06.10.2015 - 02:00
En la portada de la revista Nature del passat 4 de setembre apareixia una estranya imatge sobre fons fosc en què destacaven filaments lluminosos, que podria fer-nos pensar en l’estructura de les neurones, però sobre la qual llegíem «You are here». Per tant, més aviat es tractava d’un mapa, en realitat, una cartografia còsmica d’escales descomunals. Sobre la imatge hi havia escrita la paraula Laniakea, d’origen hawaià i que es pot traduir per l’expressió “cel immens”. Laniakea és com ha estat batejat un gegantí supercúmul de galàxies al qual pertany la nostra galàxia, la Via Làctia.
Fins a la dècada de 1920 l’opinió majoritària en la comunitat científica era que el nostre univers es reduïa a una immensa galàxia d’estels, gas i pols, que contenia tot el que s’observa al firmament, ja foren objectes estel·lars o nebulosos. En realitat el nom de Via Làctia fa referència des de l’antiguitat a aquella regió del cel que emet llum difusa i que travessa l’esfera celeste de banda a banda. És la visió «des de dins» de la nostra pròpia galàxia. És formada per milions d’estels, la majoria dels quals indiscernibles a ull nu. Galileu Galilei el 1609 va apuntar a diferents regions de la Via Làctia amb el seu telescopi i va escriure en el Siderius Nuncius: «és una col·lecció d’incomptables estels junts. Algunes nebuloses són, en realitat, agregats de petits estels disseminats d’una manera admirable». El nom de Via Làctia és la versió llatina del nom grec galàxia (gala, γάλα, en grec és “llet”) i l’origen és mitològic: Zeus va voler que el seu fill de mare humana, Hèracles, fóra alletat per Hera; li’l va col·locar sobre els seus pits mentre la deessa dormia i el xiquet va començar a mamar. Hera es va despertar i enfurida va apartar el xiquet, però part de la llet es va vessar per la volta celeste i va formar la Via Làctia. Un famós quadre de Tintoretto recrea l’escena.
Des que l’astrònom Edwin Hubble va mostrar el 1924 que la nebulosa d’Andròmeda i altres objectes nebulosos no formaven part de la nostra galàxia, sinó que eren, en realitat, altres galàxies com la nostra, hem anat comprenent que l’univers és format per incomptables galàxies.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Vicent J. Martínez. Observatori Astronòmic de la Universitat de València.
