L’amo i l’esclau

Enguany, la vigília de Thanksgiving, la festa que celebrem els americans amb l’única excepció dels descendents dels pobles autòctons, s’ha fet una enquesta sobre la divisió política a les famílies. Gairebé la meitat dels enquestats van respondre que evitarien de parlar de política durant el tradicional sopar familiar. Sí, la societat americana està polaritzada, com ho està tota societat on la política és un factor social; o sigui, com tota societat democràtica. A les dictadures –Franco recomanava de no immiscir-se en política–, l’opinió és segrestada. Que l’unionisme acusi l’independentisme de dividir les famílies és un signe diàfan de la mena de societat a què aspiren la majoria dels espanyols. On no es pot opinar, no hi ha divisió de parers. Per això, aquests dies el desmemoriat senador Montilla ha justificat la intervenció de la Generalitat acusant l’independentisme de trencar la societat catalana i ha oblidat que ell mateix, abans de presidir la màxima institució de govern del país per obra i miracle d’una estafa (legal, sí, legítima, no) a l’electorat, ja havia atacat el catalanisme perquè no representava la Catalunya real. Així és com un ex-president indigne aplaudeix l’assalt a la institució a la qual havia jurat fidelitat i nega la realitat d’una majoria que mai no li ha confiat, ni a ell ni al seu partit, el mandat imprescindible per a governar-la.

Tot canvia en un instant
Tanmateix, la realitat és que, ara per ara, l’estat ha guanyat el torcebraç a l’independentisme i, incapaç d’administrar la victòria, l’unionisme troba oportú d’humiliar la part possiblement més gran i indubtablement més organitzada i més viva del país. La part que ha estat capaç de franquejar la presó discursiva del franquisme constitucional i sostreure’s a l’inconscient servil que tenallava un país secularment perdedor. Mentre dos milions llargs de catalans provocaven la primera gran crisi de legitimitat d’un estat podrit en les seves estructures, els qui ara demanen foc i sofre contra els il·lusos i els enganyats s’arreceraven sota l’ala del poder com el corc al cor de la fusta picada. Amb un cinisme a prova de mirall, calculaven el profit de la seva complicitat amb l’opressió i amb l’odi que brolla de l’entranya espanyola com el doll d’una font després d’una tempesta. En aquestes reaccions podem veure, com en un film d’època, allò que succeí al final de la guerra civil, i que en realitat succeeix després de cada guerra. El càlcul d’interessos segons la victòria o la derrota; la recol·locació dels actors; les noves complicitats i aliances. Quan s’esvaeix l’ambigüitat de la pugna, la claredat dels gestos i les paraules resulta brutal, gairebé pornogràfica; és la claredat d’un espectacle èticament no apte per a menors.

Com s’amanseix un elefant
Catalunya està dividida, efectivament, perquè sempre ho havia estat. Ni podria ser d’una altra manera en un país ocupat una vegada i una altra per exèrcits forans. Als països expropiats, aquells que podríem anomenar països ostatges, la pau social és sinònim de por. Una por que serà més eficaç com més amagada estigui. Sabeu com es doma un elefant? És sotmès a una tortura cruel durant hores, fins a rompre-li la voluntat. Un cop l’animal s’hagi resignat, serà sempre més una bèstia obedient que es deixarà conduir per criatures. I no caldrà repetir l’experiència, perquè la memòria de la bèstia serà el millor guaita, com si sempre tingués el torturador al costat.

No tenim por
El dia 27 d’octubre l’estat va doblegar la voluntat dels polítics i va escapçar el procés. Dos mesos abans, centenars de milers de catalans s’havien manifestat contra el terrorisme cridant ‘No tenim por’, un crit ambivalent que sens dubte tenia un sentit en el context internacional i un altre davant els representants de l’estat. Qui volgués fer-ho, podia detectar-hi un eco de l’històric ‘No passaran’. Dos mesos després, amenaçant de desfermar la violència, l’estat en tingué prou per a aturar l’onada històrica que venia de cinc anys enrere. Ni tan sols li calgué desplegar-la. Els fets de l’1 d’octubre sols s’expliquen com un advertiment. Si es consideren com a mesura per a impedir el referèndum, eren innecessaris i fins i tot contraproduents. Per desvirtuar el referèndum l’estat en tenia prou amb els atacs cibernètics; la resta podia confiar-ho a la propaganda sobre la participació i a l’executòria d’il·legalitat. I en darrera instància, ja comptava amb el suport de la Unió Europea. Per què crear-se problemes amb una brutalitat policíaca perfectament calculada? L’única resposta raonable és que l’estat havia sospesat el cost en imatge contra la conveniència de tallar de soca-rel l’amenaça independentista. I, en vista dels fets posteriors, és indiscutible que la brutalitat de la policia resultà altament eficaç.

De com el poble fou protegit del seu propi coratge
Contra pronòstic, l’independentisme obtingué l’1 d’octubre una victòria sense precedents: va posar urnes i paperetes, obrí els col·legis electorals, va votar i va defensar pacíficament les urnes amb un coratge exemplar. Fent bo el lema de la manifestació del 26 d’agost, el poble català va arribar a posar l’estat contra les cordes. Però, inesperadament, davant l’estupor general, Puigdemont mogué peça, ‘suspenent els efectes’ de la declaració a què obligaven les urnes. Si en un primer moment la incredulitat i la manca d’informació van fer possible d’interpretar aquella indecisa decisió, aquell posar i treure amb un mateix gest, com una maniobra controlada, ara ja sabem que respongué a un atac de pànic abonat per diverses persones al nucli del partit. No entraré a discutir si el govern havia previst o no la possibilitat d’una reacció violenta de l’estat. Es fa difícil d’admetre una ingenuïtat tan colossal en persones que havien de conèixer el tarannà de l’adversari. Però l’alternativa a aquest relat és massa cruel per a insistir a burxar en la ferida. Sigui com sigui, la decisió era presa quan el dia 27, atrapat entre l’amenaça de l’estat i el descrèdit davant el poble que sí que havia resistit l’embat de la violència, el nucli del govern acordà de fer una declaració ‘simbòlica’ definitivament sense efectes. Un gest exclusivament retòric, perquè ni tan sols s’abaixà la bandera espanyola del parlament ni es publicà la declaració de la república al butlletí oficial del parlament, com si mai no hagués tingut lloc el naixement civil d’una república avortada al moment de néixer. Qui havia de ser el padrí de la nova república, el mateix president del govern, renuncià a pronunciar el discurs històricament prescrit per a aquestes ocasions. Tant ell com els consellers ja pensaven en la seva defensa davant els judicis imminents. L’acatament del 155 era un fet i els segadors no eren un toc d’alerta sinó de replegament.

Una partida de pòquer
Qui dubta que l’estat va jugar fort? En la guerra de nervis d’aquells dies, la por decidí la partida. Amb la violència de l’1 d’octubre, l’estat va pagar un alt preu en imatge, però va estalviar-se’n un de molt més alt, el que li hauria costat la repressió necessària per a esclafar una república en rodatge. Irònicament, el govern català també podia jugar la carta del dia 1, desafiant amb prou credibilitat l’estat a desplegar un cop més la violència davant les càmeres de tot el món. El cost addicional d’un bany de sang, el govern espanyol probablement no el podia assumir. En tot cas, hauria estat insuportable per a la Unió Europea, com ho demostra la trucada de Donald Tusk del 10 d’octubre per demanar a Puigdemont que no fer res irreversible. Res, s’entén, que comprometés la Unió a fer allò que no volia fer: arbitrar en el conflicte i proposar o imposar solucions negociades. La UE té estàndards democràtics molt més estrictes, però també una legitimitat més estantissa que l’estat espanyol. Si la violència de l’1 d’octubre ja li va costar de pair, la incidència de morts li hauria causat un tall de digestió i un defalt dels òrgans legitimadors vitals.

On no hi ha sang, botifarres no s’hi han fet
La independència indolora rarament ha estat possible. Quan alguna vegada m’he referit al conflicte Catalunya-estat ajudant-me de la paràbola de Hegel sobre l’amo i l’esclau, he curat de dir que la lluita entre ells és a mort. Aquesta és l’essència del conflicte. L’amo depèn de l’esclau tant com l’esclau de l’amo, i el desenllaç de la lluita sols pot ser o bé la destrucció de l’esclau en tant que persona o la de l’amo en tant que amo. Això és el que ens diuen tots els qui no conceben Espanya sense Catalunya. Aquest no concebre implica negar l’entitat catalana, reduint-la a una part subordinada, i en la pràctica a una possessió d’Espanya. Igual que l’amo de la paràbola, aquestes persones no escatimaran gens de violència per forçar l’esclau a renunciar a la seva condició d’home lliure, i ho rubricaran amb una llei que sacralitzi la propietat. Exigir la llibertat serà aleshores un acte il·legal i per tant punible. Però, així com en la dialèctica de Hegel l’esclau acaba desenvolupant l’instrumental de la raó, en totes les lluites de les nacions oprimides aquestes han hagut de suportar la violència abans d’invertir la correlació de forces. I Espanya no és cap altra cosa sinó una correlació de forces. Per això, els qui neguen la possibilitat que Catalunya esdevingui mai independent no fan filosofia de la història sinó que profereixen una amenaça.

On som ara
Les eleccions del 21 de desembre no tornaran el legítim govern de Catalunya al parlament, entre altres raons perquè aquell govern ha acceptat de iure o de facto l’article 155, els efectes del qual van per llarg i seran molt profunds. Un nou ‘partit del president’, fins i tot si guanya les eleccions, no restituirà el govern anterior ni reconstituirà el parlament dissolt. Però si, acceptant una hipòtesi inversemblant, les eleccions retornessin el mateix parlament (o una correlació de forces equivalent) d’un minut abans de la declaració del 27 d’octubre, aleshores què canviaria? El govern desafiaria aquesta volta l’amenaça de l’estat? Amb quina credibilitat? La prova ja ha estat feta. La solució nuclear del 155 ja s’ha aplicat i l’estat en tindria prou de reiterar-la. A més, l’estat ara sap que l’independentisme no està preparat per a suportar la violència i que, amb la seva memòria d’elefant, serà fàcil d’induir-lo a acatar tot allò que calgui i a derivar la frustració cap a la lluita interna per les engrunes de poder autonòmic. Aquest és el sentit de les eleccions del dia 21, que no representen cap gran preocupació per l’estat. La imatge que delata millor la nova situació és l’encaixada i el vil somriure de l’ex-conseller Vila a Mariano Rajoy.

La declaració calia fer-la
Malgrat tot, la declaració del 27 d’octubre queda com un monument a la voluntat del poble, un inqüestionable lloc de la memòria en un país que els sol tenir esborrats o impugnats. Perquè va ser el coratge de la gent i no pas la feina del govern –lleis de desconnexió, estructures d’estat, contactes diplomàtics, control dels Mossos han resultat inútils– allò que va imposar la declaració del dia 27. I aquesta fita, de la importància de la qual en dóna fe l’esclat d’odi a tot Espanya, ningú no ens la pot arrabassar. I com que té el valor inalienable d’una fita històrica, també serà un referent per al futur. El 21 de desembre l’independentisme ha de recuperar les institucions per poder arrencar a l’estat les competències robades. Però, tant si guanya com si perd, ha de combatre la repressió com ho féu durant el franquisme, denunciant-la incansablement dintre de l’estat i fora. La deslegitimació de l’estat és l’única arma a l’abast d’una nació pacífica. La deslegitimació i la no-cooperació o, si es vol, la rebel·lió passiva. Educar Espanya ha estat el miratge amb què s’ha sostingut el pacte autonòmic durant tres llargues dècades. Renovar aquest miratge –l’objectiu dels comuns– és la veritable operació d’estat, l’anestèsia de l’amputació definitiva. La via independentista consisteix, al contrari, a aplicar la recepta de ‘L’estaca’, empenyent l’estat cap al costat per on ha de caure, és a dir, estimulant la seva eufòria repressiva. Aquest camí no té gaire recorregut a Europa, però Espanya el seguirà per poc que sigui convidada a fer-ho. En la lluita amb l’amo és crucial que l’esclau apliqui l’astúcia dels febles.