amb Fred Banfman, com a informador: “Banfman havia intentat desesperadament que algú parés atenció a allò que passava.”

Richard Nixon, en un discurs pronunciat poc abans que Chomsky arribés a Vientiane, es justificava dient que el Vietnam del Nord tenia 50.000 soldats a Laos, i per això calia bombardar-lo. Chomsky explica que va seguir el procediment més lògic. Va anar a l’ambaixada americana a Vientiane, es va entrevistar amb el funcionari de torn, segurament de la CIA, i li va demanar pels documents que ho provessin. Al funcionari li va semblar interessantíssim, perquè ningú no li ho havia preguntat mai.

En els documents oficials americans provaven que al nord de Laos hi havia un batalló vietnamita d’unes 2.500 persones. Res més lluny d’allò que deia Nixon per justificar les matances aèries. “La resta dels suposats 50.000 –diu Chomsky– eren o bé pura invenció, o bé vells carregats amb un sac d’arròs a l’esquena que provaven de sobreviure als bombardaments.”