L’any del tren perdut

Només d’entrar al vagó, se’m van entelar les ulleres: la llauna era tan plena de sardines que l’escalfor dels cossos em va encegar. Dins, hi pudia; fora, hi gelava. Havia caminat vora dos quilòmetres i mig per enllaçar l’estació de Granollers Centre amb la de Granollers-Canovelles. Al tren, m’hi esperava un amic que tornava de Barcelona. Em va explicar que, a l’altura de Mollet, un home havia hagut de baixar-ne per vomitar, marejat per l’atapeïment. No havia tingut temps de tornar-hi a pujar. Vaig pensar que era una bona metàfora del país: tots entaforats en una màquina ineficaç i rònega, amb la vista entelada i els finestrals mig tapats per uns grafits incomprensibles. La vida fora de la màquina és possible, però més lenta, i plena de renúncies. M’estimo, malgrat tot, aquests trens nostres, vells i humiliants, que fendeixen el país per ensenyar-me’l per fora, perquè vegi any rere any com canvien els barris i els paisatges, i per ensenyar-me’l per dintre, amb els amics cansats de treballar i contents de veure’m, i els anònims que perboquen o que parlen per telèfon. Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada Rodalia.

No m’agrada gaire parlar dels trens perquè acabo rondinant de seguida. Potser és un acomplexament provincià, però és molt fina la línia entre la protesta contra el maltractament quotidià i el rondineig autocomplaent, i no la vull trepitjar. Deixem-ho aquí: ser un usuari habitual de Rodalia és un ensinistrament perquè t’acostumis a la intempèrie i a l’insult del sistema. Però el tren també és una altra cosa: una sèrie de radiografies sobre el present, un trajecte rere un altre; una seqüència infinita sobre la vida en societat, una pel·lícula sobre el pas del temps. Si Richard Linklater fos català, filmaria Boyhood en un tren de Rodalia durant vint anys. Els barcelonins es pensen que la dansa de la gent també s’observa al metro, però no. És diferent: vosaltres no els veieu créixer. No en veieu alhora l’interior i l’exterior. El nen de la fibrosi quística fa vint-i-cinc anys que és el mateix. Al tren veus com desapareixen les fàbriques; al tren veus millor com el país s’esllangueix a poc a poc en la depressió i l’anarquia, després del procés, perquè els desplaçaments continuen però ja no hi ha rumb. És la mateixa apatia, la resignació política dels dinars de Nadal que hi ha hagut a les famílies el primer any del president Salvador Illa.

Catalunya s’està deixant perdre: jo sóc optimista i pacientment pujo al vagó i encara espero que l’Andreu em vingui a saludar i m’expliqui com li ha anat el dia, i no voldria que semblés mai que dono res per perdut, però en la sonsònia dels raïls els qui mirem i escoltem sabem que el país es deixa perdre com un vidu que ja no es renta la roba. El desastre de Rodalia retrata bé què ha passat, i no tan sols per la qualitat del servei. Com explica molt bé Carme Miralles, catedràtica de geografia urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona, a diferència dels Països Baixos, per exemple, on qualsevol pot anar d’un punt a un altre del país sense passar per Amsterdam, una de les debilitats catalanes és que la infrastructura ferroviària entre les ciutats mitjanes és inexistent, perquè només vam saber prioritzar l’asfalt.

Fa gràcia perquè el debat sobre els peatges que la Comissió Europea vol tornar a imposar es presenta des del populisme més trivial, amb el mateix rondineig estèril que de vegades hi ha amb Rodalia: les cues a la AP-7 i la burocràcia. Tanmateix, el moll de l’os és un altre: que la Caixa, l’empresa més important del país, va construir el seu imperi en molt bona mesura damunt l’explotació de l’autopista; que els peatges han estat la gallina dels ous d’or per a les grans empreses concessionàries, que encara avui continuen amb uns beneficis enormes i cobren uns peatges a l’ombra sovint desorbitats; i que, mentrestant, Catalunya té pràcticament les mateixes línies de tren que fa cent anys, malgrat haver passat de dos milions i mig de ciutadans a vuit. Si de cas, els diners que ens tornin a cobrar per conduir podrien anar destinats a un pla Marshall per a Rodalia, però no hi ha cap dirigent polític en aquest país que lligui un tema amb un altre; tot es perd en la xerrera vàcua.

En canvi, Madrid no deixa de pensar. Ahir mateix, el ministre de Transports espanyol, el castellà Óscar Puente, valor a l’alça del PSOE, va fer una entrevista a Onda Cero en què deia que la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, era una persona “tòxica” per a Espanya, i alhora desbrossava pam a pam l’estat de les obres del TGV de Madrid a Lisboa, que volen tenir acabat ben aviat. L’agost del 2022, el decret amb què Pedro Sánchez ens va fer gairebé gratuït l’ús de Rodalia, feia també un rescat milionari de vuit autopistes radials de la capital espanyola. A Madrid, avui, és moda un llibre de l’arquitecte i urbanista Fernando Caballero, Madrid DF, en què sosté que Barcelona s’ha beneficiat de les polítiques de l’estat i que ara és el torn de Madrid, que s’ha de convertir en una ciutat de deu milions d’habitants. Madrid ha d’engreixar-se com un porc per no perdre pistonada i que no se la mengi Londres, diu Caballero, perquè “les ciutats tendeixen a acumular, i comencen a morir quan deixen de créixer”. Això sí: Madrid ha de créixer amigablement, ara, amb rètols en les quatre llengües de l’estat, per a ser la mare poderosa de l’Espanya plural.

En la tesi de Caballero convergeixen l’interès d’Ayuso –un Madrid gran i lliure amb una justificació històrica i moral per a imposar-se respecte dels Països Catalans– i el de Sánchez –una Espanya espanyola però que manté Catalunya sota control gràcies a l’estètica d’una pluralitat que, fins ara, havien ofegat i que, de fet, encara ofeguen. Enguany, amb l’arribada d’Illa al poder, Catalunya ha perdut un tren: els codis del nou temps canvien tan de pressa que no s’hi pot adaptar el discurs de l’independentisme. En la subordinació a Sánchez, el moviment ha renunciat a un discurs propi sobre el país que vol. Sembla un excés del guió, que s’avariessin els trens el dia que el PSC va guanyar les eleccions. Aquell dia es va morir un llenguatge que ja no serveix per a convèncer els usuaris de Rodalia. Mentre Madrid ens arrossegui a la batalla cultural per ocultar com tenen l’urbanisme al cap, perdrem un tren rere un altre. El 2025, l’independentisme s’ha de començar a centrar en la planificació territorial: només si les finestres del vagó expliquen un altre paisatge les ulleres es desentelaran.