28.02.2021 - 21:50
|
Actualització: 28.02.2021 - 22:40
Els nostres col·legues de Berria van entrevistar Miquel Iceta el març del 2019 i una resposta del qui aleshores era líder del PSC va causar un incendi polític a Madrid. Iceta deia fa dos anys que si el 65% dels catalans votava a favor de la independència “la democràcia hauria de trobar un mecanisme per a canalitzar-ho”. Espanya és un país tan insòlit que la simple idea que la democràcia havia d’acceptar la voluntat popular hi va encendre el galliner.
Ahir Miquel Iceta va tornar a ser entrevistat, aquesta volta per un diari espanyol, El País, i el periodista li va recordar, amb poca precisió, la resposta de dos anys enrere: “Vostè va dir que quan arribassen al 60% els independentistes caldria pensar en el referèndum. Ja passen pel 52%. Què vol dir això?” I a la resposta Iceta ja ha fet un pas endavant més: “Han arribat al 52% perdent un munt de vots. El PSC els ha guanyats. I dissortadament Vox també. En cens, la independència superà el 25%. Amb això no es pot trencar una societat. Per això som tan escèptics amb els referèndums. Cal cercar uns altres camins.”
Dos anys separen l’una declaració de l’altra i és evident que moltes coses han canviat. La principal, la constatació que al moviment democràtic català no el frena la repressió. El matís del periodista d’El País dient que “ja passen per” (que implica que compten que pujarà encara més) és ben revelador del pànic i el desencís que s’ha instal·lat a Madrid. Totes aquelles ninotades del suflé ja no les diu ningú avui. Perquè ja no se les pot creure ningú.
Però el canvi principal és que els socialistes ja han abandonat qualsevol intent de mantenir l’aparença de democràcia. I he dit aparença, perquè a això, a aparentar, es reduïa tot. Iceta en el seu temps, quan arribar al 50% dels vots semblava impossible, defensava, com es pot veure i escoltar en aquest vídeo, que “els referèndums sobre la independència s’han de poder fer”, perquè deia que això és el que es fa en les democràcies avançades i ell volia aparentar que Espanya ho era.
Però d’ací, i sempre en la mesura que ja no parlem d’hipòtesis sinó de fets, va passar primer a insinuar, perquè no ho va acabar de dir, que si la demanda de la ciutadania era consistent “la democràcia hauria de trobar la manera” de fer-lo. I ara, quan ja s’ha arribat al 52%, a proclamar que els referèndums no valen. Tant se val quants siguem.
Ara Iceta tan sols és capaç de fer l’acudit sobre el percentatge que som sobre el cens. Un argument que, com ja vaig explicar en aquest editorial, és, exactament, la darrera línia contra la independència que van fer servir els iugoslaus com a justificació de la seua campanya de violència contra els països balcànics. El “consentiment explícit”, en deien ells.
Ara, com molt bé explica Joan Ramon Resina, amb el seu bisturí sempre esmolat, “la tàctica consisteix a estroncar qualsevol paral·lelisme amb cap model d’èxit”. La tàctica espanyola, la tàctica socialista, però ep!, també la tàctica dels qui des de dins l’independentisme voldrien frenar el procés. I és exactament per això que aquest nítid “Som el 52%” que ahir va desplegar l’Assemblea Nacional al seu acte a la plaça de Catalunya, a Barcelona, és l’eslògan adient al moment.
Ho és perquè desemmascara encara més l’estat espanyol i la seua opció suïcida per impedir amb la violència una resolució política del conflicte entre Catalunya i Espanya. L’acorrala. Els vots favorables al Brexit van ser un 51,9% del total i el Brexit s’ha fet realitat en tres anys i mig –sense que ningú, ni tan sols Iceta, haja intentat de negar la validesa de l’operació. Li hauria estat difícil si no la negava el poble britànic, ni les institucions d’aquells països, ni tan sols les europees. Però és que, a més, si ho hagués intentat, li hauríem pogut recordar tots que el PSOE va guanyar el referèndum per a entrar a l’OTAN tan sols amb el 53,09% i ningú no ha qüestionat aquella decisió acudint al tant per cent del cens ni denigrant el referèndum com a mètode, ni tan sols recordant-los com van mentir a l’electorat amb aquell famós “D’entrada, no”. O li hauríem pogut retraure els seus piulets entusiasmats per la victòria de Joe Biden que ha canviat completament els Estats Units amb el 51,31% dels vots. Bé, no tan completament, que Biden ja ha tornat en menys d’un mes al vell costum de llançar bombes sobre la població civil del Llevant.
Però ho és també perquè dibuixa obligacions. Obligacions per al conjunt del moviment independentista. Car, efectivament, no pot ser que s’haja superat àmpliament la barrera del 52% del vot popular i s’haja arribat al nombre més gran de diputats independentistes de la història i això no tinga conseqüències. Concretament, i de manera específica, en referència al procés per a aconseguir la independència de Catalunya.
Ahir l’Assemblea Nacional Catalana va omplir la plaça de Catalunya de Barcelona, amb un acte adreçat a exigir als tres partits independentistes amb representació al parlament que troben la manera de posar-se d’acord en un govern independentista i en la manera de superar els episodis lamentables de la darrera legislatura. L’escenografia tenia un eco d’aquell “President, posi les urnes!” que Carme Forcadell es va traure de la butxaca el setembre del 2014 en un acte gairebé idèntic. I recuperava el millor to d’una ANC pressionant des del carrer els polítics, una pressió que s’ha demostrat sempre necessària per a avançar. Queden encara dues setmanes de negociacions, pel cap baix, i és cert que encara pot passar de tot; Carme Forcadell mateix encara ahir demanava als comuns d’entrar al govern, però la realitat sembla que comença a imposar el seu pes. Perquè els fets pesen. Els vots pesen. Els percentatges pesen. I l’evolució de tot plegat en el temps pesa. Inevitablement.
PS1. Avui fa un any exacte de l’acte que el Consell per la República va organitzar a Perpinyà. Per aquest motiu us oferim una llarga entrevista amb el president Puigdemont, on reflexiona sobre les moltíssimes coses que han passat aquests 365 dies: “Perpinyà va ensenyar que es pot fer camí sense el permís d’Espanya“. Us recomane molt que la llegiu.
