L’Americaescup ara a Barcelona

Cada vegada que sento o que llegeixo “Copa de l’Amèrica”, penso, indefectiblement, en Xavi Castillo. En una imatge molt concreta de l’artista alcoià, còmic i cronista implacable del nostre temps: disfressat de Rita Barberà (vestit roig, collar de perles, bossa Louis Vuitton, perruca) fent tentines abraçada a un trofeu gegant color de plata i braolant “Mi cooooopaaaaa…!”.

Abraçant la copota i bevent-se-la després.

Xavi Castillo va titular l’espectacle La regata de Rita i hi explicava això que vam viure a València en aquells anys desbaratats de diners a manta per a la llopada pepera i els seus amiguets (“una pastuqui important”, en paraules de l’inefable Correa): desgranar cada barrabassada, cada humorada que algú treia a la llum (els periodistes que encara fan la seva feina, les associacions que ens defensen pobles, ciutats i país), respondre d’entrada la pregunta clau, la pregunta que dominava València quan la fanfàrria va anunciar a so de bombo i platerets que seria la seu d’una cosa megaloimportantíssima i megalomaníaca que es diu Copa de l’Amèrica… Copa Amèrica? No, “de l’Amèrica” perquè fa referència a un vaixell que duia aquest nom i que va ser el primer que va guanyar bli-bli-bla-bla… la pregunta: “Això què és?”

Tal com sol passar en aquests casos, “això” és la vella història de sempre: oferir els milions públics en safata als especuladors privats de torn; publicitar a tort i a dret que el progrés és en realitat aquest coentíssim espectacle d’oripell, aquesta buidor de grandiloqüències i de requincalla, el bunga-bunga berlusconià reciclat en repetitiu exhibicionisme de photocalls (floricols, en deia una amiga molt de l’Horta, i d’un sol i terrenal mot els feia miques les pretensions) que res no aporta a la comunitat que parasita.

Quan Francisco Camps, l’amiguet de l’ànima d’Álvaro Pérez (àlies “el Bigotes”) que en aquell temps ocupava la Generalitat d’avall, va presentar públicament la cosa amb el seu somriure de cilici, va desplegar el ventall de tòpics que acompanyen sempre, indefectiblement, aquesta mena d’actes: un “gran esdeveniment” (vet aquí la clau: l’esdeveniment i l’adjectiu que duu enganxat) que crearà tantíssims llocs de feina (milers!), que propiciarà innovació i que col·locarà al món la ciutat afortunada (perquè abans de l’ocurrència la ciutat que fos, València o Auckland o Newport, surava evidentment en un ectoplasma informe), que n’elevarà els nivells de benestar i de prosperitat, segons citació força literal (citació i traducció: el valencià de Camps queda reduït a comptades intimitats). Aquell triomfalisme, aquell deliri de grandesa, aquell deixar anar xifres i afirmar estratosfèrics guanys futurs amb l’alegria de qui no s’hi juga res més que els diners dels altres. Els diners de tots.

En fi, que la cosa semblava ja tancada al bagul dels mals records (dels mals records que s’allarguen: el forat econòmic que va deixar a València ha durat anys i panys) fins que va ressuscitar nord enllà. Que d’entrada semblava una paròdia i que quan m’ho van dir no m’ho creia, però que el temps passa, l’agost arriba i Barcelona repeteix la mala broma que vam viure al sud i queda reduïda a simple decorat perquè s’hi exhibeixi tanta galindaina com envolta l’America’s Cup (“Americaescup”, en versió Xavi Castillo).

I és allò que van perpetrar al parc Güell, quan el van tancar a la gent i el van cedir per a una festeta de propaganda d’una marca de roba de luxe: encara que la normativa no permet que s’hi duguin a terme actes que no siguin de caràcter científic o divulgatiu, la ciutat es va agenollar i el batlle va fer un decret ad hoc per facilitar la desfilada de Louis Vuitton. Perquè hi ha un conveni signat amb els organitzadors de l’Americaescup que estableix que la ciutat els ha de cedir els espais que organitzadors i/o patrocinadors reclamin per a la seva promoció. I Louis Vuitton (les bosses de Rita, sí) és això. I va voler presentar una col·lecció de roba que es veu que ha anomenat “Creuer”. I ja està tot dit.

A això hem quedat reduïts, a aquesta ridícula servitud: una marca de roba dicta què es pot fer i què no es pot fer a Barcelona. Qui pot fer què. I qui res.

Jo no sé si és millor que la Setmana del Llibre en Català s’instal·li al passeig de Lluís Companys o al Moll de la Fusta, només sé que el canvi (de lloc i de data també: ja no coincidirà amb l’Onze de Setembre) no ha estat cosa dels organitzadors sinó per supeditació al voler i l’interès d’un club privat de regatistes. És més que una metàfora, això, i no puc evitar de sentir com creix una tristesa o una indignació o totes dues coses en barreja.

Model de ciutat, en diuen, no?