L’ambivalència de Barcelona 92, vint-i-cinc anys després

Entenent les raons dels que estaven en contra dels Jocs per massa espanyols, he de dir que personalment hi estava a favor, malgrat la decepció de no poder competir amb el nostre C.O.C. (al 1987/88 alguns membres encara teníem la llunyana esperança de que es podria competir sota bandera catalana). Per tant, sí, alguns vàrem incorporar-nos-hi tot i la voluntat d’apropiació espanyola, com sempre disposada a diluir allò que fa Catalunya dins d’un magma de fets paral·lels que volen ser còpies espanyolitzades, -sempre l’enveja cap a la iniciativa catalana- , malgrat la represàlia torturadora, malgrat l’especulació.
El balanç ? Cadascú hi dirà la seva. A nivell personal van ser emocionants, molt satisfactoris, memorables. Vaig col·laborar activament des del Velòdrom a que la senyera fos la primera bandera feta onejar pel ciclista Moreno, primer medallista d’or espanyol , en la volta posterior a la seva arribada a meta. A nivell nacional tot i el vernís dilutori, l’excel·lència d’organització i de creativitat, va començar a ser un aparador impagable pel nostre país. Vam sentir-hi el nostre idioma, vam renonèixer-hi l’especificitat del nostre país, el tarannà de la nostra gent.
És cert que no es van complir les millors espectatives. Seríem millor reconeguts sense els jocs olímpics ? Cadascú que ho respongui amb la seva experiència.

Recorde aquells jocs olímpics. Com recorde la gran propaganda feta per la Expo de Sevilla, que es veia de seguida que no tenia gaire interès. I la inauguració de l’AVE, el naufragi d’aquella carabel·la davant de les càmeres de mig món, la fletxa que encengué el pebeter, els balcons que es veien a la tele amb el “freedom for Catalunya” o les pancartes amb el “Catalunya it’s not Spain”. I la retirada d’un programa d’en Miquel Calzada perquè hi apareixia una infanta plorant. Al final, tot va servir per a posar de manifest una diferència de fer les coses, entre ací i allà. I va posar Catalunya en el món. Des de llavors venen els problemes de preus d’habitatge a la capital catalana, però també l’orgull de ser català. Capaç de fer les coses millor que els altres. Ara, vint-i-cinc anys més tard, només resten 67 dies per al final de setembre. Estem, gairebé, al final del camí que havia començat uns anys abans dels jocs.

La guerra de les banderes va ser un intent de imposar-nos una bandera que no era ni la històrica senyera ni la de l’ajuntament de Barcelona. Un 1714 en petit.
Ho van treballar pas a pas els socialistes repartint milers de banderoles inventades. Els mateixos que encara avui ens volen totalment subordinats a l’España borbònica i que saben que mai España podrà ser federal i per això els cal mentir-nos.

El món, però, ens va començar a conèixer malgrat Felipe Gonzalez, Alfonso Guerra i la celebració del “quinto centenario” del descobriment d’Amèrica per (Cristobal) Cristòfor Colom.

No. Tampoc ho celebraré gaire però recordaré Jordi Vendrell, Ramon Barnils i els que aquell any van ser torturats per l’España_Castellana.

Els JJ. OO. de Barcelona, com tots els grans esdeveniments, van tenir elements bons i altres de negatius.

Com a positiu podem estacar algunes obres imprescindibles des del punt de vista viari que necessitava la capital de Catalunya, l’impacte que va suposar per a Catalunya fos coneguda com la nació que teniu una ciutat com a seu d’un jocs olímpics, la tasca impagable dels milers de voluntaris que hi van intervenir i que van per que aquest apoderament actual es comencés a forjar llavors.

Com a negatiu i en primer llocs, els seguit de detencions orquestrades pel jutge Garzón per buscar la pau olímpica i que es van saldar amb 42 detencions on la majoria dels quals van ser salvatgement torturats que quan es va denunciar al mateix jutge, va fer cas omís i va arxivar la causa contra els policies torturadors. Ha hagut de ser Europa qui ha sentenciat en contra d’Espanya per aquests fets. També dins del mateix cantó no em va agradar que gràcies a les maniobres fosques del feixista Samaranch, Catalunya no pogués tenir un selecció nacional i no pogués competir als jocs. Tampoc he m van agradar els altres projectes que es van fer arreu d’Espanya per intentar empetitir la impotència d’un jocs olímpics a l’Estat Espanyol, tot fent estructures que només es van muntar per aquesta finalitat. Aneu a Sevilla i veureu què queda de la “gran” exposició universal i a Madrid de la “gran” capital de la cultura. Tampoc em va agradar la liquidació del Poble Nou per tal de construir tot el front marítim de Barcelona. S’hagués hagut de fer d’una altra manera més humana i social.
Així doncs, tot fent balanç la sensació seria agredolça i esperem que si de nou en tonem a fer uns des de les estructures d’un estat, seran molt millors i no repetirem errors que llavors vam haver de patir.

El problema va ser que va eixir massa be i tot el que van intentar fer per aigualir-ho els va eixir malament… com diuen en castellà “de aquellos polvos estos lodos”.
Aquell estiu es va començar a engendrar un virus (pre-existent, però patent), que ens ha portat fins a la situació actual.
Solament com a exemple una anècdota: un amic valencià, ultra-anticatalanista, encara em recorda ara els gitanos, que segons ell, s’enviaren de Barna a València, just abans dels jocs, amb un bitllet de tren i un entrepà… anecdòtic, però reforça el seu odi cap a tot el que olore a català, i així molts.

Doncs jo Vicent, encara el recordo un dia a vostè passejant per la rambla de Girona. Recordo el nostre amic Modest i tots els programes de l’orquestra.
De les olimpiades, només vaig gaudir a la platja d’ Empuries fent tant de mal com vaig poder a tots els espanyols amb banderes i que deien que allò era Espanya. La que varem organitzar contra la guardia civil va ser inolvidable.
El temps ens ha donat la raó.
Quina vergonya ara recordar en positiu aquella nefasta propaganda espanyola protegida pels socialistes de torn, alguns molt filosófics i intel.lectuals amb xalet a Empuries, i el consentiment d’aquell reiet que anava a Baqueira a saludar al borbó.

Olímpiades 1992: un negoci patriòtic espanyol amb repressió inclosa.

Outsider total de l’esdeveniment. Recordo la meva visceralitat contra la propaganda oficial, aquell bany d’espanyolitat sota la batuta dels “sociates” d’en Maragall de la mà de la monarquia, amb en Samaranch eufòric… Amb la brutal repressió als independentistes i el silenci de quasi tothom… Què hem de celebrar?

Em sap greu pels voluntaris que s’ho van agafar seriosament. D’aquella promoció de la Barcelona que és va vendre al mercat mundial, va anar arribant l’especulació urbanística i on som ara: una cursa contra la vida dels veïns expulsats del seus barris.

Podem fer balanç d’aquella efemèride i de les repercussions en el desenvolupament de Barcelona i Catalunya. Els jocs varen ser un esdeveniment d’amplia repercussió. Però en 25 anys han passat moltes més coses: transformació dels blocs polítics amb la caiguda de la URSS amb la conseqüència de l’ampliació europea, la revolució tecnològica, la globalització, la accentuació de la crisi climàtica i ecològica, etc. Els Jocs varen servir per donar més relleu a la ciutat de Barcelona cosa que no està malament, sense oblidar els fets que denuncia en Vicent. Però no van servir tant per a posar Catalunya al món. Crec que cal un desenvolupament més harmònic i equilibrat entre Barcelona i Catalunya per poder fer front als reptes que tenim al davant. Barcelona ha obrir-se al món a través del país sencer, però per poder enfrontar el repte en les millors condicions i amb la nostra manera de fer ens cal disposar d’un estat propi.

En l’editorial d’ahir, en Vicent Partal deia que” … un subscriptor li havia explicat en detall el rigor i la seriositat amb la qual ell i més gent, aleshores en la cúpula del comitè organitzador, treballaven i que era digna d’esment…” jo soc aquest subscriptor.
Abans d’entrar a fer aquest comentari (previ a una “carta al director” que penso enviar-li) voldria agrair públicament a en Vicent el temps emprat en escoltar-me personalment i llegir alguna documentació complementaria relativa al Grup de Seguiment de les Obres Olímpiques de Barcelona, del qual jo n’era un dels 7 components. La feina feta no només va merèixer la distinció de la Medalla Barcelona ’92 de l’Ajuntament de Barcelona, sinó que el sistema (organització i programari creat de bell nou pel propi Grup) destinat a Controlar i Informar setmanalment el compliment de terminis de cadascuna de les 465 obres que diferents organismes i institucions van decidir com a necessàries per aconseguir l’objectiu, fou distingit amb el “Recognition for Continuos Improvement Award1994” de BECHTEL, l’empresa contractada per fer-ho. L’excel·lència del model fou tant palesa que Pasqual Maragall, a la vista del resultat, considerà positiu per a Barcelona disposar d’un grup tan reduït de tècnics d’experiència demostrada per la feina feta en un temps rècord (2 anys). Per això, el contracte que inicialment acabava l’endemà de la clausura dels Jocs, tingué continuïtat en: tancar els serrells Olímpics, més la recollida i homogeneïtzació dels Projectes AS-BUILT per facilitar el manteniment de les respectives obres, més el seguiment i control de terminis de 3 Plans d’Actuació Municipal de Barcelona PAM (1993,1994 i 1995) fins que…
Tot això i alguns aspectes més, ho explicaré en l’esmentada carta al director.
Per tancar aquest comentari previ, només vull afegir que m’he quedat desconcertat per comentaris dels subscriptors que m’han precedit (quan s’editi son els que venen després).
Per construir un nou país (així ho va entendre perfectament Nelson Mandela, abans i després de 26 anys de presó) cal que la col·lectivitat estigui decidida a eradicar actituds com el ressentiment i la venjança. Canviant-les per una ferma voluntat de treballar colze a colze amb tothom que estigui fermament disposat a millorar el futur dels catalans.
Des que sóc adult, mai he desaprofitat cap ocasió per aplicar el lema decidit als disset anys. “deixa les coses millor de com les has trobat”. Es la meva formula d’aplicació de paraules de dos homes assassinats per les seves idees, un polític: “No et preguntis que pot fer el teu país per tu; pregunta’t millor que pots fer tu pel teu país…” i un messies “no facis als altres allò que no vulguis que et facin a tu…”
Aclareixo, encara que a la vista del plantejament no hauria de ser necessari, que mai he militat en cap partit polític. Això no m’ha impedit estar present en els inicis de tots els moviments polítics (de l’arc centre dreta a esquerra). Llavors és quan apareixen alhora els ideals i els oportunistes. Segons cap on s’inclina la balança passen de moviment a partit i la seva història i durada es diferent (he escrit un llibre sobre el tema). Des de 2013 he estat molt ocupat. El panorama era ideal pels arribistes. Allò de “amb Franco (no el Rabell sinó l’altre) protestàvem millor” segueix sent aplicable. Només cal trobar el cap de turc (o excusa).
He de confessar que, des de 1960 fins avui, els que m’han posat més pals a les rodes en millorar el present de cada moment han estat aquells que suposava haurien de ser companys d’equip de projectes com: creació d’una Llar d’infants en la línia de Rosa Sensat (1971) implantar de veritat la llei d’incompatibilitats professionals dels arquitectes (1972), mantenir els principis d’un Ateneu Popular del qual vaig ser promotor. etc…acabant amb la dimissió de dos càrrecs de designació pels respectius concursos de mèrits en el MEH (1984 i 1987) per no acceptar imposicions que s’oposaven al lema suara esmentat…
Estic llegint: “El món d’ahir. Memòries d’un europeu” de Stefan Zweig i “Com una Pàtria, vida de Josep Benet i Morell”, que m’ajuden a contrastar la situació actual amb la de 1914-1942 (el primer) i de 1942 fins fa quatre dies (el segon).
Les semblances son realment preocupants!… (continuarà).