L’aniversari

Hi ha gent que, durant dècades, ha visitat psicòlegs. Jo, en canvi, he visitat bàrmans. A mi, les neures, les depressions, les eufòries i la por, me les han tractades al taulell del bar. No ha estat fins tard que he tastat la saviesa dels psicòlegs. I si, afortunat, el bàrman era en Juanjo, aleshores em tractaven amb ‘savoir faire’, discreció, elegància i mesura. Vull dir que no parlem d’emborratxar-nos, aquí. Parlem d’una altra cosa. Parlem del fet que l’altre dia, imaginant el futur polític del país, vaig sentir la paraula ‘morts’ en públic per primera vegada i vaig anar-lo a veure.

Suposo que devia ser l’esperit de la nit, l’ànima del Navales, la rialla de l’Eddy o el meu inconscient que em van fer de guia sense jo saber-ho, perquè resulta que el senyor bàrman, el gran Juanjo, feia cinquanta anys. Quina alegria que em va fer, entrar al Caribbean Club. La Núria també hi era i els vaig abraçar amb ganes. Això ja em va fer espassar una mica la por i treure la paraula morts del cap.

El bar d’en Juanjo és dels pocs llocs on puc anar-hi tot sol. I sempre amb l’esperança fundada que hi coneixeré algú, hi viuré una escena o me n’emportaré una conversa que, anys després, encara recordaré. Potser és un client que canta òpera a mitja escaleta, conèixer bé en David Carabén, de Mishima, retrobar els amics de l’ànima o brindar amb desconegudes.

Dimecres l’escena va ser un client jove, vora les dotze, reclamant la seva bossa plena de llibres. ‘Són llibres per a aprendre alemany perquè el cap em va molt de pressa i necessito tenir-lo ocupat. Adéu.’ I sí, sí, se’n va anar amb aquesta frase, havent pagant la copa i recuperat els llibres que en Juanjo li guardava. Pel que fa a la conversa, vaig tenir la sort de conèixer una doctora anestesista de Sant Pau. Jubilada, diu que va deixar la feina el dia que, a la sala d’operacions, va entrar-hi un braç articulat. ‘Jo tota sola amb el pacient i el robot controlat des de fora per un cirurgià? Els anestesistes dins i els cirurgians fora? Pacients més sols? Ho deixo.’ Antitecnologia com era, la doctora em va dir que continuava llegint en paper. ‘Compro cada dia l’Ara, La Vanguardia i El País. Tots tres, i per contrastar.’ Gent així et trobes al bar d’en Juanjo, refugiant-te de la por.

Perquè ara que celebrem l’aniversari del 27 d’octubre és hora d’encarar-la bé, la por. Parlar-ne en públic, com va fer l’Oriol Soler, és un grandíssim primer pas. Anar al bar d’en Juanjo també hi ajuda. Perquè de fa un any que tenim l’independentisme dividit en dos grans blocs. Dos blocs que parteixen l’ANC, Òmnium, ERC, PDECat, la Crida o el Parlament de Catalunya pel mig. Uns independentistes tenen una por que els tenalla. Volen frenar. I els altres, una por que no els tenalla. Volen avançar. I el conflicte entre aquests dos potentíssims bàndols independentistes marcarà els anys vinents. La por no és banal. No és fàcil. I no és impossible de vèncer. Però ara ens marca d’una manera definitiva. I de fa un any.

Això de la por, els jueus ho tenen estudiat. Han mirat l’impacte i el trauma que té en l’ADN haver sobreviscut a l’Holocaust. I si aquest ADN angoixat es transmet als fills. I jo em demano, ara que torno a estar tot sol dins el bar d’en Juanjo, quin impacte té la por heretada de la guerra del 36-39 en el 27 d’octubre. Les vores de les carreteres plenes de morts republicans van afectar la DUI? Fins a quin punt la derrota del 1939 planava en l’estat major el mes d’octubre? I en l’Oriol Soler? I en l’Oriol Junqueras? I en en Carles Puigdemont? I en mi mateix i en la dona que en públic parla de morts? Com ens afecta, la por heretada? I com hi cavalquem?

Una fotocòpia, Juanjo, si us plau. I tu ja m’entens.