L’altre procés

‘Algú devia haver difamat Josef K., perquè sense que hagués fet res dolent, un bon matí l’havien detingut.’ Així comença El procés, la gran novel·la inacabada de Franz Kafka. ‘Sense que hagués fet res dolent’. És essencial retenir-ho, perquè a mesura que K. s’interna en el laberíntic entramat dels jutjats, la qüestió de la seva culpabilitat s’espesseix, i el personatge s’enganxa més i més a la teranyina legal amb cada pas que fa per aclarir la seva situació. Malgrat el pes d’una tradició de lectura existencialista i fins i tot teològica de la novel·la, no es pot descartar l’opinió de Theodor Adorno, qui veia en Kafka un testimoni avançat del totalitarisme.  El seu mètode –cito Adorno– es verificà quan els trets liberals ja obsolets que ell contemplava, causats per l’anàrquica producció de mercaderies, es transformaren en les formes d’organització feixista. Fa anys que es parla d’un procés per a designar la transformació política de la societat catalana, reflex invertit de l’espanyola. Invertit perquè, mentre la societat espanyola reacciona a l’obsolescència dels trets liberals, que havia incorporat a partir dels anys setanta, regressant a la intolerància i absolutisme que han marcat l’existència històrica del poble castellà, Catalunya per la seva banda intenta afirmar-los en un context de dominació administrativa i neutralització dels drets civils; és a dir, en un context de creixent estatització de la vida (considereu, a tall d’exemple, la reintroducció del servei militar obligatori a França, indici de la regimentació que envaeix el continent per a fer front a l’auge dels incontrolables ‘populismes’).

Si en el període d’entreguerres la crisi del liberalisme corresponia a la irracionalitat de la producció econòmica desregulada, la crisi que destrueix els trets liberals de la societat espanyola dels darrers decennis del segle XX fou conseqüència de la desregulació bancària. El resultat, espectacular, de l’anarquia bancària fou la bombolla immobiliària que nodria i alhora es nodria de la corrupció de pràcticament totes les esferes institucionals, compreses les autonòmiques. No és casualitat que, un cop esclatà la bombolla i la banca fou rescatada a costa del contribuent, Espanya descobrís la profunditat i extensió de la corrupció política. Però si aquest és l’ordre fenomenològic, perceptiu, del daltabaix, en l’ordre causal la crisi econòmica no fou el detonant de la crisi política, sinó a l’inrevés. La fallida de les institucions polítiques, des de la monarquia als partits, creà les condicions en què deixà de funcionar la supervisió de la banca i acompanyà la decadència de la imatge de modernitat i liberalisme amb què Espanyà havia aconseguit un cert prestigi i homologació internacional.

D’això, pràcticament no en queda res, o molt poc. El cop de gràcia a les darreres reserves de respecte l’ha donat el sistema judicial amb el seu descrèdit, que abasta des de la fiscalia fins al Tribunal Constitucional, passant pel Suprem i les instàncies subordinades. L’efecte és el d’una atmosfera tan irrespirable com la de les dependències judicials a El procés. L’aire enrarit, que mareja K. fins al punt que l’han d’estintolar i acompanyar a la sortida, és una imatge literal de la corrupció que afecta tot allò que entra en contacte amb els jutjats. Per als qui viuen i treballen en aquest ambient de la burocràcia judicial, la relació és exactament inversa. Els empleats del jutjat no suporten l’aire lliure i s’afebleixen i trontollen amb el mínim contacte amb l’aire oxigenat de l’exterior. No cal dibuixar la línia que comunica aquesta escena de ficció amb el que li passa a un jutge de l’estat espanyol quan, per alguna raó, ha de sortir de l’enclaustrada judicatura espanyola i exercir en un ambient democràtic. Aquesta incompatibilitat d’ambients és la causa real, i no una qüestió d’insuficiència idiomàtica (que malgrat tot és un efecte de la insularitat ideològica), del rebuig de Francisco Pérez de los Cobos pel Tribunal Europeu de Drets Humans. També fou aquest el motiu que el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena Conde, retirés l’euroordre de detenció del president Puigdemont en adonar-se que no tenia recorregut en un espai obert, on la justícia no resta supeditada al deliri de persecució política.

El procés català ha deixat pas a un procés contra Catalunya, amb una reactivació de la violència policíaca i judicial com no s’havia vist des del franquisme. Fins i tot al País Basc, on la violència i les tortures han estat presents durant dècades, i on es va arribar a il·legalitzar partits i tancar diaris, la desproporció entre els objectius i els mitjans emprats mai no va ser tan alarmant. Hi havia un terrorisme actiu, que a ulls espanyols i a molts de bascos abonava la raó d’estat. Allà la persecució, abocada en una formació minoritària, es podia dissimular amb una política de suborns al nacionalisme basc hegemònic. Tot i això, si durant molt temps semblà impossible trobar una sortida de la violència és perquè la finalitat política pesava més que el cost en destrucció de vides humanes. El problema esdevé insoluble quan la intensitat i volum dels mitjans sobrepassa la finalitat política. I això és el que està passant a Catalunya, on l’estat ha activat una guerra total a l’independentisme pacífic i majoritari, guerra que no pot guanyar, si per guanyar s’entén retrobar l’equilibri i restituir l’aparença democràtica i el prestigi dilapidat.

A Catalunya la persecució política s’avança al referèndum de l’1 d’octubre i la declaració del 27 del mateix mes. Aquests gestos de radicalisme democràtic, que tenien per finalitat portar el govern espanyol a la taula de negociació, han esdevingut el pretext per intensificar un procés ja en marxa a les altes esferes de l’estat. Unes esferes que, malgrat la il·lusió de dignitat que malden per projectar, viuen i es mouen dins les clavegueres, de la mateixa manera que els jutges d’El procés fan la seva feina en golfes desmarxades d’edificis de barriada, tenen codis legals suats i farcits de pornografia i s’expressen amb una cruesa que recorda la d’alguns ministres i representants de l’estat espanyol. La llei és una cosa espellifada i tronada, però la seva maquinària xerrica impertèrrita els seus processos fins al final.

Reclutant les instàncies judicials per fer la feia bruta política, l’estat avantposa els mitjans a la finalitat que els justifica i que no és cap altre que l’equilibri polític, condició de l’existència de l’estat de dret. Accentuant encara més el desequilibri provocat per la mateixa corona en una falla irreparable de la seva funció compensadora, l’estat promou que els mitjans desplacin la finalitat política que haurien de servir. Els jutjats substitueixen la política i la llei la convivència i la vida mateixa. Ara bé, com que ningú no pot preveure les darreres conseqüències de les accions, són els mitjans i no pas la finalitat política anunciada allò que en la vida real decideix quina és la constitució política de l’estat. No hi fa res que un estat declari la democràcia o la justícia com a objectius. Allò que compta és la conducta d’aquest estat. La política rau en els mitjans triats, i els valors es trascolen dels grans mots als petits gestos, de la mateixa manera que la invocació de la llei s’estavella en la conducta d’uns agents que, al moment de detenir Josef K., ho aprofiten per menjar-se-li l’esmorzar i li proposen quedar-se amb la seva roba interior, conscients que un encausat és, pel sol fet de ser-ho, presa d’instàncies cada volta més inexorables i tendencioses.