L’antagonisme nacional, clau de volta del 14-F

(Els pocs lectors que van seguir amb atenció les peripècies de la Comunitat de la Creu Nord-oriental, publicades en aquest diari els dies 19 i 27 de gener, sabran excusar que no en fem el lliurament tercer i últim que havíem promès. Cert és que la prosaica realitat demana pas amb molt soroll i molta grimègia, però l’autor disposa d’una raó de més supòsit: no creu en l’omnipotència del creador. Per aclarir-ho, afirma que, si bé el plantejament d’una narració correspon a la voluntat de l’escriptor, el nus, en canvi, es lliga i es deslliga al ritme de les pulsions dels seus personatges, que, sovint, saben més de si mateixos que l’autor; i el desenllaç, per moltes voltes que hi donem, sempre recau en la imaginació sobirana del lector. Deixem, doncs, el final del conte a la generosa disposició dels fidels seguidors d’aquelles peripècies.)

D’ençà del setembre del 2015, les eleccions a Catalunya es fan sota el signe d’un plebiscit sostingut entre independència i neoautonomia. En el terreny de la consciència política general, les fronteres de classe s’han dissolt dins el conflicte nacional entre Espanya i Catalunya. Totes les combinacions per a fer governs es mesuren en termes d’acostament o d’allunyament del conflicte nacional. En el cantó unionista, n’hi ha que aposten decididament per esborrar-ho, com el PSC amb Salvador Illa –quin altre, com a consolador!–, que propugna una assimilació sense embuts al govern de Madrid calcant-ne discurs, composició i, si cal, programa de govern. El matís esquerra-dreta que introdueixen els comuns, en les condicions de la crisi, és irrellevant com bé demostren les anades i vingudes de la coalició de Madrid; i és més irrellevant en una societat com la catalana, perquè l’antagonisme de classe fa molt de temps que resta insonoritzat pel sistema polític dominant i es dirimeix si us plau per força en escenaris concrets d’enfrontament—llegiu tancament d’empreses, desnonaments, misèria creixent de les classes populars. Un antagonisme entre capital i treball, riquesa i misèria, ocupació i atur, recursos públics i necessitats assistencials, que abasta, certament, el conjunt de la vida quotidiana de la majoria social, però que no es trasllada a una consciència general d’alteritat respecte al sistema existent –ni tan sols al sistema polític existent; no diguem pel que fa a la manca d’un programa i una organització capaços de dirigir les classes populars –els treballadors de Nissan treuen el cap aprofitant l’enrenou de les eleccions en clau particular, però no parlen dels interessos polítics generals de la seva classe enfront de les classes dominants ni de l’estat espanyol. En aquest sentit, precisament, la facècia dels comuns de crear rotunds antagonismes de classe al si de l’establishment partidista no té gaire recorregut: cap partit independentista és, ara com ara, més de dretes que cap partit unionista, ja que l’estat socioeconòmic de la societat catalana exigeix a qualsevol govern neoautonomista mesures pal·liatives de signe socialdemòcrata –incloent-hi partits “burgesos”; tampoc cap partit unionista o federalista és més d’esquerres que la mitjana del que dóna de si, com és prou evident, el govern de coalició de PSOE-Podemos a Madrid; i si un partit dit independentista pretén de fer coalició amb unionistes o federalistes, el preu a pagar serà molt alt, perquè, encara que un govern espanyol pugui donar-los peixet, l’estratègia d’estat és anorrear l’independentisme amb tots els mitjans a l’abast. Fet i fet, els possibles “tripartits” en dansa coixegen de la mateixa cama: molt d’èmfasi “social”, quan és notori que cap força política ni cap coalició estarà en condicions de revertir la crisi mentre es depengui d’Espanya i, en conseqüència, de la política europea a través de l’estat espanyol –i.e., lloguem cadires per veure on van a parar les peticions de la Generalitat respecte als fons europeus, perquè l’estat els assignarà a les oligarquies econòmiques peninsulars i, segons les exigències de Brussel·les, els acabaran pagant, per poc que se’n descuidin, les classes populars a la manera grega. Amb això vull dir que cap “tripartit” podria fer res més que esperar benvolença de l’estat (i.e. amb els presos polítics), posar pegots a les necessitats socials, administrar engrunes pressupostàries o distribuir cartipassos entre els partits de govern. En el pla institucional, l’estat disposa del gos d’atura del TC per a tombar lleis del Parlament de Catalunya que no responguin a la lògica reproductiva del capital en temps de pandèmia. I, en termes econòmics, a falta d’una banca pública, la Generalitat no disposa de capacitat financera per a intervenir decisivament en el teixit reproductiu, com bé demostra, sense anar més lluny, la crisi de la citada Nissan. En conclusió: totes les giragonses, camuflatges o verbositats de classe de l’unionisme descarnat, o que se’n dóna vergonya de ser-ho, pretenen distreure’ns de l’antagonisme nacional entre Espanya i Catalunya. I totes les cortines de fum independentistes per a evitar el conflicte directe amb l’estat seran escombrades per la crua realitat, perquè som tractats com l’enemic a batre.

Al seu torn, els partits independentistes no agafen el bou per les banyes en la resolució de l’antagonisme nacional amb Espanya. Si els unionistes ho dissimulen aixoplugant-se en l’agraït recurs de les esquerres i les dretes, els independentistes s’hi escapoleixen imaginant-se diàlegs eteris mitjançant mocions al congrés espanyol en clau electoral; oferint fantasioses fugues cap endavant sense base material ni compromisos en ferm per a crear-la; o covant una alternativa nacional i de classe certament necessària, però més ideològica que política i organitzativa, amb què es deixa de costat –a vegades per incompetència, a vegades per desconfiança, sovint per miopia– l’únic subjecte políticament antagonista: la multitud que va materialitzar l’1-O. Justament la que ha estat perseguida, reprimida i desmobilitzada, però que tornarà a la càrrega el 14-F en demostració fefaent d’un renovat plebiscit nacional. I cal dir ben alt que, d’aquest antagonisme, Espanya en té una consciència molt més clara que els partits independentistes, cosa que explica, a banda del conegut recurs a la repressió, que el seu estat encara no s’hagi esfondrat. Però ja n’hi ha a Madrid que a tot estirar li donen deu anys de vida. I és que, ara com ara, la qüestió nacional catalana converteix Espanya en la baula feble d’Europa a la Mediterrània, perquè posa en perill l’estabilitat de l’estat i, amb ella, la política de reproducció del capital al conjunt de la Unió.