01.01.2022 - 21:50
El 2021 no podia començar d’una manera més sorprenent. El dia de Reis una multitud de seguidors de Donald Trump van provar d’assaltar el Capitoli, després de veure com el qui encara era president havia intentat d’invalidar la victòria de Joe Biden a les eleccions del novembre anterior.
L’assalt va causar un xoc arreu del món, car les escenes eren inimaginables en un país que es considera a si mateix com la democràcia més estable del món. Dues setmanes després, amb totes les ferides obertes i a la vista del públic, Biden prengué possessió en una cerimònia a la qual per primera vegada no assistia el president eixint. I començava una investigació –que encara dura ara– sobre els fets i sobre la implicació de Trump en els incidents.
Els gegants autoritaris
Tanmateix, la tensió es traslladà a Europa ben aviat. Al març Putin va exigir a l’OTAN que no s’involucràs en els afers d’Ucraïna i formalitzà una crisi que, amb diversos formats, s’ha anat allargant, aquesta sí, tot l’any. Fa poc s’ha expandit també a Bielorússia, que ha fet servir emigrants i demandants d’asil per a afegir tensió a la frontera entre Polònia i Lituània, el punt territorialment més fràgil de la Unió Europea.
Vist des de la Unió Europea, la situació és inquietant. En la zona que podríem anomenar de contacte entre occident i Rússia hi ha un reguitzell de conflictes més o menys congelats –de Transnístria a l’Alt Karabakh– que Rússia va movent més o menys a plaer, tot i que de vegades, com en aquest darrer cas, es troba obligada a pactar amb uns altres actors. Turquia en concret.
Tanmateix, més enllà d’aquests conflictes, i una volta païda la invasió de Crimea, Rússia alimenta la tensió amb Ucraïna i directament amb la Unió Europea, tant en el cas dels estats bàltics com de Polònia. Moviments de tropes, maniobres espectaculars o l’anomenada “guerra híbrida” han pujat esglaons clars el 2021. La victòria del partit de Putin a les legislatives del setembre, contestada com un frau per tota l’oposició, sembla haver alliberat el Kremlin d’algunes de les precaucions que havia mostrat aquests darrers anys, una tendència que hom preveu que es consolidarà encara més el 2022.
De fet, aquesta tensió i la que la Xina ha anat exercint sobre Hong Kong i Taiwan han estat font de preocupació arreu del món amb el pas dels anys. En el cas xinès, Xi Jinping ha fet tornar el país a l’era en què un líder era líder per tota la vida. Enguany, a més, ha hagut d’encarar també les conseqüències de la covid. Les constants provocacions de l’exèrcit xinès a Taiwan i la reacció furibunda de Pequín contra qualsevol contacte amb aquest país han pujat de to molt clarament enguany. Fins al punt de provocar sancions econòmiques, de moment encobertes, contra Lituània i amenaçar la Unió Europea, perquè aquest país va permetre que s’obrís una delegació diplomàtica de Taiwan a Vílnius.
Els dos gegants autoritaris semblen, doncs, decidits a imposar les seues normes, ni que siga posant en risc l’estabilitat del món. Precisament amb la mirada posada a la Xina, al setembre Austràlia, el Regne Unit i els Estats Units van anunciar un pacte de seguretat que va tenir l’efecte col·lateral d’enutjar França per la retirada d’un contracte que tenia per a vendre submarins nuclears a Austràlia.
El pacte és un canvi de joc important, perquè identifica la Xina clarament com l’enemic, una decisió que els Estats Units, sobretot, havia intentat de no fer evident aquests darrers anys. Austràlia, un país amb una forta emigració xinesa i molts problemes derivats de l’actuació d’agents del govern xinès al seu territori, pren així un protagonisme molt especial en això que popularment s’anomena l’OTAN del sud.
Retirades importants
El 2021 diversos grans noms de la política internacional han passat a segon pla, en alguns casos per voluntat pròpia, en uns altres forçats. És el cas molt especialment de Benjamin Netanyahu, que va ser desposseït del càrrec de primer ministre d’Israel per una coalició que integrava bona part dels seus ex-aliats.
Primer ministre d’Israel del 1996 al 1999 i, després, del 2009 fins enguany, la figura del dirigent del Likud és una de les més controvertides de l’escena internacional. Representant de l’ala més dura i intransigent de la política israeliana, Netanyahu ha estat acorralat per moltes acusacions de corrupció que ha anat deixant enrere només per la immunitat del seu càrrec. Malgrat això, aquests darrers anys Netanyahu havia aconseguit de trencar la unitat del món àrab, fet que l’havia fet molt popular. El Marroc, Bahrein, Sudan i els Emirats Àrabs van emprendre amb molt poc temps relacions diplomàtiques amb Israel. Però al final les eleccions parlamentàries del març van saldar-se amb un acord de govern d’un abast mai vist que va fer perdre a Netanyahu qualsevol opció de governar. És significatiu que per primera vegada un partit dels àrabs d’Israel haja acceptat de formar part d’un govern que té per missió principal apartar “Bibi” del poder.
L’adeu de Merkel
A Alemanya Angela Merkel abandonava també enguany el càrrec de cancellera, però, a diferència de Netanyahu, enmig del reconeixement de la classe política pels seus anys de dedicació. Merkel, de fet, ja no es va presentar a les eleccions del setembre que van donar pas a la formació d’una nova coalició de govern encapçalada pel socialdemòcrata Olaf Scholz.
Sholz ha començat a governar amb molta prudència, però sembla decidit a fer un canvi important en les línies de la política alemanya. Considerat com un esquerrà dins les files del partit, haurà de governar amb molta cura, car l’aliança, descartat Die Linke, l’ha feta amb els liberals i amb un Partit Verd com més va més allunyat del seu origen històric a l’esquerra.
L’enorme crisi que sacseja Europa a partir de la covid serà una de les grans preocupacions del nou govern alemany. La sortida de la crisi encara no es veu clarament. Demana grans esforços i la unitat del bloc de països està molt ressentida després d’anys de molta tensió, en què Hongria i Polònia han tingut un paper especialment irritant, i després del gran colp moral que va significar el Brexit.
La fi de la guerra més llarga
Passat l’estiu, el focus de l’atenció internacional es va centrar a l’Afganistan, a causa de la retirada de les tropes internacionals i la tornada dels talibans al poder. Vint anys de guerra van semblar completament inútils i incomprensibles quan els integristes van tornar a senyorejar Kabul.
Les darreres setmanes d’agost van ser especialment difícils i agòniques per als Estats Units, car va haver-hi diversos atemptats, dels quals el més important fou un atac a les portes mateix de l’aeroport des d’on es feia la repatriació, el 26 d’agost. L’atemptat va matar 182 persones, inclosos tretze militars americans, que eren els primers de morir en aquell país en molt de temps.
L’abandó de l’Afganistan ha anat seguida d’una mena d’apagada informativa que resulta molt inquietant. Les poques notícies fiables que n’arriben parlen de la repressió que tothom esperava que s’hi exerciria, però també de desatenció i fam i d’unes grans dificultats del govern dels talibans per a controlar l’estat de manera efectiva.
Xile aporta, finalment, esperança
Enmig de tantes tensions, Xile ha estat un focus de bones notícies, especialment al final de l’any. Primer va ser la creació de l’assemblea constituent, que va causar admiració a tot el món per la manera com començava a dissenyar el nou país que Xile vol ser. L’elecció d’una dona maputxe, Elisa Loncón, com a presidenta va tenir un profundíssim valor històric de reparació dels pobles indígenes del país i de proclamació de la voluntat de crear un estat plurinacional. I aquest mes de desembre l’elecció com a president del joveníssim Gabriel Boric Font ha consolidat la imatge del país com un projecte emergent que vol desfer-se definitivament del seu amarg passat.
Evidentment, no ha estat senzill ni ningú espera que ho siga en el futur. Però en un 2021 tan marcat per situacions extremes i fins i tot perilloses –amb repressions brutals i colps d’estat en països com ara Tailàndia, Mali o Guinea–, Xile ha encès una llum. Que no és poca cosa, parlant d’un any que va començar ni més ni menys que amb un intent de colp d’estat a Washington.
