L’any de l’amnistia: veurem la gran conxorxa dels jutges?

El 2024 serà sens dubte l’any de l’amnistia, perquè la llei que ara es tramita al congrés espanyol entrarà en vigor durant la primavera, segurament a l’abril, i afectarà centenars de casos de represaliats, i també de desenes de policies espanyols que van agredir i maltractar els votants del referèndum. Però sobretot esclatarà la guerra que emprendran els jutges que vulguin impedir o, si més no, entrebancar l’aplicació de la llei i que ja fa setmanes que han deixat clara la seva hostilitat envers aquesta mesura de gràcia aplicada als independentistes represaliats. El combat polític i judicial ja ha començat de manera subterrània, i l’amnistia haurà de vèncer molts obstacles per poder ser plenament efectiva. Perquè els tribunals ja tenen pensat un arsenal de mesures dilatòries que, fa poc, el govern espanyol ha acabat de clarificar amb una reforma exprés de la llei d’enjudiciament civil sobre les conseqüències de les pre-judicials.

I és en aquest punt on hi ha ara mateix més preocupació per part de l’independentisme, si més no per part de Junts per Catalunya. Perquè la seva portaveu al congrés espanyol, Míriam Nogueras, ha alertat que aquest reial decret llei, aprovat en el consell de ministres del 19 de desembre proppassat, pot posar en risc l’amnistia. Més concretament, el risc és que allò que diu ara la llei sobre els efectes de les preguntes pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea faci que l’amnistia no es pugui implantar ben bé fins a la meitat de la legislatura espanyola, és a dir, d’ací a dos anys.

El perill de l’article 43.b

És un decret llei òmnibus aprovat amb una certa urgència per part del govern espanyol amb el títol de “Mesures per a la transformació digital i processal del servei públic de justícia”. És un paquet molt ampli de mesures sobre el funcionament i la digitalització de la justícia exigides per la Comissió Europea per a poder rebre uns 10.000 milions de fons europeus, segons informacions publicades per la premsa espanyola. I no ve d’ara, sinó de final de la legislatura passada, el mes de juny, quan es va preveure aquest mateix paquet de mesures en forma de projecte de llei que no va poder prosperar per l’avançament electoral. I ara, el nou govern de Pedro Sánchez, l’ha recuperat de seguida, per poder tirar endavant les mesures exigides per Brussel·les en canvi dels fons comunitaris.

Entre aquestes mesures, n’hi ha una que, ara que ja es parla d’amnistia, i que ja és en tràmit a les corts espanyoles (cosa impensable el mes de juny passat), ha originat tota mena de suspicàcies. És la incorporació d’un article, el 43.b, a la llei d’enjudiciament civil sobre la preeminència del dret comunitari en el funcionament de les preguntes prejudicials que un jutge espanyol faci al Tribunal de Justícia de la UE. Clarifica una pràctica habitual, automatitza el fet que la presentació d’una prejudicial al TJUE aturi el procediment judicial. I les prejudicials al TJUE són el principal recurs que tenen present els jutges hostils amb la llei (i que estan obligats a aplicar-la) per mirar d’aturar-la.

I afegeix un segon punt que és vist amb més inquietud per l’independentisme, perquè implica que qualsevol jutge o tribunal pot suspendre l’aplicació de la llei d’amnistia, en el cas que tingui entre mans, si considera “necessària” la resposta que el TJUE hagi de donar a un qüestió pre-judicial “directament vinculada amb l’objecte del litigi” que ja hagi plantejat abans un altre tribunal. Per exemple, si tan bon punt entri en vigor la llei d’amnistia el Tribunal Suprem espanyol formula una pre-judicial sobre l’aplicació de l’amnistia en el cas que afecta el president Puigdemont i la resta d’exiliats, qualsevol altre jutge pot aturar l’aplicació de la llei en les altres causes que afectaria l’amnistia fins que no hi hagi la resposta del tribunal europeu. I la resposta pot trigar ben bé un parell d’anys.

Això voldria dir no solament que el cas en qüestió no podria ser arxivat en aplicació de l’amnistia sinó que totes les actuacions del procediment també s’haurien d’aturar, inclosos judicis que ja tenen data, com ara el del TSJC a Lluís Salvadó i Josep Maria Jové per l’organització de l’1-O, previst per a l’abril i el maig, que s’haurien de suspendre.

El dubte és l’abast que pot tenir aquesta estratègia dilatòria, que ja era previsible abans de l’aprovació d’aquest decret llei però que ara aquest nou article 43.b pot facilitar; perquè n’hi haurà prou que un tribunal formuli una pregunta pre-judicial al TJUE sobre l’aplicació de l’amnistia perquè qualsevol altre jutge en suspengui l’aplicació en uns altres casos. La qüestió és si hi pot haver una certa conxorxa de jutges que es neguin a aplicar l’amnistia amb el pretext que, abans, el TJUE ha de resoldre els dubtes plantejats per la més alta instància judicial espanyola, el Tribunal Suprem. Aquesta reforma de la llei ho facilita, perquè no cal que cada jutge presenti les seves pre-judicials per poder decidir de suspendre l’aplicació de l’amnistia.

Els límits de la conxorxa

A la pràctica, aquesta conxorxa o coordinació de jutges és complicada, però no impossible. Complicada perquè les pre-judicials han de ser convenientment motivades al TJUE, sobre qüestions que de cap manera el jutge no ha pogut resoldre. No poden demanar qualsevol cosa, si no volen que la qüestió pre-judicial sigui inadmesa; de manera que no poden formular cap pregunta genèrica sobre la compatibilitat de l’amnistia amb el dret comunitari; perquè el TJUE té una doctrina clara, recent, segons la qual no té res a dir sobre les amnisties, perquè diu que són de competència dels estats, tenen a veure amb qüestions de constitucionalitat. Així ho deia en aquest impactant precedent eslovac que la llei d’amnistia ja recull en el preàmbul.

De manera que el Suprem no pot demanar al TJUE si l’amnistia és compatible amb el dret europeu, sinó si l’arxivament d’una causa per malversació, en aplicació de la llei d’amnistia, és compatible amb la directiva europea sobre la corrupció que obliga a perseguir els casos de malversació de diners públics. I si la preguntes són formulades en uns termes semblants a aquests, enfocant-les sobre un delicte concret, tan sols els jutges que tenen pendents causes relacionades amb el procés per delictes de malversació podrien justificar raonadament que han d’esperar a saber quina és la resposta que el TJUE dóna al Suprem.

L’exemple de la malversació és plausible, perquè és una de les vies principals que els jutges i fiscals espanyols exploren per poder entrebancar l’amnistia. No pas l’única: l’altra, la del terrorisme. Diu la llei d’amnistia que les causes de terrorisme són excloses de l’amnistia, sempre que hi hagi una sentència ferma i els fets encaixin en la directiva europea sobre el terrorisme. No hi haurà cap sentència ferma ni en la causa contra els CDR per l’operació Judes ni en la investigació contra el Tsunami Democràtic, totes dues qualificades de terrorisme a l’Audiència espanyola. Però l’acceleració sobtada, arran del debat sobre l’amnistia, de la causa del Tsunami per terrorisme per part del jutge Manuel García-Castellón, i les referències a la legislació europea en aquesta matèria en les seves darreres interlocutòries, indiquen que també preparen el terreny per a aquesta pre-judicial.

Una pre-judicial per a demanar a la UE si la llei d’amnistia és aplicable al cas del Tsunami i al de l’operació Judes i compatible amb el dret de la Unió, i més concretament amb la directiva que obliga a perseguir aquesta mena de delictes. Per això García-Castellón es va afanyar a incloure Puigdemont en la investigació del Tsunami, quan mai, durant quatre anys, no havia estat pas investigat: per impedir l’amnistia del president a l’exili. Ara el cas és pendent del Tribunal Suprem espanyol, que ha de decidir si assumeix la causa, tal com la va demanar García-Castellón, que no pot continuar investigant com a jutge de l’Audiència espanyola un diputat al Parlament de Catalunya, com Ruben Wagensberg, ni un eurodiputat, com Carles Puigdemont. És probable, doncs, que sigui el Suprem mateix l’encarregat de fer aquesta pre-judicial.

La batalla al TC

Però no és pas l’única arma dilatòria de què disposen els jutges, que podrien provar d’encallar l’aplicació de l’amnistia presentant qüestions d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional espanyol, l’altre gran front d’aquesta batalla judicial que s’atansa. Una qüestió d’inconstitucionalitat pot suspendre també el procediment judicial fins que el TC no resolgui els dubtes de constitucionalitat de la llei sobre el cas concret que un jutge li plantegi. Els jutges hostils amb l’amnistia, començant pels del Suprem, no tenen gaire esperança en aquesta via, que ningú no dubta que també exploraran; perquè la composició actual del TC és ara mateix favorable a confirmar la constitucionalitat de la llei d’amnistia. Aparentment. I, de fet, disposen d’un bon reguitzell de sentències del TC mateix –que la llei exposa en el preàmbul– per a demostrar que aquest tribunal ja ha afirmat unes quantes vegades que l’amnistia és constitucional. I el temps de resolució no seria pas de dos anys, sinó d’uns quants mesos, durant els quals el procediment restaria en suspens.

El paper del TC és transcendental. Perquè el TJUE, si bé es podria pronunciar, com hem vist, sobre qüestions concretes sobre casos amnistiables, té una doctrina clara segons la qual una amnistia és un afer constitucional. La pregunta sobre l’encaix constitucional de l’amnistia l’haurà de respondre el TC, i per això es veu a venir una guerra interna al tribunal a partir del moment que entri en vigor l’amnistia, amb una batalla de recusacions i de pressions de tota mena als magistrats.

Els torpedes judicials a l’amnistia aniran avançant en paral·lel a l’agenda política vinculada a llei; cal esperar que l’Audiència espanyola acceleri les causes del Tsunami i de l’operació Judes, que ja té obert judici oral amb l’escrit d’acusació de la fiscalia i amb peticions de pena fins a vint-i-set anys de presó. L’entrada en vigor de la llei arribarà poc temps abans de les eleccions europees, en què Carles Puigdemont molt probablement tornarà a ser candidat, pendent encara de resoldre’s la qüestió de la seva immunitat en el Tribunal de Luxemburg. Que l’aplicació de l’amnistia resti en suspens en el seu cas no li impedirà de poder ser candidat en aquestes eleccions ni en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2025, si decidís de presentar-s’hi. En canvi, en el cas de Junqueras, la congelació de l’amnistia li mantindria encara vigent la pena d’inhabilitació que continua complint, i li tancaria la porta a cap opció de ser candidat.